Havent dinat, tota la colla eixí a cercar ous de tortuga a l'alfac.
Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven
una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades
atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament
rodons, cosetes blanques, una mica més petites que una nou anglesa.
Aquella nit tingueren un famós banquet d'ous ferrats, i un altre el
divendres al matí. Després del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac,
tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre,
giravoltant i més giravoltant, fent escampall de llurs vestits a
mesura que avançaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven
llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rígid
corrent, que més endavant féu travetes a llurs cames, de tant en
tant, i augmentà la taral·la en gran manera. I adesiara es
decantaven en grup, i amb la palma de la mà esquitxava cadascú la
cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares
allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment,
aferrant-se i lluitant fins que el més brau campió capbussava al seu
veí; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de
cames i braços, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i
panteixant, tot plegat a l'ensems.
Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i
s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i allí jagueren i se'n
cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i
repetir la primera performança. Finalment se'ls acudí que llur nua
pell representava d'allò més bé els colants de color de carn: així
és que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb
tres pallassos, perquè ningú no consentí a abandonar aquest paper
altívol a son veí.
Després agafaren les bales, i jugaren a l'_ouet_, a _anys_ i a _pam
i pet_, fins que aquest divertiment esdevingué pansit. Aleshores Joe
i Huck van tornar a nedar, però Tom no volgué arriscar-s'hi, perquè
descobrí que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat
l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i
s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps,
sense la protecció de aquest encís misteriós. No s'hi arriscà de
bell nou fins que l'hagué trobat, i ja aleshores els altres minyons
eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret,
errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i
es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al
poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava
escrivint _Becky_, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborrà,
i s'enfurismà amb sí mateix per la seva feblesa. Però ho tornà a
escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborrà una vegada
més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres
minyons i aplegant-s'hi.
Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la
seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou
feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llàgrimes a flor de
parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però
lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no
estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es
trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo. Amb una gran
ostentació d'alegria, digué:
-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al
temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver
amagat tresors per alguna banda. Què us en semblaria, de descolgar
una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?
Però no desvetllà sinó un pàl·lid entusiasme, que s'esvaí sense
resposta. Tom intentà una o dues seduccions més, però també
falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot
remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrívol. A
la fi digué:
-O minyons! Deixem-ho córrer. Vull anar a casa. És tan solitari,
això!...
-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aquí una estona- digué Tom.
-Penseu en les pescades que fem aquí.
-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.
-Però, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a
banyar-se.
-El nedar no té solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no
hi ha ningú per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a
casa.
-Sóu un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.
-Sí, em cal veure la meva mare; i a vós també us caldria, si en
tinguéssiu. I sóc tan noi de bandola com vós.- I Joe va fer un bri
de somiqueig.
-Bé, deixarem anar el nen ploraire a casa seva, a veure la mare: oi,
Huck? Pobra criatura! Li cal veure sa mare. Doncs que la vegi. A vós
us plau d'ésser aquí: veritat, Huck? Nosaltres ens hi estarem,
veritat?
Huck digué: -_S-i..._- sense posar-hi cap delit. -No us tornaré a
dir cap paraula tant de temps com viuré- digué Joe alçant-se. -Ja
està dit! I s'allunyà tot botós, i començà de vestir-se.
-Ningú se'n encaparra- digué Tom. -No en passem fretura, de vós.
Aneu cap a casa, i sigueu-ne la riota de la gent. Oh! Sóu un bell
pirata! Huck i jo no en som pas, de criaturetes ploraneres. Aquí ens
estarem: veritat, Huck? Que se'n vagi, si vol. Em penso que sense
ell podem anar tirant, ça com lla.
Però Tom estava inquiet, tanmateix, i alarmat de veure còm Joe
continuava abillant-se, malcarat, i a més era intranquil·litzador de
veure com Huck ullava els preparatius de Joe, tan pensívol i servant
un silenci tan ominós. Al cap de poc, sense un mot de comiat, Joe
començà de passar el gual cap a la ribera de l'Illinois. El coratge
de Tom començà d'esfondrar-se. Pegà llambregada a Huck. Huck no
pogué comportar aquell esguard, i acalà sos ulls. Després, digué:
-Jo també vull anar-me'n, Tom: això s'ha anat posant molt solitari,
i ara serà pitjor. Anem-nos-en, també, nosaltres, Tom.
-Jo no me n'aniré: aneu-vos-en tots, si voleu. Tinc el propòsit de
romandre.
-Tom, jo voldria anar-me'n.
-Bé, aneu-vos-en: qui us en priva?
Huck començà d'arreplegar ses peces de roba, i digué:
-Tom, desitjaria que vós vinguéssiu, també. Ja veieu que ara la cosa
és acabada. Us esperarem quan serem a la ribera.
-Bé, us haureu d'esperar una mala fi de temps: veu's-ho aquí.
Huck s'allunyà dolorosament, i Tom restà mirant-lo, mentre li
estirava el cor un desig fortíssim d'abandonar el seu orgull i
anar-se'n, així mateix. Esperava que els minyons s'aturarien, però
ells seguien passant lentament el gual. Tom descobrí sobtadament que
tot allò romania qui-sap-lo solitari i aturat. Tingué una darrera
lluita amb el seu orgull, i després es precipità a l'encalç de sos
camarades, escridassant-se:
-Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.
Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat
on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi
l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de
guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era _esplèndid_, i
digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se
n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; però son motiu
real havia estat la temença que ni el secret i tot els mantindria a
son costat per gaire temps: així és que havia volgut tenir-lo de
reserva com a darrera seducció.
Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs
esports amb decisió, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda
combinació de Tom, i admirant-ne el geni. Després de dinar amb un ou
exquisit i peix, Tom digué que volia apendre de fumar, ara. Joe
s'adherí a la idea, i digué que també li plauria de provar-ho. Així
és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien
fumat abans sinó cigars de pàmpol, que _mossegaven_ la llengua, i no
tenien reputació de virils, tanmateix.
S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades
cautelosament i amb magra confiança. El fum era d'un gust
desagradable, i els produí una mica de nàusea; però Tom digué:
-Noi! Quína cosa tan planera! Si hagués sabut que no era més que
això, n'hauria après fa qui-sap-lo temps.
-Jo també- digué Joe. -És una cosa de no-res.
-Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: «Ja em
plauria, de fer-ho, això». Però no em pensava que pogués- digué Tom.
-Això és el que em passava: veritat, Huck? M'ho havíeu sentit dir:
veritat, Huck? Huck n'és testimoni, de si ho deia o no.
-Sí, d'allò més vegades- digué Huck.
-Ja ho crec, si ho he dit!- digué Tom. -Oh! A centes de vegades. Una
vegada va ser allà baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck?
Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig
dir. No ho recordeu, Huck, còm ho deia?
-Oi- digué Huck. -Va ser l'endemà del dia que vaig perdre una bala
blanca... No, va ser la vigília!
-Veieu? Ja us ho deia- digué Tom. -Huck se'n recorda.
-Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digué
Joe. -_No_ em sento marejat.
-Jo tampoc- digué Tom, -Podria fumar-la tot el dia, però em jugo
qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.
-Jeff Thatcher! Ell, només que amb dues pipades, faria l'ànec. Que
ho provi una vegada, ell: ja ho veurà!
-Jo també m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria
veure Miller aferrant-s'hi.
-Oh! i jo!- Digué Joe. -Bé, faig la juguesca que Johnny Miller no
podria ni tastar-ho. Només que fes una flairadeta, a ell l'en
deixaria convençut.
-En bona refè, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure,
els minyons, ara.
-A mi també!
-Escolteu, nois: no en digueu res, d'això, i una vegada o altra,
quan ells siguin a la vora, m'acostaré a vós i us diré: «-Joe: teniu
una pipa? Tinc fumera!» I vós direu, com una cosa deixada anar, com
si no valgués la pena, vós direu: «-Sí; porto la pipa vella, i una
altra; però el meu tabac no és gaire bo». I jo diré: «-Oh! es igual,
si és prou fort». I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem
amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quína cara hi faran!
-Malvinatge! Que llampant serà, Tom! M'agradaria que fos ara!
-I a mí també! I quan els diguem que ho aprenguérem en ésser lluny,
fent de pirates, oi que els recarà de no haver corregut món, també?
-Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!
Així continuà la conversa. Però al cap de poca estona començà de
vacil·lar una mica i esdevingué tota inconnexa. Les pauses
s'eixamplaren; l'expectoració augmentà meravellosament. Cada porus
de la galta dels minyons esdevingué una fontana brolladora: amb prou
feines podien ésser prou amatents a oprimir la llengua contra el
fons de la boca per impedir la inundació; petits xarbotaments se'ls
produïen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins
hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigué de sos dits sense
nervi. Després caigué la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven
furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe
digué feblement:
-He perdut el meu ganivet. Em sembla que val més que vagi a
cercar-lo.
Tom digué, amb llavis tremolencs i pausada pronunciació:
-Jo us ajudaré. Vós aneu per aquella banda, i jo cercaré pel volt de
la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.
Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora.
Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos
companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt
esblaimats, tots dos profundament adormits. Però quelcom va
informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien
alliberat. No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat
era humil; i quan Huck preparà la seva pipa després de l'àpat, i
anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire
bé: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.