Sacristá: ¿Al Grabat?
Rector: Al capitá D. Pau Cendra.
Sacristá: Ah, sí, pero de mi encara que li digui 'l
motiu no se'n enfada... es un bon home y sap que l'estimo...
Rector: No 'us mogueu de per aquí... Podría deixarse
portar d'aquell geni fort que tè... ¡encara deu minuts!
Sacristá: ¿Y per deturarlo... 'm vol á mi?... de tot
haig de fer: d'escolá, de campaner, de fosser... fins d'agutzil.
Rector: Vull que trovi 'ls brassos d'un amich.
(_Per ell._)
Sacristá: ¡Pobre Grabat!... ¡tan home de bè, tan bon
cor!
Rector: Sí, sí, pero trafica en cosas que no son de
lley.
Sacristá: Son gent manada.
Rector: Dèu Nostre Senyor ha donat la sèva sanch per
tots: blanchs y negres... y per més qu' ells diguin, no es just, no
es christiá lo contribuhir á que germans nostres perdin per sempre la
dolsa terra nativa, la llibertat tan hermosa.
Sacristá: Los homens tots son uns. Quan son forts
abusan... y aquí, ¿que no la perdían la terra dolsa y la llibertat
hermosa, 'ls pobrets presoners que 'ns feyan los francesos, los
desgraciats que 'ls inglesos feyan morir dintre 'ls pontons?
Rector: Sí, pero aquí defensabam la patria.
Sacristá: Nosaltres... y 'ls francesos presoners, ¿qué
defensaban?
Rector: La sèva bandera.
Sacristá: Desenganyis... si 'ls negres fossin més
forts... vendrían blanchs. A mi m'hauría agradat qu' algú 'm
comprés... Sabría lo que valch.
Rector: Bèn pochs diners.
Sacristá: Tan pochs com vulgui... un ó altre hauría
cobrat... mentres que densá que soch al mon qu' estich venut... ¡de
franch!... De primer á l'arada (_senyal de llaurar_), després al
exércit(_idem d'armas_), á la iglesia (_idem de benediccions_)... y
de franch sempre... ¡sempre de franch!... per las tristas
caixaladas... y aixó que de menjá fins ne trovan los gossos.
Rector: Sí, pero ets lliure.
Sacristá: De morirme de fam.
Rector: Mudem de full.
Sacristá: Que l'epístola no es d'avuy.
Rector: Ab vos no 's pot tractar.
Sacristá: De certas cosas... d'altres(_senyal d'armas_)
prou n'hem tractat... y si 'l rey llegítim 'ns necessita... encara
estich á punt... ¿y vosté?
Rector: Som massa vells.
Sacristá: ¡Tornant al Grabat! quan sápiga per pedras
menudas cóm va morir son pare... ¡y ahónt! quan algú li expliqui que
la sèva pobreta filla, volent assistir á son padrí... fou presa per
aquell mal home... com una bestia... y després abandonada...
Rector: Per aixó vull parlarhi ans que ningú.
(_Mira 'l rellotge._) Tremolo no més de pensar, si un ó altre li
dòna 'ls detalls... qu' aquella... desgraciada viuda...
Sacristá: Qu' aquella xarraire de Pitera ha esbombat
per tot arreu. Tambè 'm sembla que... ¡pobre de D. Luisito si 'l
Grabat l'arreplega!... ¡pobre Pitera! no 'ls valdrá... Sant ni
Santa...
Rector: (_Renyantlo_.) ¡Benet!... parleu devegadas...
com si haguessiu estat miquelet. ¡Malgrat la promesa que 'l
Capitá 'ns ha fet al senyor Joanet y á mi, de venir, d'escoltar ab
calma... lo passament de comptes!... temo desgracias que no puch
preveure: ¿quí será la víctima? ¿sa filla?... ¿la viuda, que segons
diu ella mateixa... ha tingut tractes ilícits?...
Sacristá: Encara se'n alaba...
Rector: ...¿ab lo Capitá Cendra, y esperaba ser sa
muller? Jo temo per tots...
Sacristá: Me sembla que la Pitera ab la desgracia qu'
ha tingut de perdre una filla tant grandeta... ja no crech que mogui
brega. Sembla tot un altre dona.
Rector: ¡Avisos del cel!... jo no desespero de ferla
tornar pèl bon camí... ha demostrat que tenía cor, cor amantíssim. Lo
sèu desespero per la mort de sa filla ha commogut á tothom...
Sacristá: Roda per aquí... ara mateix era dintre 'l
fossar besant la terra, plorant, desesperantse.
Rector: Potser Dèu li toqui 'l cor... es una dona
apassionada, amant... y Nostre Senyor ha dit: "Será molt perdonat al
qui hagi molt estimat." (_Pausa_.)
Sacristá: ¡Y vol dir que 'l bergant d'allá baix, aquell
mal ánima de D. Luisito vè disposat á humiliarse!
Rector: Ho ha promés... li aconsellan de primer la por
de la venjansa del Capitá... Si no logra fer las paus ab ell...
(_Horrorisat_.)
Sacristá: Es home mort. Per més que s'amagui... un día
ó altre 'l Grabat lo trovará, y... (_Senyal de mort._) Per altra
part, no pot viure amagantse tota la vida. Ara anant á América,
tornant...
Rector: Tè la casa abandonada.
Sacristá: ¿No hi ha 'l Sr. Joanet?...
Rector: Sí, pero 'l Sr. Joanet tot lo més que pot fer
es conservarli 'ls interessos... lo pobre senyor no es l'amo.
Sacristá: ¿Vosté confía que hi haurá casori?
Rector: Lo Sr. Joanet... que s'ha portat com un home...
l'ha amenassat de retirarse de la casa... ell y tots los dependents,
de fer saber á tothom lo perqué 's retira si no dòna una satisfacció
cumplerta, y la única que desgraciadament ja sols pot donar á la
noya, al pare, á la moral, á la lley de Dèu. Quan jo hagi apaciguat
una mica al Capitá, compareixerán lo Sr. Joanet y D. Luis... son
tancats á la sacristía, jo 'n tinch la clau, y sense arrogancia,
humilment demanarán la noya...
Sacristá: Y tot s'acabará com á las comedias. Caséuse y
pax Christi... ¡qué sé jo!
Rector: Aquell desgraciat...
Sacristá: ¡Aquell pillo!
Rector: Aquell desgraciat qu' ha sigut causa de tantas
llágrimas, donará á la sèva víctima, á son pare, á tots nosaltres, la
satisfacció que li hem exigit... Humil y contrit demanará á Marieta
si 'l vol per espós.
Sacristá: Dèu fassi que tot s'arregli com vosté diu.
Rector: Vos, mentrestant, deixeu aqueixas eynas,
rentéuse las mans, prepareu un refresquet... ¡per si de
cas!... ¡encara que no més siga com pretexte á conversa!... Jo me 'n
vaig fins á la platja... es l'hora de la cita. Passaré per la
dressera, encara tinch bonas camas.
Sacristá: ¿Y aixó? (_Espantat_.) ¡Qué vol matarse!
(_Senyalant al Rector afectuosament._) Val més que trigui una mica y
passi pèl bon camí... (_Acompanyantlo_.) Per la dressera hi ha
aquella roca espadada qu' esgarrifa. (_Surt lo Rector._)
(_Sol._) Dèu nos ne guard del infelís que passant per sobre
rellisqués, se faría á trossos á baix á las puntas de las rocas, y de
las rocas...
¡al aygua! ab més de vint brassas de fondaria...
(_Se renta las mans, treu gots y ampollas._)
Tots aqueixos tráfechs de fer clots, de llensar paladas de terra
damunt dels morts... de mariners que 's creuhen perduts y 's trovan,
de fadrinetas que 's creuhen trovadas y 's perden (_beu un trago_),
de casaments que s'han de fer ¡á paso de carga! com se pren una
batería(_beu_), de pares y fillas (_beu_) y fillas...
(_beu_) ¡dònan una calor! Quín ayguardent més sense gust... no apaga
gens la set... potser garnacha... (_beu_) ¡pst! (_escup_) sembla
xarop... pot ser vi ranci(_beu_) ¡pft!... Sembla una medecina... mal
per mal... (_Beu altre cop ayguardent._) Pèls forasters més
(_branda, no s'aguanta dret_) valdrá que 'ls vagi á cercar un
cantiret d'aygua fresca... (_Surt_.)
### Escena IX.
Ció y Roseta surten de la capelleta.
Roseta: Deixemla plorar tota sola... Me parteix lo
cor.
¡Devegadas crech!... (_Senyal de ximple._)
Ció: ¿Veritat? ¡T' asseguro que hi ha hagut moments
que
'm semblaba que no hi fos! Altres me feya por que 's matés, l'haurían
pres per trastocada. La veya anar y venir aturantse damunt d'aquella
roca mirantse la mar, allargant los brassos com si s'hi volgués
capbuçar, parlant apleret. Jo la vigilaba, y si li preguntaba á quí
parlaba, 'm responía: "Demano perdó al pare, que es allá lluny."
Roseta: La pobreta no n'hi ha per menos... ¡Veurer
agonisar á son padrí á casa d'aquell home!... que després de tot,
sent jove, carinyós, pot ser va anar guanyantli la voluntat...
encabat l'abandono en que la va deixar... dihentli que se'n tornés al
poble... y més tart... lluny de tothom...
Ció: Amagada á casa... lo naixement del sèu fill.
Roseta: Veurel agonisar, morir... un fill sense nom...
Ció: Ella prou reclamaba, escribía... lo mal cor ni
responía á las sèvas cartas... en quant al nen...
Roseta: No habia nascut vividor, tant de bè li ha fet
Dèu.
### Escena X.
Anteriors y Sacristá.
Sacristá: ¿Voleu béure? (_A la porta, ab un
cantiret._)
Ció: Dèu sap lo que fa y per qué ho fa. (_Van ab lo
Sacristá que 'ls cercará gots, desapareixen uns moments ell y
ellas._)
### Escena XI.
Anteriors, Marieta y la Pitera.
(_Marieta surt de la capella y com d'esma va á la
porta del fossar, qu' estará tancada. Las duas donas la
contemplan de lluny sense dirli res. Marieta al ser á la porta la
sorolla per entrar._)
Pitera: (_Obra la porta de part de dins y s'queda
plantada á l'enquadrament._) ¿Qué voleu? no estich per conversa...
Aquella Elvira, la Pitera del hostal com li deyan los fadrins
(_tristement irónica_) es morta. Soch un altre... tampoch soch la
viuda del sargento... ¡qu' es cas!... ni l'estimada del Grabat...
encara menos... Soch una mareta sense filla. ¡Sola, soleta al mon!