Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit
com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el
son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan
li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge
sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i
remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de
despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire,
dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a
brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent
cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges
es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren
vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc
acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores
començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria
pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un
corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia
dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos
llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més
vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi
romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat
s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge
cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat
amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una
finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!-
i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de
fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut
estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada
de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades,
tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a
terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois
partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora
calcigaven l'alt herbam del cementiri.
Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora
d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet
de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap
endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el
cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una
làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien
tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no
trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de...» i així per
l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria
pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués
hagut més llum.
Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que
fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els
nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava,
perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci
oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven,
i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que
creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.
Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La
queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de
mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia
d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:
-Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?
Huckleberry zumzejà:
-Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?
-Ja ho crec!
Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons
examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:
-Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?
-És clar que sí. Si més no, el seu esperit.
Tom, després d'una pausa:
-Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat
altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.
-Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera
com un hom en parli, Tom.
Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat
Tom agafà el braç de son camarada i digué:
-_Sst!_
-Què hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.
-_Sst!_ Altra vegada! No ho sentiu?
-Jo...
-Veieu? Ara ho heu sentit.
-Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?
-Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?
-O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no
haver vingut.
-Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal.
Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.
-Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una
esgarrifança!
-Escolteu!
Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines
respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del
cementiri.
-Vegeu! Mireu allí!- murmurà Tom. -Què és allò?
-Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.
Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant
una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb
innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà
amb un calfred:
-Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom,
estem perduts! Podeu pregar?
-Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.
«Em fico dins el llit
per fer-hi un son seguit...»
-_Sst!_
-Què passa, Huck?
-Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff
Potter.
-Ca!... Voleu dir?
-Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No
és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum,
ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.
-Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar.
Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es
cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat.
Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.
-Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent
vegades! Per què deuen rondar?
Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes
havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de
l'amagatall dels dos minyons.
-Aquí és- digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna,
que mostrà la faç del jove doctor Robinson.
Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de
pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren
d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc
d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un
dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.
-De pressa, mestres!- Digué en veu baixa.- La lluna podria eixir de
cop i volta!
Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se
sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur
nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala
topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos
minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora.
Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el
rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols
i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort
posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda.
Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda
que penjava, i digué:
-Ara la cosa damnada està a punt, _serra-ossos_, i, o bé ens doneu
cinc monedes més, o aquí roman.
-Això és parlar!- digué Joe l'Indi.
-Ei! Què vol dir, això?- féu el doctor. -Heu demanat la paga per
endavant, i us l'he donada.
-Sí, i heu fet quelcom més que això- digué Joe l'Indi, atansant-se
al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys,
de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i
vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que
me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em
tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per
alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu
més remei que pagar: sabeu?
Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El
doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter
deixà caure el ganivet i exclamà:
-Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant següent s'havia
agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida,
afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi
saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de
Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra
volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor
pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta
del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra;
i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el
ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en
part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt
els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons,
esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.
Quan la lluna, ben tost, es mostrà de bell nou, Joe l'Indi romania
damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor féu un murmuri
inarticulat, i un llarg badall d'agonia o bé dos, i restà en
silenci. El mestís botzinà:
-_Aquells_ comptes estan saldats, Déu us damni!
Després féu sos robatoris en el cadàver. Després posà el fatal
ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt
malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter
començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el
ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una
esgarrifança. Després s'assegué, apartant-se el cos mort, i el
llucà, i després llucà a son volt confosament. Sos ulls toparen els
de Joe.
-Senyor! Còm ha estat això, Joe?- demanà.
-És un brut negoci- digué Joe sense bellugar-se. -Per què ho heu
fet?
-Jo! I què he d'haver fet!
-Ei! El parlar així no us en llevarà pas la culpa.
Potter tremolà i s'esblanqueí.
-Em pensava que estava serè. No havia d'haver fet beguda aquesta
nit. Però encara la tinc al cap, pitjor que quan vam començar la
feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res.
Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe,
mai no m'havia passat pel magí; per la meva ànima i la meva honor
que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, còm ha estat. Oh!
Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!
-Ves, estàveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la
fusta de la tomba, i vau caure d'allò més pla, i després us
aixecàreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet,
i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria
que feia feredat. I aquí heu estat jaient fins ara, mort com un
tascó.
-Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho
sabia. Tot era cosa del whisky i l'exaltació, em penso. Mai a la
vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, però mai amb
armes. Tothom us ho dirà. Joe, no en cantéssiu res! Digueu que no en
cantareu res, Joe: això és ésser un bon amic. Sempre us he tingut
estimació, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No
ho cantareu: veritat, Joe?- I la pobra criatura caigué de genolls
davant l'estòlid assassí, i ajuntà les mans imploradores.
-No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us
aniré pas a l'encalç. Ja veieu: això és la més gentil cosa que un
hom pugui dir.
-O Joe! Sóu un àngel! Per molt que visqui sempre us beneiré fins al
darrer dia!- I Potter començà de plorar.
-Bé, bé: ja n'hi ha prou, d'això. Ja no és temps de somicar. Aneu
per aquell camí, i jo aniré per aquest. Espavileu-vos, ara, i no
deixeu cap pista darrera vostre.
Potter emprengué un trot que ràpidament es convertí en correguda. El
mestís romangué sotjant-lo, i murmurà:
-Si està tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en
té l'aire, no pensarà en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja
tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!
Dos o tres minuts després, l'home assassinat, el cadàver embolcallat
en la flassada, el taüt sense tapadora i la tomba oberta romanien
sota l'única inspecció de la lluna. El silenci, aiximateix, era
altra vegada absolut.