L'aventura del dia turmentà poderosament els somnis de Tom, aquella
nit. Quatre vegades ficà la mà en aquell ric tresor, i quatre
vegades se li convertí en no-res entre els dits, en desapoderar-se
d'ell el son, en recordar-li el desvetllament l'aspra realitat de
son infortuni. Tot jaient, a la matinada, recordava els passos de la
seva gran aventura, i reparà que semblaven curiosament velats i
llunyans, una mica com si haguessin succeït en un altre món, o
fossin de qui-sap-lo temps. Després se li acudí que la mateixa gran
aventura podia ésser un somni! Hi havia un argument molt fort a
favor d'aquesta idea, i era que la quantitat de moneda que havia
vist era molt massa gran per a ésser real. Mai no havia vist sinó
cinquanta dòlars amuntegats al davant seu, i, com tots els minyons
de la seva edat i estament, imaginava que totes les referències a
cents i a mils eren simples maneres fantàstiques de parlar, i que
semblants quantitats no existien en el món. Mai no havia suposat per
un moment que una quantitat tan gran com cent dòlars fos trobada, en
veritable moneda, en possessió de ningú. Si les seves nocions de
tresors amagats haguessin estat analitzades, haurien resultat
consistir en un grapat de peces de deu cèntims, i uns quants
picotins de peces vagues, esplèndides, incopsables.
Però els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement
més aguts i més clars, en anar refregant-los amb el seu magí, de
manera que al cap de poca estona cregué que es decantava a la
impressió que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta
incertesa havia d'ésser esvaïda. Es desdejunà amb una esgarrapada, i
anà a trobar Huck.
Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li
penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia.
Tom va decidir-se a deixar que Huck abordés el tema. Si no ho feia,
aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un
somni.
-Hola, Huck.
-Hola, tu.
Silenci per un minut.
-Tom, si haguéssim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort,
hauríem arreplegat el diner. Oh! No és cosa feresta!
-No és un somni, doncs; no és un somni! Tanmateix em plauria que ho
fos. Mal m'escanyi, si no és veritat, Huck!
-Què és, això que no és un somni?
-Oh! Això d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.
-Somni! Si l'escala no s'hagués enfonsat, hauríeu vist si n'era
gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest maleït
espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada!
Mal llamp l'arbori!
-No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.
-Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no té sinó una avinentesa
d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria
bastant aclotellat, si l'hagués de veure a Joe, ça com lla.
-Bé, jo també; però m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li
la pista fins al seu Número 2.
-Número 2, sí, aquest és. Hi he estat pensant, en això; però no en
puc treure l'aigua clara. Què us penseu que és?
-Poc ho sé: és massa pregon. Escolteu, Huck: potser és la xifra
d'una casa.
-Angela!... No, Tom, no és això. I, si ho és, no és en aquest
escrupoló de poble: no n'hi ha, de xifres, aquí.
-Sí, teniu raó. Deixeu-me pensar un minut. Ah!... És la xifra d'una
cambra... en una taverna: sabeu?
-Oh! Aquest, és el truc! Només hi ha que dues tavernes: podem
esbrinar-ho tot seguit.
-Espereu-vos aquí, Huck, fins que jo torni.
Tom se n'anà tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a
les bandes públiques. Estigué fora dos quarts. Trobà que a la millor
taverna, el Número 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un
jove advocat, i ho estava encara. En la casa més senzilla, el fill
del taverner digué que el Número 2 estava tancat a totes hores, i
que mai veia que ningú hi entrés o n'eixís si no era de nit; no
sabia que hi hagués cap motiu especial per a aquest estat de coses;
sentia una mica de tafaneria, però bastant feble; s'havia explicat
la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi «sortia
por», i havia reparat que hi havia llum la nit abans.
-Això és el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest és el Número
2 que empaitem.
-Em penso que l'és, Tom. I, ara, què farem?
-Deixeu-me pensar.
Tom pensà d'allò més estona. Després va dir:
-Ja us ho diré. La porta del darrera d'aquell Número 2 és la porta
que dóna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el
clos atrotinat del dipòsit de rajoles. Vós agafareu totes les claus
de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i
la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a
sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i
espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el
veieu, el seguireu; i si no va a aquell Número 2, és que l'indret no
és aquell.
-En nom de Déu! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!
-Oh! Serà de nit, ben segur. Ni tan solament us podrà veure; i, si
us veiés, potser no pensaria res de mal.
-Bé, si és ben fosc em sembla que la hi seguiré, la pista. No
vull... no vull... Ho provaré.
-Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves,
podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n
de dret cap al diner.
-Oi, Tom, oi. El seguiré, sí, malvinatge!
-Això és parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardiré.