S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasió,
esdevingué més sever i més exigent que mai, perquè volia que
l'escola es lluís el dia dels exàmens. El seu regle i la seva fèrula
ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors.
Només els nois més grans, i les senyoretes de divuit i de vint,
s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'alló
més vigorosos, altrament; perquè, encara que son cap, sota la
perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la
mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular.
A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia
dins ell comparegué a la superfície: semblava trobar un plaer
venjatiu a castigar les menors negligències. La conseqüència era que
els nois més petits despenien llurs dies en la terror i el
sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda
oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Però ell els passava
al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu
era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del
camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls
acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora. Hi
juramentaren el noi del pinta-rètols: li digueren el projecte i li
demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n,
perquè el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat
al minyó amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una
eixida al camp, d'aquí a pocs dies, i el pla no trobaria cap
destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions
traguejant de valent, i el noi del pinta-rètols digué que quan el
mestre tites, el dia abans dels exàmens, hagués arribat a l'estat
escaient, ell «endegaria la cosa» mentre el senyor Dobbins
dormisquegés a la seva cadira: després el despertaria en el temps
oportú, per apretar a córrer cap a l'escola.
Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant
avinentesa es produí. A les vuit del vespre l'escola era
brillantment il·luminada i agençada amb garlandes i fistons de
fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira,
damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant
endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant
eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes.
A la seva esquerra, més enllà de les files de ciutadans, hi havia
una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de
pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i
abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de
minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes
vestides de llinó i de mussolina, i egrègiament conscients de llurs
braços nus, dels antics joiells de llurs àvies, de llurs cintetes
rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la
casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.
Els exercicis començaren. Un noi molt petit s'aixecà, i va dir tot
esparverat: -«Amb prou feines podríeu esperar que un nen de la meva
edat parlés en públic damunt la plataforma, etc.»;- acompanyant-se
amb els gestos penosament exactes i espasmòdics que una màquina
podria haver usat, suposant que la màquina hagués estat una mica
desballestada. Però ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que
cruelment espaordit, i rebé un bell tomb d'aplaudiments, quan féu la
seva reverència manufacturada, i es retirà.
Una noieta de cara tota vergonyosa barbotejà: -«Mary tenia una
ovelleta, etc.»- Féu una cortesia que trencava el cor, rebé la seva
recompensa d'aplaudiments, i s'assegué tota enrojolada i feliç.
Tom Sawyer avançà amb confiança arrogant: anà enfilant-se per
l'inestroncable i indestructible parlament. -«Deu-me la llibertat o
deu-me la mort»- amb bella fúria i frenètica gesticulació, i
s'interrompé a la meitat. Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses
cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament,
amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de
l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre
arrufà el nas, i això completà el desastre. Tom lluità una estona, i
després es retirà, enterament derrotat. Hi hagué un feble propòsit
d'aplaudiment, però morí totduna. Seguiren un parell de masegats
poemes i altres perles declamatòries. Després hi hagué exercicis de
lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llatí recità
amb honor. Arribà la flor del vespre: les _composicions_ originals
de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la
plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una
cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en
l'expressió i la puntuació. Els temes foren els mateixos ja escatits
en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs
àvies, i segurament per tota llur ascendència de línia femenina fins
a les Creuades. _L'Amistat_ n'era un; _Memòries d'altres dies, La
Religió en la Història, País de somnis, Els aventatges de la
cultura, Formes de Govern polític comparades i contrastades,
Melangia, Amor filial, Dalers del cor_, etc., etc.
Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i
afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de _bell
llenguatge_; n'era un altre una tendència a encabir a les orelles
paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades
del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia
assenyaladament era l'inveterat i intolerable sermó, que remenava la
cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos
el tema, hom havia fet un esforç espremedor del cervell per
recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religiós
pogués contemplar amb edificació. La palesa insinceritat d'aquests
sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les
escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastarà mentre el món
sigui món. No hi ha escola en el nostre país on les joves
damisel·les no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb
un sermó; i reparareu que el sermó de la noia més frívola i menys
religiosa de l'escola és sempre el més llarg i el més implacablement
piadós. Però prou d'aquesta cançó: la veritat casolana és indigesta.
Tornem als _examens_. La primera composició llegida fou una que duia
per títol _És, doncs, això la Vida?_ Potser el lector podrà
suportar-ne un extracte.
«En les ordinàries vies de l'existència, amb quínes delectables
emocions no mira l'ànima jovenívola cap endavant, envers
l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginació treballa dibuixant
imatges rosades de gaubança. En la seva fantasia, la voluptuosa
adoradora de la moda es veu entre la multitud festívola, contemplada
de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agençada amb un
vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos
ulls són els més resplendents, ses passes les més lleugeres en la
gaia assemblea. Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de
pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món
elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica
tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena
l'encisa més que la darrera. Però al cap d'una estona descobreix que
sota aquestes belles exterioritats tot és vanitat: l'adulació que
havia embadalit la seva ànima, ara grinyola asprament a la seva
oïda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb
la convicció que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels
de l'esperit!»
I així successivament, i així sempre. De tant en tant hi havia una
bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades
exclamacions de «Què bonic!», «Què eloqüent!», «Quína veritat!»,
etc.; i, després que la cosa hagué acabat amb un sermó especialment
aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.
Després s'aixecà una noia prima i melangiosa, la faç de la qual
tenia la interessant pal·lidesa que causen les píndoles i la
indigestió, i llegí un _Poema_. Amb dues estrofes n'hi haurà prou: