Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i
desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no
l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït,
potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant,
però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra
cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el
carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien
de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi
havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia
opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de
la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot
desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més,
mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar:
era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món
glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es
feren intensos i seguits.
En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son
esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment
arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren,
palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els
ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini
d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia
de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà
esperant que Joe no l'oblidaria.
Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la
que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest
fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que
ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada
d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell
no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria
feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món
insensible, perquè hi passés pena i hi morís.
Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte
d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la
mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de
perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de
rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i
necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom,
concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així
és que consentí a ésser pirata.
Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu
Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa
llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient
com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers
l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament
despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes
haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no
se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va
unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li
era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un
indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a
l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de
brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i
cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més
ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la
tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana
d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que
oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un
mot i esperar».
Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes
bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal
que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran
quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà
atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un
xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà
dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera.
Després una veu cautelosa digué:
-Quí hi ha aquí?
-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els
vostres noms.
-Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia
proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura
predilecta.
-Bé està. Doneu la contrasenya.
Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós,
simultàniament, a la nit que els arrecerava: