Hi ha una època, en tota vida de minyó ben construïda, en la qual li
ve un desig rabiós d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor
amagat. A Tom li vingué el desig, un dia, de cop i volta. Sortí a la
recerca de Joe Harper, però no reeixí. Després anà al darrera de Ben
Rogers: havia anat a pescar. Tot seguit va topar amb Huck Finn el
Mà-roja. Huck seria escaient. Tom se l'endugué a un indret reservat,
i entaulà la matèria confidencialment. Huck hi vingué de grat. Huck
hi venia sempre de grat, a dar un cop de mà a qualsevol empresa que
oferís entreteniment i no requerís capital, perquè tenia una
enutjosa sobreabundància d'aquella mena de temps que _no_ és or.
-On cavarem?- digué Huck.
-Oh! Gairebé onsevulla.
-Còm s'entén? Hi ha coses amagades per tot arreu?
-No, és clar que no. N'hi ha en indrets especialíssims, Huck: de
vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de
branca d'un vell arbre mort, allà on l'ombra cau a la mitja nit;
però principalment sota terra, a les cases on surt por.
-Quí ho amaga?
-Ves, lladres: és clar. Quí us pensàveu? Superintendents d'escola
dominical?
-No ho sé. Si el tresor fos meu, jo no l'amagaria: vinga despendre'l
i divertir-me.
-Jo també; però els lladres ho fan així: sempre l'amaguen i el
deixen en aquell indret.
-I, després, que hi tornen?
-No: s'ho pensen, que hi tornaran; però generalment obliden les
marques, o bé moren. Sigui com sigui, el tresor resta allí una pila
de temps, i es rovella, i a la fi algú troba un paper vell i
esgrogueït que explica còm cal trobar les marques: un paper que per
desxifrar-lo s'hi passa gairebé una setmana, perquè gairebé tot són
senyals i jeroglífics.
-Jero... què?
-Jeroglífics: imatges i coses, sabeu?, que sembla que no vulguin dir
res.
-Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom?
-No.
-Bé, doncs còm trobareu les marques?
-Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o bé
una illa, o bé sota un arbre mort que té una branca allargassada.
Bé, farem provatures a l'illa de Jackson, i podrem tornar-hi algun
camí; i després hi ha la casa vella on surt por, amunt del rierol de
Still-House, i hi ha una pila d'arbres amb branques mortes: una mala
fi!
-I tots en tenen, a sota?
-I ara! No!
-Doncs còm sabreu quín és el que hem d'escorcollar?
-Anirem escorcollant-los tots.
-O Tom! Ens pendrà tot l'istiu!
-Bé, i què hi fa? Suposeu-vos que trobem un pot de llauna amb cent
dòlars a dins, tots rovellats i eixerits, o bé una caixa podrida
tota plena de diamants: què us sembla?
A Huck li resplendiren els ulls.
-Això és de primera, i no demano altra cosa. Deu-me només els cent
dòlars, i deixo de banda els diamants.
-Molt bé ; però em jugaria qualsevol cosa que no els deixareu
córrer, els diamants. Algun d'ells, tot sol, val una vintena de
dòlars. Amb prou feines n'hi ha cap que no valgui sis malles o bé un
dòlar.
-Còm! De bo de bo?
-Ja ho crec! Qualsevol us ho dirà. Huck, de segur que mai n'heu
vist.
-No pas que jo recordi.
-Oh! Els reis en tenen a carretades.
-Bé, jo no en conec, de reis, Tom.
-Ja m'ho penso; però, si us calgués anar a Europa, en veuríeu més
que no en caben en un rai, saltant d'ací d'allà.
-Que salten?
-Saltar? Romansos! No!
-Bé, doncs, per què ho dieu, que saltaven?
-Manoi! Només volia dir que els veuríeu: no pas saltant, és clar!
Per què havien de voler saltar? Però volia dir que els podríeu
veure... escampats per totes bandes, sabeu?, d'una manera general:
com feia aquell vell geperut de Ricard.
-Ricard? Còm més se diu?
-No es deia de cap més manera. Els reis no tenen més que un motiu.
-Sí?
-Tanmateix.
-Bé, si els plau, Tom, en bona hora sigui; però jo no vull ser-ne,
de rei, i tenir només que un motiu, com un negre. Però digueu: on
cavareu, de primer?
-Bé, no ho sé. Què us sembla, de sorollar aquell arbre de la branca
morta que hi ha al turó, a l'altra banda, del rierol de Spill House?
-Fet.
Així, doncs, prengueren un magall atrotinat i una pala, i eixiren
cap a fer un viatge de tres milles. Arribaren encesos i panteixant,
i s'ajagueren a l'ombra d'un om veí a reposar i a fumar.
-Em plau, això- digué Tom.
-A mí també.
-Escolteu, Huck: si trobéssim un tresor aquí, què en faríeu, de la
vostra part?
-Ves, vinga pastells i un vas de soda cada dia, i aniria a cada circ
que vingués. Faig juguesca que tindria una vida regalada.
-Bé, no faríeu cap estalvi?
-Estalvi? Per què?
-Ves, per tenir alguna cosa per anar tirant.
-Oh! No em fóra de cap servei: mon pare tornaria al poble, qualsevol
dia, i li clavaria la grapa si jo no cuitava; i us dic que en faria
neteja ben de pressa. I vós, què en farieu, de la vostra, Tom?
-Em compraria un timbal nou, i una espasa ben feridora, i una
corbata roja, i un gos cadell ben valent, i em casaria.
-Us casaríeu?
-Això.
-Tom! Vós... Vaja, que no teniu el seny complet.
-Espereu: ja veureu.
-Bé, és la més gran beneiteria que poguéssiu fer. Mireu, mon pare i
ma mare! Vinga barallar-se! Ves, tot el dia s'estaven barallant.
Me'n recordo d'allò més bé.
-Això no vol dir res. La noia que jo em casaré no es barallarà amb
mí.
-Tom, em penso que totes són _iguales_. Totes són bones per
pentinar-lo, a un hom. Val més que us hi penseu una mica. Còm se
diu, la mossa?
-No és una mossa: és una nena.
-Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena:
tothom té raó, ben segur. Sigui com sigui, còm se diu, Tom?
-Us ho diré una altra vegada: no pas ara.
-Molt bé: amb això en tinc prou. Però, si us caseu, jo estaré més
sol i vern que mai.
-No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho córrer
això, i comencem de cavar.
Treballaren i suaren per espai de mitja hora: fou endebades.
Maldaren una altra mitja hora: endebades també. Huck va dir:
-I sempre ho enterren tan endins?
-De vegades: no sempre. Generalment no. Em penso que no hem trobat
la banda justa.
Així, doncs, escolliren un nou indret i tornaren a començar. El
treball s'arrossegà una mica, però tanmateix avançava. Enfonzaren en
silenci les eines una estona. A fa fi Huck es decantà damunt la seva
pala, fregà amb la mànega el rosari de gotes del seu front, i digué:
-On cavareu, després, quan haguem acabat aquí?
-Em penso que tal vegada sorollarem l'arbre vell de més enllà, a
Cardiff Hill, darrera la casa de la viuda.
-Em sembla que aquell serà bo. Però no ens en traurà, la viuda, Tom?
És a les seves terres.
-Ella, treure'ns! No estaria malament; que ho provés una vegada a la
vida! Aquests tresors amagats pertanyen a qui els troba. Tant se val
de qui sigui, la terra.
Això era satisfactori. La feina continuà. Al cap de una estoneta
Huck digué:
-Malvinatge! Altra vegada devem estar en mala banda. Què us en
sembla?
-És ben estrany, Huck. No ho entenc. De vegades les bruixes s'hi
fiquen. Arribo a pensar que això és el que ens embolica, ara.
-Cançons! Les bruixes no tenen poder, de dia.
-Sí, és veritat. No se m'havia acudit, això. Oh! Ja sé què ho fa!
Som un parell de ximples del diastre! Cal esbrinar on cau l'ombra de
la branca a la mitja nit, i allà és on s'ha de cavar!
-Aleshores, mala negada! hem perdut rucament tot aquest treball per
no-res! Ara, malvinatge! no tenim més remei que tornar de nit. És un
camí d'allò més llarg. Podreu eixir?
-Ja ho crec, que sí! I ho hem de fer aquesta nit, tanmateix; perquè,
si algú veu aquests forats, coneixerà tot seguit per què són, i ho
vindrà a cercar.
-Bé, ja donaré un tomb, aquesta nit, i miolaré.
-Molt bé. Amaguem les eines sota les mates.
Els minyons foren allí aquella nit, prop de l'hora assenyalada.
Segueren en l'ombra, esperant. Es trobaven en un indret soliu i en
una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits
zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les
llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la
distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral. Els
minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap
de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia
l'ombra i començaren de cavar. Llurs esperances començaven de
deixondir-se. Llur interès es féu més intens, i llur treball va
créixer al seu compàs. El forat s'enfondia, s'enfondia; però, cada
vegada que llurs cors saltaven en oir que el magall topava amb
quelcom, no feien sinó sofrir una nova decepció. Només era que una
pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digué:
-És inútil, Huck: l'hem errada altre cop.
-Bé, però és que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un
senyal.
-Ja ho sé; però és que hi ha una altra cosa.
-Quína és?
-Que no férem sinó calcular-lo, el temps: segurament era massa tard
o massa d'hora.
Huck deixà caure la pala.
-Vet-ho aquí- digué: -aquest és el mal de cap! Hem de deixar-ho
córrer, això d'aquí: mai no sabrem l'hora exacta. I, a més a més,
aquesta mena de cosa fa massa basarda: haver d'estar-se aquí, en
aquesta hora de la nit, amb bruixes i fantasmes voleiant pels
contorns d'aquesta manera! Jo diria que hi ha alguna cosa al darrera
meu d'ençà que hem començat, i tinc por de girar-me, perquè potser
n'hi ha d'altres al davant que no esperen sinó una avinentesa.
D'ençà que só aquí que miro d'escórrer-me tan llatí com puc.
-Bé, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gairebé sempre
enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el
vigila.
-Déu me val!
-Sí, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir.
-Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, allà on hi ha gent morta.
Un hom per força ha de passar-hi trifulgues: en bona refè!
-Tampoc a mi em plau, de remenar-los gaire. Suposeu-vos que aquest
aixequés la closca i digués alguna cosa!
-No ho digueu, Tom! Això esgarrifa!
-Oi! Huck, no tinc un bri de tranquil·litat.
-Escolteu, Tom: deixem estar aquest indret, i mirem de reeixir en
qualsevol altre.
-Molt bé: em sembla que val més.
-Quín serà?
Tom pensà una mica, i després digué:
-La casa on surt por. Vet-ho aquí.
-Mala nina! No m'agraden, Tom, les cases on surt por. Ves, són unes
bandes soliues, de més mal tirat que no pas la gent morta. La gent
morta podria enraonar, potser; però no vénen lliscant-vos al
voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt
l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una
fantasma. No podria comportar-la una cosa així, Tom: ningú s'hi
veuria amb cor.
-Sí, Huck; però les fantasmes no volten si no és de nit: no ens
destorbaran pas de cavar, mentre sigui de dia.
-Bé, és veritat; però massa sabeu que la gent no s'acosta a la casa
on surt por, de dia ni de nit.
-Oi: això és, sobretot, perquè no els plau d'anar on un home ha
estat assassinat, ça com lla. Però mai ningú ha vist res d'especial,
en aquesta casa, si no és de nit; i total algun llumenet blau
passant per les finestres, i no pas fantasmes com cal.
-Bé,allí on veieu un d'aquests llumenets blaus que voleia, Tom, us
podeu jugar qualsevol cosa que hi ha una fantasma d'allò més a prop.
És cosa de raó; perquè ja sabeu que ningú no se'n val, fora de les
fantasmes.
-Sí, és així; però tanmateix no volten pas de dia: així és que no
tindria cap ni centener, que ens espantéssim.
-Molt bé: sorollarem la casa on surt por, si vós ho dieu: però em
sembla que és arriscar-se.
Mentrestant havien començat a davallar pel turó. Allà, en mig de la
vall que era sota d'ells, il·luminada per la lluna, estava la casa
on surt por, totalment isolada, amb el clos desaparegut feia
qui-sap-lo temps, amb rengles d'herbes que sufocaven el seu llindar,
la xemeneia esfondrada, els marcs de les finestres buits, un recó de
la teulada foradat. Els minyons la contemplaren una estona, amb
mitja esperança de veure un llumenet blau voleiant darrera una
finestra. Després, parlant en veu baixa, com esqueia al temps i a
les circumstàncies, s'allunyaren d'allò més cap a la dreta, per
donar a la casa on surtia por un ample esbarjo, i prengueren el camí
de casa a través dels boscos que agençaven al darrera de Cardiff
Hill.