En despertar-se Tom al matí, es preguntà on es trobava. S'assegué i
es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la
cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació
delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el
silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la
gran meditació de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada
damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria
el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alçava tota dreta
per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la
boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de
sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i
fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es
multiplicaren i es manifestà la vida. La meravella de la natura
arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobrí al minyó
consirós. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla
amarada de rou, adesiara alçant en l'aire les dues terceres parts de
son cos, flairant a son volt, i després tornant a avançar, perquè
prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acostà de son
grat, ell segué quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o
defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers
ell o semblava inclinada a adreçar-se a qualsevol altre indret; i
quan a la fi reflexionà, per espai d'un moment anguniós, amb son cos
encorbat en l'aire, i després baixà a la cama de Tom i començà un
viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegrà, perquè això volia dir
que tindria un nou abillament, que, sense el més petit dubte, fóra
un llampant uniforme de pirata. Després vingué una processó de
formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs
tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que
duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i
ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca. Una
marieta de taques brunes s'enfilà al cim espadat d'una tija d'herba,
i Tom es decantà a la vora d'ella i digué:
_Marieta, marieta,
fugiu al vostre casal.
Se us cala foc a la casa,
i estan sols vostres infants._
I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no
sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest
insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la
seva simplicitat més d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia
obstinadament la seva bola, i Tom tocà la bestioleta per llucar còm
tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els
ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta
septentrional, se aturà en un arbre damunt el cap de Tom, i refilà
les imitacions de sos veïns en un rapte de gaubança; després una
cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davallà
precipitadament i s'aturà damunt un branquinyol, gairebé a l'abast
del noi, enravenà son cap a una banda, i ullà la gent estranya amb
una consumidora curiositat; un esquirol cendrós i un gros companyó
de la família guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a
intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perquè aquells
animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara
humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota
la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol
atravessaren el fullatge espès d'ací d'allà, i unes quantes
papallones vingueren a voleiar per l'escenari.
Tom sacsejà els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai
amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es
percaçaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netíssima
de l'alfac esblanqueït. No enyoraven mica el poblet, que dormia al
lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un
corrent vagarívol o una lleu ascensió del riu se'ls n'havia emportat
el rai; però això no feia més que acontentar-los, perquè la seva
desaparició significava, com si diguéssim, cremar el pont entre ells
i la civilització.
Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i
famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur
campament. Huck trobà una font d'aigua gemada i clara ben a la vora,
i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana,
i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encís com el de
la boscúria salvatge, seria prou bona substitució del cafè. Mentre
Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li
demanaren que s'esperés un instant. Se n'anaren a un reconet
prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament
en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient
abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de
perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família.
Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats,
perquè en llur vida cap peix no els havia semblat tan delitós. No
sabien que un peix d'aigua dolça, com més aviat és al foc, després
de pescat, és millor; i poc imaginaven quína salsa és la dormida a
l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quína
vasta quantitat d'aperitiu també.
Romangueren per allí, a l'ombra, després del desdejuni, mentre Huck
fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida
d'exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a
través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la
selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies
reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets
avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.
Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, però cap per
astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de
llargada i un quart de milla d'amplària, i que la ribera que li era
més aprop n'era separada només que per un estret canal que amb prou
feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a
l'aigua; així és que era gairebé mitja tarda quan tornaren al
campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, però es
nodriren sumptuosament de pernil fred, i després s'estiraren a
l'ombra a conversar. Però la conversa, al cap de poca estona,
s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat
que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar
damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena
d'indefinida enyorança lliscà damunt ells. Aquesta enyorança, al cap
de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de
la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar
i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur
flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.
Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so
peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un
rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Però aleshores el so
misteriós esdevingué més pronunciat i obligà al seu reconeixement.
Els minyons es redreçaren, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i
després cada un d'ells adoptà un posat d'atenció. Hi hagué un llarg
silenci, pregon i ininterromput: després una sorda i malcarada
detonació fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant
-Què és això?- exclamà Joe sota el seu alè.
-Poc ho sé- digué Tom en un murmuri.
-No és un tro- digué Huckleberry, en to esporuguit;- perquè el
tro...
-Alerta!- digué Tom. -Pareu esment; calleu.
Esperaren una estona, que va semblar-los un segle, i després la
mateixa sorda detonació trencà la quietud solemne.
-Anem-ho a veure.
Pegaren un bot i es precipitaren a la vorera, en front del poblet.
Apartaren les mates de la riba i sotjaren cap enfora, damunt les
aigües. El vaporet es trobava una milla més avall del poble,
derivant pel corrent. La seva ampla coberta semblava atapeïda de
persones. Hi havia una pila de bots que anaven a rem o suraven pel
corrent, en el veïnatge del vaporet; però els minyons no podien
determinar què cosa estaven fent els homes que hi anaven. Al cap de
poc, un gran doll de fumera blanca brollà del costat del vaporet; i,
mentre s'expandia i muntava en núvol peresós, la mateixa sorda
pulsació sorollosa arribà fins als espectadors.
-Ja ho sé, ara!- exclamà Tom. -Hi ha algun ofegat!
-Això és- digué Huck. -Això mateix van fer, l'istiu passat, en
ofegar-se Bull Turner; engeguen canonades damunt l'aigua, i això els
fa pujar fins a dalt. Sí; i agafen llesques de pa i hi posen
argent-viu, i les deixen surar; i, onsevulla que hi hagi algun
ofegat, se'n van cap a ell i s'hi aturen.
-Sí, ja ho he sentit contar- digué Joe. -Em plauria saber com és que
el pa reïx en aquesta cosa.
-Oh! No és el pa, especialment- digué Tom: -em penso que és,
sobretot, allò que diuen abans de deixar-lo anar.
-Però si no diuen res- féu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc
diuen res.
-És curiós- digué Tom.- Però potser ho diuen per dins. _És clar_ que
ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.
Els altres minyons convingueren que allò que deia Tom era assenyat,
perquè un tros de pa ignorant, no instruït per cap encís, no es
podia esperar que obrés amb molta d'intel·ligència quan hom
l'enviava a una missió de tanta de gravetat.
-Malvinatge! Voldria ser allà baix- digué Joe.
-Jo també- digué Huck. -Daria qui-sab-lo per saber quí ha estat.
Els nois seguiren parant atenció i vigilant. Al cap de poc, un
pensament revelador creuà com un llampec l'enteniment de Tom, i
exclamà:
-Minyons! Ja sé qui és, l'ofegat: som nosaltres!
Tot seguit es sentirem herois. Veu's aquí un triomf esplendorós:
llur absència era reparada; eren planguts; els cors es fendien per
llur causa; les llàgrimes anaven endoina; memòries acusadores de
dolenties comeses envers els pobres minyons perduts, anaven
brollant, i hom s'abandonava a infructuoses recances i remordiment;
i, sobretot, els desapareguts feien parlar tot el poblet i eren
l'enveja de tots els minyons pel que es referia a aquesta notorietat
enlluernadora. Això era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata,
ben mirat.
En venir l'hora baixa, el vaporet tornà a sos afers de costum i els
bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que
no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnífic mal de
cap que ocasionaven. Pescaren, cuinaren llur sopar i el menjaren, i
després es posaren a endevinar les coses que pensaria i diria d'ells
el poble; i les imatges que es feien de l'aflicció de la gent per
ells motivada eren ben satisfactòries de considerar, desde llur punt
de mira. Però en envoltar-los les ombres de la nit, deixaren de
parlar, gradualment, i s'assegueren a contemplar el foc, amb l'ànima
errívola, evidentment, per altres indrets. L'exaltació era ja
desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin
certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com
feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i
infeliços; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se
n'adonessin. Aviat Joe s'arriscà tímidament a insinuar una indirecta
sobre la manera com els altres judicarien llur retorn a la
civilització... no precisament ara, però...
Tom l'avergonyí amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia
compromès, s'uní a Tom, i el cagadubtes tot seguit oferí
explicacions, i es donà per content d'eixir del trencacoll amb tan
poca mala anomenada de pollet enyorívol com pogué. La revolta fou
atuïda amb eficàcia per aquella vegada.
A mesura que la nit es feia profunda, Huck començà de pesar figues,
i tot seguit a roncar. Joe va imitar-lo. Tom romangué immòbil damunt
son colze per algun temps, mirant-los a tots dos atentament. A la fi
s'aixecà amb cautela damunt sos genolls, i anà explorant entre
l'herba i els reflexos belluguedissos que enviava el foc del
campament. Arreplegà i inspeccionà uns quants semicilindres, de
bella grandària, de la fina escorça blanca d'un sicomor, i,
finalment, escollí els dos que cregué que li convenien. Després
s'agenollà vora el foc, i escrigué penosament alguna cosa en cada un
d'ells amb la seva _quilla roja_. De l'un en féu un rotlle, i el
posà a la butxaca de son gec; i l'altre el posà dins el capell de
Joe, que fou transportat a una petita distància de son posseidor, i
també deixà dins el capell determinats tresors de noi d'escola, de
una valor gairebé inestimable, entre ells un tros de guix, una bala
de cautxú, tres hams de pescar, i una bala de la mena coneguda per
_cristall de durada_. Després féu son camí, de puntetes i amb moltes
precaucions entre els arbres, fins que comprengué que ja no
l'oirien, i emprengué una ràpida correguda, de dret, cap a l'alfac.