Però no hi havia pas rialles, en el poblet, aquella tranquila tarda
de dissabte. La família Harper, i la tia Polly i els seus,
s'endolaven amb molt de sentiment i moltes llàgrimes. Una calma
inavesada s'havia ensenyorit del poblet, encara que habitualment la
calma hi era bé prou a tot arreu. Els vivents del poblet feien les
feines llurs amb un posat abstret i amb poca enraonia; però tot
sovint sospiraven. La festa del dissabte els semblava una càrrega
als infants: no hi eren de grat, en els jocs que jugaven, i de mica
en mica els van abandonar.
A la tarda, Becky Thatcher anà a raure, tota abaltida, vora el camp
desert de l'escola, i amb un gran sentiment de melangia. Però no hi
trobà cap cosa, allí, que la reconfortés. Feia aquest soliloqui:
-Oh! Només que tornés a tenir aquell pomet de llautó! Però ara no
me'n resta cap cosa, d'ell, que me'n faci memòria!- I ofegà un
sospir.
Al cap de poc s'aturà, i es digué a sí mateixa:
-Ell es va portar com calia, aquí. Oh! Si allò tornés a passar, no
diria aquella cosa; no la diria per res del món. Però ara ell és
mort: mai més, mai més, mai més, no el tornaré a veure!
Aquest pensament esfondrà son coratge, i s'allunyà vagarívola, amb
les llàgrimes que li rodaven per les galtes. Després, una colla de
minyons i noies (companyons de joc de Tom i de Joe) comparegueren, i
s'aturaren a mirar per damunt l'estacada del clos, tot parlant, en
to reverent, de còm havia fet Tom això i allò la darrera vegada que
el veieren, i còm Joe digué aquesta i aquella petita bagatel·la
(gràvida de paorosa profecia, com ara veien bé prou!); i cada orador
assenyalava l'indret exacte on els minyons perduts havien estat
aleshores, i després afegien alguna cosa així: -I jo m'estava dret
d'aquesta manera, igual que estic ara i com si vós fóssiu ell,
n'estava a prop aiximateix; i ell somrigué de aquesta manera. I
després vaig tenir una mena de pressentiment com si... terrible,
sabeu? I poc va acudir-se'm què voldria dir, naturalment; però massa
que ho veig ara!
Després hi hagué una disputa sobre quí havia vist per darrera vegada
en vida els minyons difunts, i molts recaptaren aquesta ombrívola
distinció, i oferiren proves, més o menys intervingudes pels
testimonis: i quan romangué decidit, finalment, quí era que havia
vist darrerament els que ja no eren, i canviat amb ells les darreres
paraules, les persones sortoses assumiren una espècie de sagrada
importància, i tota la resta els miraren bocabadats i envejosos. Un
pobre vailet, que no tenia altra grandesa a mostrar, digué, amb un
orgull bastant palès en la recordança:
-Bé, Tom Sawyer, una vegada, em va fer un cap nou.
Però aquesta reivindicació de glòria fou una fallida: la major part
dels minyons podien dir igual cosa, i això rebaixava massa de preu
la distinció. El grup anà a matar l'estona més en fora, evocant
encara memóries dels herois perduts, amb veu intimidada.
Al matí següent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la
campana començà a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera
acostumada. Fou un Sàbat, aquell, ben silenciós; i el so planyívol
semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la
natura. La gent del poblet començaren d'aplegar-se, ronsejant una
mica al vestíbul per conversar amb murmuris sobre el trist
esdeveniment. Però no hi havia murmuris dins l'estatge: només el
fúnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi
trencava el silenci. Ningú podia recordar que l'esglesiola s'hagués
vist mai tan plena. Finalment hi hagué una pausa d'espera, una
mudesa expectant, i aleshores entrà la tia Polly, seguida de Sid i
Mary, i després de la família Harper, tots de negre rigorós; i tot
el poble fidel, i àdhuc el vell ministre, s'alçaren reverentment i
romangueren drets fins que els endolats s'assegueren al primer banc.
Hi hagué un altre silenci general, romput a intervals per sanglots
apagats, i després el ministre estengué les mans i pregà. La gent
cantà un himne colpidor, i fou recitat el text «Jo só la Resurrecció
i la Vida».
Anant continuant el servei religiós, el clergue féu tals pintures de
les gràcies, les maneres captivadores i les promeses excepcionals
dels minyons perduts, que tota ànima present, creient que reconeixia
aquestes imatges, sentí una punyida de dolor en recordar que
persistentment havia estat sempre orba davant elles, i,
persistentment, no havia vist sinó defectes i tares en els pobres
minyons. El ministre referí més d'un incident commovedor de les
vides dels que ja no eren, que, tanmateix, il·lustraven llurs dolces
i generoses natures, i la gent pogué veure amb prou facilitat, ara,
si n'eren de nobles i de bells aquells episodis, i recordaren amb
recança que quan s'esdevingueren els semblaren bretolades de marca,
ben mereixedores del vit de bou. El poble fidel esdevingué més i més
commogut a mesura que prosseguí la patètica història, fins que, a la
fi, tota la concurrència, no podent contenir-se més, s'ajuntà als
endolats que ploraven en un plor de sanglots angoixosos, i el mateix
predicador cedí a sos sentiments i es posà a plorar en el púlpit.
Sonà un cruixit, a la galeria, que ningú reparà: un moment després
la porta de l'església xerricà. El ministre alçà sos ulls, que
regalaven damunt son mocador, i romangué traspostat! Primer un,
després un altre parell d'ulls, seguiren els del ministre; i
aleshores, gairebé en un sol impuls, la concurrència s'aixecà,
astorada, a l'ensems que els tres minyons morts anaven pujant pel
passadís: Tom al davant, Joe després, i Huck, una ruïna de
penjarelles esparracades, arrossegant-se temoregament al darrera.
Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur pròpia
oració fúnebre!
La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants
recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de gràcies a
dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable.
sense saber exactament què li pertocava fer o còm podia amagar-se de
tantes mirades malacollidores. Vacil·là, i anava a fer-se escàpol;
però Tom l'agafà i digué:
-Tia Polly, això no està bé; algú ha d'alegrar-se de veure Huck.
-I és clar que sí! Jo n'estic ben contenta, de veure'l, pobra
criatura sense mare!- I les amoroses atencions que li prodigà la tia
Polly eren l'única cosa que podien fer-lo més inconfortable que no
estava abans.
De cop i volta el ministre cridà amb tota la força de sos pulmons:
-_Lloeu el Senyor, que ens dóna tota benedicció..._ Canteu, i
poseu-hi tot el cor!
I així ho feren: l'himne prorrompé en un esclat triomfal; i, mentre
les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mirà la minyonia
envejosa del seu voltant, i confessà, cor endins, que aquell era el
moment més altívol de la seva vida.
Quan el venut poble fidel sortí en corrues a fora, hom deia que
gairebé fóra plaent d'ésser entabanats altra vegada per a sentir
l'himne, cantat d'aquella manera, de bell nou.
Tom rebé més patacades i besos aquell dia (segons els diversos
estils de la tia Polly) que no hauria guanyat en un any; i ell amb
prou feines sabia quína cosa era, de totes dues, la més expressiva
de gratitud envers Déu i afecte envers ell.