Tom s'uní a la nova orde d'Infants de la Temperança, atret pel
caràcter ostentós de llurs insígnies. Prometé abstenir-se de fumar,
de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre.
Aleshores descobrí una cosa nova, és a dir, que el prometre de no
fer una cosa és la més segura via que hi hagi al món perquè un hom
desitgi de fer-la. Tom es sentí ben d'hora torturat pel desig de
beure i de renegar. El desig esdevingué tan intens, que solament
l'esperança d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'aturà de
retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, però aviat
deixà de recórrer-hi amb el pensament (deixà de pensar-hi abans que
hagués usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fixà les
seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava
aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals
públics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies
Tom es mostrà preocupat en gran manera de l'estat del jutge i àvid
de notícies seves. En certs moments ses esperances prosperaren:
prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les
insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera
de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la
milloria, i després per la convalescència. Tom n'estava fastiguejat,
i experimentava la sensació de sofrir-ne perjudici. Remeté la seva
dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i
finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home
així. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança
maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.
Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i això era alguna
cosa. Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que
no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el
desig, i l'encant de la cosa.
Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances
començaven de pesar-li una mica feixugament.
Intentà un diari, però no passà res per espai de tres dies: així és
que ho deixà córrer.
La primera de totes les companyies de _minstrels_ (1) negres arribà
al poblet, i féu sensació. Tom i Joe Harper organitzaren una partida
de còmics, i foren feliços dos dies.
Fins i tot el Gloriós Quatre fou, en cert sentit, una fallida,
perquè plogué de valent: no hi hagué, doncs, comitiva, i l'home més
gran del món (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autèntic
senador dels Estats Units, resultà una aclaparadora decepció, perquè
no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.
Vingué un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies següents,
en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als
minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandonà les
performances del circ.
Vingueren un frenòleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren
el poblet més ensopit i més trist que mai.
Hi hagué algunes forades de nois i noies; però eren tan escasses i
delitoses, que només aconseguien que els buids dolorosos d'entremig
dolguessin més.
Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a
romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no
mostrava per enlloc un caire brillant.
El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un
veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.
Després vingué el xarampió.
Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a
sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan
pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una
trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota
criatura. Hi havia hagut una _revifalla_ (2), i tothom s'havia
tornat religiós, no solament els adultes, sinó fins i tot els
minyons, i les noies. Tom donà una volta esperant, contra tota
esperança, de trobar una benaurada cara pecadora; però a tot arreu
l'amargava la decepció. Trobà Joe Harper estudiant un Nou Testament,
i retirà tristament la faç d'aquest espectacle mortificador. Cercà
Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb
fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva
atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que
era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva
depressió. I quan, desesperat, corregué finalment a refugiar-se en
el sí de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les
Escriptures, es ficà a casa i al llit, dant-se compte que només ell
en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre més.
I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós
enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap
amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí,
perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava
per a ell. Cregué que havia carregat la clemència dels poders
celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerància,
i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excés de
pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons;
però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com
aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.
Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el
seu objecte. El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i
reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi
hauria més tempestes.
Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres
setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un
segle. Quan, al capdavall, pogué eixir, amb prou feines agraïa
l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de
companyons i abandonat. Baixà tot distret el carrer, i trobà Jim
Hollis fent de jutge en un jovenívol tribunal que sentenciava a un
gat, per assassí, en presència de la seva víctima, un ocell. Trobà
Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carreró tot menjant-se un
meló robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una
recaiguda!
(1) Músics i còmics, populars als Estats Units, que estrafan
melodies, facècies i figures de negres, generalment pintats de
negre.
(2) Espècie de missions.