Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es
deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert
punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i
confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven
els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es
tracta d'un pirata.
La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia
extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una
cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també
havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels
pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de
la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica
de foc. Aquest pensament era assenyat; els _mistos_ eren amb prou
feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en
gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament
cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una
imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i
volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt
imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que
si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè
«els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien
baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la
grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer
d'una manera que no fos piratenca.
Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de
darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles
ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri
baix i ferreny.
-Orseu, i ajusteu-la al vent!
-Bé bé, senyor!
-Ferma, feeerma la nau!
-Ja n'està, senyor!
-Amolleu-la un punt!
-Ja està, senyor!
Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap
al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no
eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap
cosa especial.
-Quínes veles porta?
-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.
-Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!
-Bé, bé, senyor!
-Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces!
Amunt, fillets!
-Ala, a sotavent, tot a babord!
-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb
delit! Ferma la nau!
-Ferma està, senyor!
El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i
després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no
hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou
dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai
passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble
resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del
vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del
fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara
quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de
ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que
«ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa,
confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el
seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç
ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson
més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera
mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer
cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren
a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de
l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per
impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac,
a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual
endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre
ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells
l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una
tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras
si el temps era bo, com escau als bandejats.
Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes
endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un
bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la
coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el
celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la
boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels
indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no
tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs
cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de
llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les
plantes arrapadisses. Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia
desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons
s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut
trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan
romàntic com era un foc d'acampament.
-No és una diversió?- digué Joe.
-És una llaminadura- digué Tom.
-Què dirien, els nois, si ens veiessin?
-Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?
-També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau.
No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment;
i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo
pertenir d'aquella manera.
-Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que
hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes
aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res,
Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les
pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu
ofici.
-Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire,
sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.
-Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en
dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és
respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur
que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i
estar-se al ras en temps de pluja, i...
-Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?-
demanà Huck.
-No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós
hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.
-L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.
-Bé, doncs, què farieu?
-No ho sé, però no ho faria això.
-Bé, Huck: és que _caldria_ que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?
-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.
-Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una
calamitat!
El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor.
Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija,
carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i
bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa
gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i
resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no
trigà a dir:
-Què els pertoca fer als pirates?
-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc,
i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa,
on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els
vaixells: els fan caminar per un tauló.
-I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les
maten.
-No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer
aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.
-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i
diamants- va fer Joe amb entusiasme.
-Quí?- digué Huck.
-Ves, els pirates.
Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.
-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata-
digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut
haver sinó això.
Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien
ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren
capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara
que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba
complet.
Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de
lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué
dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència
sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre
Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son.
Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí
no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en
alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de
pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i
sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent
de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que
no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga
aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les
menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren
arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat
llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se
amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no
s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no
era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns
d'aquesta mena era, clar i net, _robar_; i contra això hi havia un
manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que,
mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de
bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur
consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates
il·lògics trencaren pacíficament el son.