«Ombrívola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Déu, en
les altures, no tremolejava ni un sol estel, sinó que, les pregones
detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oïda, mentre
el llampec terrorífic s'abandonava a una orgia furiosa a través de
les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder
exercit sobre ses terrors per l'il·lustre Franklin! Fins i tot els
vents estrepitosos eixiren unànimement de llurs místics habitatges,
i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb
llur ajut la desolació d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan
ombrívola, tan paorosa, la meva ànima sospirava per l'auxili humà;
però, en lloc d'això,
ma volguda amiga i ma consellera,
ma aconhortadora i ma dolça guia,
mon goig en la pena (i en la meva joia,
ma segona joia), vora meu venia.
»Ella avançà com un d'aquests éssers resplendents pintats a les vies
solelloses de l'Edèn de la imaginació per les ànimes joves i
romàntiques: reina de bellesa, agençada només per la seva pròpia
bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a
fer cap so; i si no hagués estat pel màgic estremiment que produïa
el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai
recercada, com altres belleses plenes de modèstia. Una estranya
tristesa reposava en sos trets, com a llàgrimes glaçades damunt
l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que
lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos éssers
que mostrava».
Aquest pesombre ocupava unes deu pàgines de manuscrit, i acabava amb
un sermó tan destructor de tota esperança per als no-presbiterians,
que guanyà el primer premi. Aquesta composició fou judicada el més
bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a
l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt
la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel
Webster hauria pogut enorgullir-se'n».
Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals
la paraula _bell_ era constantment afalagada, i l'experiència humana
al·ludida en qualitat de _pàgina de la vida_, passava de l'usual
tant per cent.
En acabat, el mestre, endolcit gairebé fins al caire de la bondat,
retirà la seva cadira, girà l'esquena a l'auditori, i començà a
dibuixar un mapa d'Amèrica a la pissarra perquè hi fes exercici la
classe de Geografia. Però la seva mà vacil·lant va sortir-se'n
malauradament, i una sofocada rialleta brunzí en l'auditori. Ell
sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a
fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu
més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca,
aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per
l'alegria. Sentí que tots els ulls es clavaven en ell: s'imaginà que
reeixia; i, amb tot, la rialleta continuà, i àdhuc creixia,
palesament. I no li mancava raó. Dalt de l'aula hi havia una golfa,
perforada amb un espiell damunt son cap. A través de l'espiell anà
baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El
gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés.
Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el
cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La
rialleta anà pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades
de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica més avall,
arrabassà la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferrà, i fou
estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son
poder! I còm irradià la llum, eixint de la testa calba del mestre!
Perquè el noi del pinta-rètols l'havia _daurada!_
Això interrompé la reunió. Els minyons estaven venjats. Les vacances
havien arribat.
NOTA.-Les preteses composicions citades més amunt. són tretes sense
alteració d'un volum titulat _Prosa i poesia_, per una «Dama
Occidental», però són fetes exactament i precisament segons el model
escola-de-noies, i, per tant, resulten molt més felices que no pas
simples imitacions.