Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat
desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia
descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky
Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son
orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell
amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts
de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben
atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una
distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la
pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava
sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de
_baseball_ que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava
tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures
amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps
per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir
la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes
coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una
febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa,
perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà.
Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els
enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què
s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb
delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm
calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i
quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment
conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella
l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent
solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor
senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una
fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses
medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava
damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, _amb
l'infern al seu darrera_. Però mai no sospità que ella no fos un
àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front
dels veïns emmalaltits.
El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de
Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de
dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i
l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una
tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava
amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada,
fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li
esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.
Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós,
i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de
seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de
morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de
farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat
d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de
panacees pispa-diners.
Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució.
Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia
rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar
per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una
bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era,
senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament
hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres.
En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia
més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son
esperit recobrà la pau, perquè l'indiferència_fou rompuda. El noi no
hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués
calat foc sota sos peus.
Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia
ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però
començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa
enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al
capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El
demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir
que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués
tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però,
tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de
fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi
adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.
Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat
groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta
cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom:
-No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.
Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat.
-Val més que us en assegureu.
En Pere n'estava segur.
-N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però,
si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós
mateix.
En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va
tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes
pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar
giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades
amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general
estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu
gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap
damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible
d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa,
espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia
Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita
sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i
traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits
que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament,
llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra,
morint-se de riure.
-Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu?
-No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè.
-Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet
aquestes accions?
-No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es
xalen.
-Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va
fer a Tom aprensiu.
-Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso.
-_De bo de bo?_
-Sí, senyora.
La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès
estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació.
El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del
llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els
ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li
tustà el cap de valent amb son didal.
-Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra
bèstia, que no pot parlar?
-Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia.
-No té tia! Babau! Què té que veure, això!
-Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra
qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan
mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi!
La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa,
així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia
ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava
penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap
del minyó, i digué gentilment:
-Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, _us ha refet_.
Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines
perceptible, en mig de la seva gravetat:
-Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em
passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar
amb tan bella...
-Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per
manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre
cap més medicina.
Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa
estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia
son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de
jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat.
Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de
bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher
comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la
conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky;
però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i
espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es
mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia
que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de
comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola
buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà
la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment
després, ja era fora, i _engegant-se_ com un indi, udolant, rient,
empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida
i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt
el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i
mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher
n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no
mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses
considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent
esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt
la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons,
trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços,
sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb
el nas en l'aire, i ell sentí com deia:
-Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen
importància!
Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua
entre cames, atuït i amb la cresta abatuda.