Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan besà Tom,
que dissipà sos atuïments i el féu altra vegada àgil de cor i feliç.
Anà cap a l'escola, i tingué la sort de topar Becky Thatcher al cap
de Meadow Land. Ell sempre es captenia com el cor li deia. Sense un
instant de vacil·lació, corregué envers ella i digué:
-He obrat molt roïnament, avui, Becky, i em sap greu. Mai més, mai
més no tornaré a ésser d'aquella manera, mentre visqui. Tornem a
ésser amics, si us plau. No voleu?
La noia es deturà i el mirà a la cara, menyspreadora.
-Agrairé que us reserveu per a vós mateix, senyor Tomàs Sawyer. Mai
més no us tornaré a parlar.
Redreçà el cap i seguí la seva via. Tom romangué tan atarantat, que
no tingué presència d'esperit ni per a dir: -Quí se'n tira cap pedra
al fetge, senyoreta Lluïda?- fins que el temps escaient per a dir-ho
fou passat. Així, doncs, va callar. Però estava bellament irat,
tanmateix. Anava d'allò més abaltit pel camp de l'escola, tot
desitjant que ella fos un noi, i imaginant còm l'hauria pataquejada
si ho hagués estat. Al cap de poc l'escometé i digué, en passar, un
mot garfidor. Ella n'udolà un altre per resposta, i la irada ruptura
fou completa. Sembla a Becky, en son abrandat ressentiment, que amb
prou feines podia esperar que l'escola s'obrís: tan impacient estava
de veure Tom fuetejat pel llibre de lectura malmès. Si havia tingut
alguna morosa noció de desemmascarar Alfred Temple, l'ofensiva de
Tom la hi havia treta del cap, absolutament.
Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un
trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia
arribat a la tardor de la vida amb una ambició insatisfeta. El més
afalagat de sos desigs era ésser doctor, però la pobresa havia
decretat que no passaria de mestre d'escola rural. Cada dia treia un
llibre misteriós del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones
que les classes no cantaven les lliçons. Servava el llibre amb pany
i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es morís de ganes
de dar-hi una llambregada; però no n'hi havia avinentesa. Cada noi i
cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; però no
hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els
fets del procés. I vet aquí que, quan Becky passava vora el pupitre,
veí de la porta, reparà que la clau era al pany! El moment era
preciós. Mirà a son voltant, veié que estava sola, i a l'instant
següent tenia el llibre a la mà. La coberta amb son títol
_Anatomia_, del Professor Daixonses, no era de cap esclariment per a
la seva intel·ligència; així és que començà a girar les pàgines. De
cop i volta arribà a una làmina bellament gravada i colorida: una
figura humana. En aquell moment una ombra caigué damunt la pàgina, i
Tom Sawyer passà la porta i donà un cop d'ull a la imatge. Becky
pegà aferrada al llibre per tancar-lo, i tingué la malaventura
d'esquinçar la pàgina il·lustrada fins a la meitat. Tirà el volum
dins el pupitre, donà un tomb a la clau, i trencà el plor, de tan
avergonyida i vexada:
-Tom Sawyer, ja no podeu ésser més roí! Lliscar damunt una persona i
espiar el que ella mira!
-Còm podia saber que miréssiu res?
-Vergonya us en hauríeu de donar, Tom Sawyer! Ara ho anireu a
espiar; i (ai, pobra de mi!... ai, pobra de mi!) seré fuetejada, i
mai no m'havien fuetejat, a l'escola!
Després donà un cop en terra amb el peuet, i digué:
-Sigueu tan roïnot, si això us fa plaer! Jo sé una cosa que ha de
passar. Espereu, i veureu. Oiós, oiós, oiós!- I es precipità enfora
del casal amb una nova explosió de sentiment.
Tom romangué en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament.
Tot seguit es digué:
-Quína curiosa mena de poca solta és, una noia! Mai no l'han
apallissada, a escola!... Malvinatge! i què és, una pallissa! És ben
bé de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. Bé, és
clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè
hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta
roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntarà qui ha
esquinçat el seu llibre. Ningú no contestarà. Aleshores farà allò de
sempre: Demanar primer a un i després a l'altre; i quan arribi a la
noia que ho ha fet, ho coneixerà, baldament ella no digui res. Les
cares de les noies sempre les traeixen: no tenen gens de barra. I li
ventaran pallissa. Bé, és un pas ben estret per Becky Thatcher,
perquè no té sortida per cap banda.
Tom rumià la cosa una estona més, i en acabat afegí:
-Molt bé, tanmateix: a ella li plauria de veure'm en un trencacoll
així: doncs, que sirgui ella!
Tom s'ajuntà a la munió dels alumnes que feien aldarull a la part de
fora. Al cap de pocs moments arribà el mestre, i l'escola va
engolir-los. Tom no experimentava cap interès potent per sos
estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies,
la cara de Becky el contorbava. Ben debatudes totes les coses, ell
no volia apiadar-se'n, i, tanmateix, no pogué aconseguir altra cosa
sinó romandre en blanc. No pogué fer-se'n una gaubança realment
digna de aquest nom. Al cap de poc, hom arribà al descobriment del
llibre de lectura, i el magí de Tom restà absolutament ocupat de sos
propis afers per una estona. Becky es redreçà damunt la letargia del
seu infortuni, i mostrà bell interès en el procediment penal. No
esperava que Tom pogués eixir-se de son mal de cap negant d'haver
escampat la tinta damunt el llibre; i ho encertava. La negativa,
aparentment, no féu sinó empitjorar la cosa, pel que feia a Tom.
Becky suposava que en fóra contenta d'això, i feia per manera de
creure que n'era contenta; però trobà que no n'estava segura. En
arribar la part agra del desenllaç, tingué un impuls d'aixecar-se i
desemmascarar Alfred Temple; però féu un esforç i s'obligà a
romandre quieta, perquè ella es deia, cor endins: -Ell dirà que jo
he esquinçat la làmina, ben segur. No diré una paraula, ni que fos
per salvar-li la vida!
Tom va ésser fuetejat i tornà a son seient, no ben bé cortrencat,
perquè se li acudí que era possible que ell, sense adonar-se'n,
hagués capgirat la tinta damunt el llibre de lectura, en algun tomb
d'avalot: ho havia negat per servar les formes i perquè era costum,
i s'havia aferrat a la negativa per principi.
Passà una hora sencera: el mestre seia pesant figues en la seva
cadira reial; tot l'aire s'ensopia amb la bonior dels estudis. Al
cap d'una estoneta el senyor Dobbins es redreçà, badallà, i després
obrí el seu pupitre i abastà el seu llibre; però no semblava estar
ben determinat a pendre'l o deixar-lo. La major part dels alumnes
miraren en l'aire llangorosament; però entre ells n'hi havia dos que
sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor
Dobbins fullejà el llibre distretament per una estona, i després
l'aixecà i s'aconductà en la seva cadira per llegir.
Tom pegà una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill
percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava
com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella.
Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa
imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva. Bé! Tenia
una inspiració! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta
d'un salt, i cames ajudeu-me! Però la seva resolució vacil·là per un
breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el
volum. Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era
massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap
d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls
s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins
i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci,
durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre
amuntegava la seva ira. Després parlà:
-Qui ha esquinçat aquest llibre?
Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla.
El silenci continuà: el mestre cercava en aquesta i aquella cara
senyals de culpabilitat.
-Benjamí Rogers: heu esquinçat aquest llibre?
Una negativa. Una altra pausa.
-Josep Harper: i vós?
Altra negativa. La inquietud de Tom es tornà més i més intensa sota
la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre donà una ullada a
les files dels minyons, reflexionà una mica, i es girà a les noies:
-Amy Lawrence?
Una sacsejada de cap.
-Gràcia Miller?
El mateix senyal.
-Susan Harper: ho heu fet vós, això?
Altra negativa. La noia següent era Becky Thatcher. Tom tremolava de
cap a peus, de l'excitació, i comprenent el desastre inevitable.
-Rebeca Thatcher...- (Tom donà una llambregada a son rostre: era
blanc de terror.) -Heu esquinçat... No, mireu-me la cara.- (Les mans
d'ella se aixecaren en una invocació.) -Heu esquinçat aquest llibre?
Un pensament es precipità com el llamp a través del cervell de Tom.
Saltà damunt sos peus i cridà:
-_Jo_ ho he fet!
Tota l'escola mirà bocabadada, confosa, aquesta increïble follia.
Tom romangué aturat un moment per aplegar les seves facultats
disperses; i quan avançà per adreçar-se al càstig, la sorpresa, la
gratitud, l'adoració que feren resplendir al seu damunt els ulls de
la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs.
Inspirat per la magnificència del seu acte, rebé sense un esgarip el
fueteig més implacable que mai hagués administrat el senyor Dobbins
i aiximateix rebé amb indiferència l'afegida crueltat d'una orde de
romandre dues hores, després que l'escola fos aviada; perquè prou
sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos
acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut.
Tom va colgar-se entre els llençols aquella nit, projectant una
venjança contra Alfred Temple; perquè, avergonyida i penedida, Becky
li havia fet una narració completa, sense oblidar la seva pròpia
traidoria. Però fins i tot el daler de venjança hagué de cedir aviat
a pensaments més gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres
paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella:
-Tom! Còm heu pogut ésser tan noble!