Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts
d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap
endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els
pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un
home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant
d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels
cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.
-Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans
d'esfondrar-nos!- murmurà Tom, en breus moments, dividits pel
respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.
Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i
els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i
maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella,
i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta,
i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de
més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:
-Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?
-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca
plantada.
-Ho creieu, tanmateix?
-N'estic segur, Tom.
Tom pensà una mica. Després digué:
-Quí ho dirà? Nosaltres?
-Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi
no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara
jaiem aquí terra.
-Això és el que jo pensava per dins, Huck.
-Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple.
Generalment està prou embriagat per fer-ho.
Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:
-Huck, Muff Potter _no ho sap_. Còm podria dir-ho?
-Per quina raó no ho sap?
-Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia.
Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?
-Manoi! És veritat, Tom!
-I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!
-No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure;
i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu
apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu.
Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar.
Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella
patacada el deixaria al siti: no ho sé.
Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:
-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?
-Tom, _ens l'hem de posar_. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se
li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de
gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no
tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat
a la boca.
-M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens
agafem les mans i jurem que...
-Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per
a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les
noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no
poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una
cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.
Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i
ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi
harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar
de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a
la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes
ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base
d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els
trets que anaven cap amunt:
«_Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre
això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i
podrir-se_.»
Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en
l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà
una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom
digué:
-Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó.
Podria tenir verdet.
-Què cosa és verdet?
-És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja
veureu.
Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de
cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una
gota de sang.
Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar
amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a
ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F,
i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de
la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les
cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i
clau, i la clau llençada.
Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un
esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.
-Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?
-És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar.
Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?
-Sí, em penso que ho encerteu.
Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una
estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a
uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a
l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.
-Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.
-No ho sé... Sotgeu per la clivella. De pressa!
-No: vós, Tom!
-No puc... No ho puc fer, Huck!
-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!
-Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull
Harbison (1).
-Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi,
i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.
El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra
vegada.
-Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry.
-Mireu, Tom!
Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son
zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:
-O Huck! És un GOS PERDUT!
-Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?
-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.
-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte
d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!
-Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li
diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués
escarrassat... Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar.
Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré
emparedar a l'escola del diumenge!