«Adéu, mon Alabama! O mon amor pregon!
Però per una estona et tinc d'abandonar.
Tristes idees, tristes, sento en el cor niar;
memòries arborades s'acoblen en mon front.
Que jo per tes boscúries aní, totes florides;
vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig;
he oït del Talassee les ones enfurides,
i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.
I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir
ni de girar la cara, i els ulls, regalimant.
No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van.
No és als estranys que dono avui el meu sospir.
Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu
en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet.
Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva _téte_,
per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!»
N'hi havia pocs que sabessin què significava _téte_, però el poema
va plaure, tanmateix.
Després aparegué una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell
negre, que romangué muda per un moment sensacional, assumí una
expressió tràgica, i començà de llegir, en to acompassat: