L'endemà, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre
mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la
casa on sortia por; i Huck també bastant, però de cop i volta digué:
-Escolteu, Tom: sabeu quín dia és?
Tom reconegué mentalment els dies de la setmana, i després alçà
cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida.
-Manoi! No hi havia pensat, Huck!
-Bé, jo tampoc; però de sobte se m'ha acudit que era divendres.
-Diastre! Mai no es té prou esment, Huck. Hauríem pogut ficar-nos en
un trencacoll paorós, sorollant aquesta casa en divendres.
-_Pogut_!... Digueu que _ens hi hauríem ficat_. Hi ha alguns dies
sortosos, potser; però el divendres no n'és pas.
-Fins els més ximples ho saben. No em penso que vós fóssiu el primer
que ho esbrinés, Huck.
-Bé, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha més cosa,
que això del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta
nit passada: he somniat rates.
-Sí? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven?
-No.
-Bé, això és una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, només és
senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra
cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. Bé, deixem aquest
ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?
-No. Quí és Robin Hood?
-Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a
Anglaterra, i el millor. Era un lladre.
-Renoi! Em plauria de ser-ne. A quí robava?
-Només que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així.
Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia
les coses amb ells: tant tu, tant jo.
-Bé, devia ésser una bella persona.
-Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l'home més noble
que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho
sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà
fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar
una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja.
-Què és, un arc de _teix?_
-No ho sé. És una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda
només que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Però
juguem a Robin Hood: és un joc enfaristolat.
-Fet.
Així, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i adés una
ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita
sobre les esperances i possibilitats del dia següent en aquell
indret.
Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí
cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat
desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill.
El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort,
altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i després cavaren
una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperança, sinó
solament perquè Tom digué que hi havia molts de casos que la gent
havia deixat córrer un tresor després de haver foradat fins a una
distància de sis polzades de on era, i després havia vingut algú
altre i l'havia descobert d'una palada, només.
La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Així és que els
nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que
no havien pas beneitejat amb la fortuna, sinó que havien complert
tots els reglaments del negoci de descolgar tresors.
Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan
sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol
estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolació
de l'indret, que tingueren temença, per un moment, d'arriscar-s'hi.
Lliscaren cap a la porta i donaren un tremolós cop d'ull. Veieren
una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar
desfeta, finestres buides, una escala ruïnosa; i per ací, per allà i
per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat
entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en
murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa més lleu, i
amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata.
Al cap de poca estona la familiaritat modificà llur temença, i
aquesta cedí el lloc a un examen crític i ple d'interès: sobretot
admiraven llur coratge, i se n'estranyaven també. Després volgueren
dar una mirada escales amunt. Això equivalia, si fa no fa, a tallar
la retirada; però l'un provocava l'altre, i, naturalment, el
resultat només pogué ésser un: tiraren les eines a un recó i
muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadència. En un
cantó trobaren una cambreta que prometia misteri; però la promesa va
ésser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet
i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca,
quan:
-_Sst!_- digué Tom.
-Què passa?- murmurà Huck esblaimant-se de por.
-_Sst!_ Calleu! No heu sentit?
-Sí! Oh! llamp! Apretem a córrer!
-Quietud! No us bellugueu! Vénen de dret cap al portal.
Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en
l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosíssima temença.
-S'han aturat... No... vénen... Ja són aquí. No zumzegeu cap més
paraula, Huck. En nom de Déu, voldria ser-ne fora, d'aquest pas!
Dos homes entraren. Cada minyó va dir-se, per dins:
-Aquest és el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o
dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havíem vist.
L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret
a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un
_serape_; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap
lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan
entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en
terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i
l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué
menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que
les anà dient.
-No- féu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. És perillós.
-Perillós!- rondinà l'espanyol «sord i mut», amb gran sorpresa dels
minyons. -Nyicris!
Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era
la de Joe l'Indi! Hi hagué silenci per algun temps. Després Joe
digué:
-Hi ha cosa més perillosa, que la feina «d'allí dalt»? i no ha
passat res.
-És diferent. És tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la
vora! Mai no serà conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre
no hi reeixim.
-Bé, quína cosa més perillosa, que el venir aquí de dia? Qualsevol
que ens veiés sospitaria de nosaltres.
-Ja ho sé; però no hi havia cap altre indret tan a l'abast, després
d'aquella feina tan folla. Vull deixar córrer aquesta cabana. Ja ho
volia ahir, però era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois
del diable jugant aquí damunt, al turó, veient de ple a ple aquest
indret.
«Aquells nois del dimoni» s'estremiren de bell nou sota la
inspiració d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sortós,
que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat
a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a
esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren
un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi:
-Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins
a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al
poble una vegada més. Farem aquesta feina «perillosa» després que
hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no
semblen pas de mal averany. I després cap a Texas! Pisparem el
diner!
Això era enraonar. Al cap de poca estona tots dos començaren a fer
badalls, i Joe l'Indi va dir:
-M'estic morint de son! Us toca a vós de vetllar. Es cargolà en
terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el
bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que
vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall.
Començaren de roncar tots dos.
Els minyons exhalaren una llarga alenada agraïda. Tom murmurà:
-Aquesta és la nostra: veniu!
Huck digué:
-No puc: si es despertessin em moriria.
Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixecà a pleret i de
puntetes, i avançà tot sol. Però la seva primera passa féu un
cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigué enrera
gairebé mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons
romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els
semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells
blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a
la fi es ponia el sol.
Aleshores un dels roncaires callà. Joe l'Indi va redreçar-se, mirà a
son volt, somrigué horriblement al seu companyó, la testa del qual
anava caient damunt els genolls, el remogué amb el peu, i digué:
-Ep! Esteu en vetlla: oi?
-Oh! bé... No ha passat res...
-Malvinatge! He dormit gaire, jo?
-Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gairebé és hora que ens
n'anem, company. Què en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a
l'ombra?
-No ho sé: deixar-ho aquí com sempre hem tingut per costum, em
penso. No en faríem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al
Sud. Sis cents cinquanta dòlars d'argent no es traginen així com
així.
-Bé, molt bé: tan se val que tornem demà.
-Però val més que tornem de nit, com solíem fer: és millor.
-Sí, però mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona
avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no
està en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada...
i ben endins.
-Bona idea- digué el companyó, que creuà la cambra, s'agenollà, alçà
una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragué un
sac que dringava gustosament. En llevà vint o trenta dòlars per a
ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe
estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça.
Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes
llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quína
ganga! Aquell esclat anava més enllà de tota imaginació. Sis cents
dòlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons!
Això era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap
enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a
cada instant; colzades eloqüents i fàcilment capides, perquè volien
dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aquí!
El ganivet de Joe topà amb alguna cosa.
-Ei!- digué.
-Què hi ha?- féu son companyó.
-Una fusta mig podrida... No, és una caixa, em penso. Vejam,
ajudeu-me una mica, i veurem què hi fa, aquí dins. No cal: ja he fet
forat.