-Diantre! És diner!
Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els
minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells
mateixos.
El companyó de Joe digué:
-Hem d'enllestir-ho, això. Hi ha un vell magall rovellat entre les
herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.
Corregué i portà el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agafà
el magall, l'examinà críticament, mogué el cap, murmurà alguna cosa
per a sí mateix, i després començà de servir-se'n.
Aviat fou descolgada la caixa. No era molt gran. Era fermada amb
ferros, i havia estat molt forta abans que les lentes anyades
l'haguessin malmesa. Els homes contemplaren una estona el tresor amb
benaurat silenci.
-Company, hi ha milers de dòlars, aquí- digué Joe l'Indi.
-Sempre s'havia dit que la colla de Murrel havia voltat per aquests
indrets a l'istiu- observà l'estranger.
-Ja ho sé- digué Joe l'Indi; -i això sembla ser-ne, jo diria.
-Ara no us caldrà de fer aquella feina.
El mestís arrufà el nas. Digué:
-No em coneixeu. O almenys no sabeu tot el que hi ha, en aquest
afer. No és solament robar: és la revenja!- I una llum perversa
flamejà en sos ulls. -Hi necessitaré el vostre ajut. Quan la cosa
estigui llesta, cap a Texas. Torneu-vos-en a casa, vora la vostra
Nance i els vostres cadells, i estigueu a punt fins a sentir noves
meves.
-Bé està, si voleu. Què en farem d'això?... Tornar a colgar-ho?...
-Sí.- (Folla delectança al pis de dalt!) -No! Pel gran cacic, no!-
(Pregona desolació al pis de dalt!) -Gairebé me n'havia oblidat.
Aquest magall tenia terra fresca!- (Els minyons emmalaltiren de
terror en un moment.) -Què hi vénen a fer, aquí, un magall i una
pala? Què hi vénen a fer, amb terra fresca? Qui els ha portats... i
per què se n'han anat? Heu sentit algú? Heu vist algú? Còm s'entén!
Colgar-ho altra vegada, i que ells vinguessin i lluquessin el sòl
remogut? Res d'això, res d'això. M'ho emportaré a mon cau.
-Sí, és clar! Podríem haver-hi pensat abans. Voleu dir el Número 1?
-No: el Número 2, sota la creu. L'altra banda no és bona: es massa
corrent.
-Molt bé. Gairebé és prou de nit perquè sortim.
Joe l'Indi s'aixecà i anà de finestra a finestra, sotjant
cautelosament enfora. Al cap de poc digué:
-Quí haurà pogut portar aquestes eines aquí? Us penseu que puguin
ser a dalt?
Els nois restaren amb l'alè embussat. Joe l'Indi es posà la mà al
ganivet, s'aturà un moment, indecís, i després es girà cap a
l'escala. Els nois pensaren en el recambró, però no tenien forces.
Els passos sonaren cruixidors damunt els graons. La tensió
intolerable del moment desvetllà l'arrelat coratge dels minyons; i
estaven a punt de saltar cap al recambró, quan hi hagué un
terrabastall de fustes malmeses, i Joe l'Indi desembarcà en terra
entre les deixalles de l'escala esfondrada. S'aixecà amb un esforç,
tot renegant, i el seu companyó digué:
-A què ve, ara, tot això? si hi ha algú i son allí dalt, que s'hi
estiguin: què se'ns en dóna? Si volen saltar a baix, ara, i fer-se
malbé, quí s'hi oposa? D'aquí a quinze minuts serà fosc, i aleshores
que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon juí, el que hagi
entaforat aquí aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha
pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil. M'hi
jugaria qualsevol cosa, que encara corre.
Joe rondinà una estona, i després convingué amb el seu amic que la
llum que quedava havia d'ésser estalviada per ajustar les coses per
al comiat. Poc després lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa
que s'enfosquia, i avançaren envers el riu amb la seva caixa
preciosa.
Tom i Huck s'aixecaren, febles, però alleujats en gran manera, i
miraren com aquells se n'anaven, a través de les clivelles que hi
havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou
contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se
el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el turó. No
parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a sí mateixos,
en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el
magall i la pala. Si no hagués estat per això, Joe l'Indi mai no
hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perquè
s'esperessin allí fins que la seva revenja hagués estat complerta, i
aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia
no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat allí amb
eines! Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan tornés
al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo
fins al Número 2, onsevulla que es trobés. En acabat, una idea
terrorífica passà per la ment de Tom:
-Revenja! I si anés per nosaltres, Huck!
-Oh! no ho digueu- va fer Huck, arran de caure en basca.
Tornaren a parlar-ne, i en entrar al poblet convingueren en la
creença que ell possiblement s'havia referit a algú altre, i almenys
que, en tot cas, no podia referir-se sinó a Tom, perquè només Tom
havia testificat.
Consol petit, ben petit, fou per a Tom de trobar-se tot sol en
perill! El tenir-hi companyia hauria estat una sensible millora, va
pensar.