-Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom
Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu
meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.
Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:
-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!
Huck mirà amb el cor ple de joia.
-Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?
-Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat
esment. Això és de primera! sabeu? I _ara_ per quí deu venir?
L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.
-_Sst!_ Què és això?- zumzejà.
-Sona com... com porcs que remuguin. No... és algú que ronca, Tom.
-Això, és? Per on rau, Huck?
-Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon
pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me
vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha
tornat a venir al poble cap més vegada.
L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.
-Huck, gosaríeu venir, si jo menava?
-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!
Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota
poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb
el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és
que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre.
Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una
branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es
retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff
Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos
també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren.
Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren
a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I
altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit!
Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia
Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.
-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.
-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al
volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes
dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i
cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.
-Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller
al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte
següent?
-Sí, però _no ha mort_. I, més encara, ha anat millorant.
-Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com
que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i
ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.
Després se separaren, tot rumiant.
Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé
passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot
congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No
s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i
n'havia estat per espai d'una hora.
Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la
llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia
estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum?
Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava
vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família
encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap
paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi
havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una
esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de
semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un
somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà
que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.
Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom
gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però
no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm
podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li
digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos,
portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer
cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor
de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó,
prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté
de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un
perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.
Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se
venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la
porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a
l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe
Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una
persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era
del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu
seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les
seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell
sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son
colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona
canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell
objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà.
Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era
el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el
vas.
(1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull,
Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca
d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».