Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat
per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell
temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a
grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica.
Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap
què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia
trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia
reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I
hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava
en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia
escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se,
que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble
havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent
a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia
estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en
totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat
abans de la nit.
Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom
s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil
vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa,
inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós,
insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle.
Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al
davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de
Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra
banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en
llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en
l'astorador espectacle que tenien en front.
-Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!
-Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.
-Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!
Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:
-Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.
En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard
caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud
començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que
cridaven:
-És ell! És ell! Ve pel seu grat!
-Quí? Quí?- feren una vintena de veus.
-Muff Potter!
-Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!
La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de
Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i
malsegur.
-Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un
cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.
La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella
aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era
esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan
s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un
epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.
-No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra
que no ho he fet!
-Quí us en acusava?- cridà una veu.
Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a
son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i
exclamà:
-O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai...
-És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant.
Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra.
Després va fer:
-Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava...- Tot s'estremí.
Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu:
-Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho... Ja tant se val.
Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I
sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena
declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria
caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure
per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué
finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit
de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i
traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut
a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder
com aquell.
-Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú.
-No me'n podia estar... no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia
escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.-
I altra vegada rompé a sanglotar.
Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns
quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i
els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es
consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe
havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament
interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els
ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de
vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb
l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.
Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en
un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud
esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren
que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers
l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol
observava:
-Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.
El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son
alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al
desdejuni, digué Sid:
-Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo
despert la meitat del temps.
Tom s'esblaimà i acalà els ulls.
-És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us
passa pel magí, Tom?
-Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta
de manera que volcà el seu cafè.
-I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És
sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I
fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què
diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?
Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria
passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara
de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho,
tot dient:
-Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses
gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.
Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant.
Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa
com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de
mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit.
Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint
desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze,
escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre
cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom
anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué
enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna
cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a
ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer
interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva
calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge
forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut
hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà
també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid
no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada
aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid
se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins
les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la
consciència de Tom.
Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una
oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i
passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites
comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant
de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de
vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents
ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent
del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i
arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el
seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en
aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut
compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense
confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així,
doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el
Tribunal, ara com ara.