Cap a mitja nit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una
opressió, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els
minyons van arraïmar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc,
baldament la calor tèrbola i encalmada de l'ambient irrespirable fós
sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectació.
Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot
ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor
tremolenca que, vagament, mostrà per un instant el fullatge, i
després s'esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa.
Després una altra. Després comparegué sospirant, a través de les
brancades de la boscúria, un plany desmaiat, i els minyons sentien
un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s'esgarrifaren en
acudir-se'ls que l'Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi
hagué una pausa. Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en
dia, i els mostrà cada fulla d'herbeta, ben especificada i precisa,
que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres
cares blanques, astorades. El sord terrabastall d'una tronada anà
udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments,
enllà d'enllà. Una rauxada d'aire fred atravessà aquelles bandes,
fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de
borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota
espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un espetec immediat que
semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les testes
dels minyons. S'estrenyeren l'un contra l'altre, d'esglai, dins
l'espesa fosca que en acabat es féu. Caigueren unes quantes
gotasses, tustant les fulles.
-De pressa, minyons! Anem cap a la tenda!- va exclamar Tom.
S'engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses,
en la tenebror, capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada
furiosa braolà entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu
pas. Els llampecs enlluernadors venien l'un darrera l'altre, i igual
feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores
començaren de dar l'aigua per amor de Déu, i l'huracà, deixondit, la
feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es
cridaven l'un a l'altre, però el vent braolador i els llamps que
retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un
s'anaren deixant caure a l'indret i s'arreceraren sota la tenda,
freds, amb el cos assenyalat i rajant d'aigua; però el tenir
companyia en la dissort semblava cosa d'agrair. No haurien pogut
enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els
altres sorolls els ho haguessin permès. La tempesta s'enfurí més i
més, i al cap de poc la vela es desfermà de sos lligams i se n'anà
volant dins la rauxada. Els minyons s'agafaren de les mans i
fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d'una
gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores
en tot son esclat. Sota la incessant conflagració de llampecs que
flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota es destacaven
amb exactitud precisa i neta d'ombres: els arbres cots, el riu
inflat i amb un esblanqueïment d'escumes; els ruixims de l'aigua
esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altívols de l'altra
vora, llambregats en mig de les vapors que flotaven a la deriva i el
vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegantí
abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i
els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en
esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i
esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava
en una braó incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques,
de l'illa, i abrandar-la tota, i ofegar-la fins al cim dels arbres,
i endur-se-la en la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués
estatge, tot plegat i a l'ensems. Era una nit feréstega per
romandre-hi una minyonia, lluny de l'aixopluc de la llar.
Però a la fi la batalla s'exhaurí, i les forces es retiraren amb
menors i menors amenaces i rondinaments i la pau recobrà la seva
autoritat. Els minyons tornaren al campament, força esporuguits;
però hi trobaren encara quelcom de plaent, perquè el gran sicomor,
l'abric de sos jaços, era convertit a ruïna, enderrocat pel llamp, i
ells no hi havien estat davall quan la catàstrofe s'esdevingué.
Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè
no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no
havien pres mesures contra la pluja. Veu's aquí matèria de
descoratjament, perquè la pluja els havia atravessat i tenien el
fred als ossos. Foren eloqüents en llur desastre; però al cap de poc
descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la
qual havia estat bastit (allà on ella s'encorbava cap en l'aire i es
separava de terra), que un pam, si fa no fa, s'havia escapat de la
mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i
escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques
aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Després
amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un forn
braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i
celebraren un festí, i després d'això s'assegueren vora el foc, i
dilataren i glorificaren llur aventura de la mitja nit fins al matí,
perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots
aquells voltants.
A mesura que la llum del sol començà a lliscar damunt els minyons,
l'ensopiment va anar-se'n ensenyorint, i eixiren cap a l'alfac i
s'ajagueren adormir. Ben aviat se'ls escaldà la pell, i es posaren,
tristament, a preparar el desdejuni. Després de l'àpat es sentiren
les frontisses rovellades, i un poc d'enyorança altra vegada. Tom en
veié els senyals, i va empendre's d'alegrar els pirates tan bé com
pogué. Però tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar,
de tot. Els féu memòria de l'imposant secret, i desvetllà un raig de
gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy:
consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i
ésser indis, per a variar una mica. Els atragué la idea: així és que
no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de
cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren
caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a
través, a atacar una colònia anglesa.
No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren
cadascú d'ells sobre cadascú dels altres, en les emboscades, amb
paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera
de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou
una diada sobiranament satisfactòria.
S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i
feliços, Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no
podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin
les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una
pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels
salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però,
no s'acudia altra remei: així és que, amb totes les mostres
d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llançaren la
seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.
I ara vegeu: n'estigueren contents, d'haver anat a raure al
salvatgisme, perquè hi havien guanyat quelcom: descobriren que ara
podien fumar una mica sense haver d'anar a cercar un ganivet que
haguessin perdut; no es marejaren prou per a anguniar-se'n
seriosament. No eren gent per a fer quedar malament aquesta alta
promesa per manca d'esforç. No: s'exercitaren cautament, en haver
sopat, amb un èxit palès, i passaren així una vetlla tota joiosa.
Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els
n'hauria fet l'arrabassament de cabelleres i pells de les Sis
Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja
que ara no ens poden ésser de cap més servei.