Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a
trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després
adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades,
perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua
destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per
darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era
tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un
bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del
bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa.
No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada
havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a
un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i
eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el
penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era
amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus
voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el
mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo
més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy
Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el
jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent
zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de
la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més.
Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria
d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella
noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món
i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n
penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués
pogut morir _temporalment!_
Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins
un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona,
començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions
de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i
desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més
lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar),
per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La
idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de
fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb
llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un
esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme.
No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot
il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria
als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt
les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent;
i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran
capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i
aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer
de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i
cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una
enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de
més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? _Ara_ el seu
esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una
resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria
esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars
agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, _l'Esperit
de la Tempesta_, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit
de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i
aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals,
amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins
a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles
de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu
capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra
desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb
èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre
Flagell de l'Armada Espanyola!
Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de
casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així,
doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus
recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i
començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No
trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i
pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:
-Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi
és, hi romangui.
Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de
pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i
costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una
bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap
amb aire perplex i féu:
-És una cosa de no dir!
Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més
pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos
camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si
enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu
tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb
l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que
havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que
haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit,
tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe,
dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia
sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li
acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que
després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà
una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat
i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre
aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret
arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran
del sotet, i clamà:
-Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de
formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!
La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué
per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.
-No ho diu! Així, doncs, _ha_ estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me
n'havia temut.
Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les
bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí
que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i
anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa
cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va
llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la
mateixa manera, tot dient:
-Germana, vés a trobar la teva germana!
Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més
ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més.
L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de
l'altra.
Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot
desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i
pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses,
més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben
grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un
moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap
enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà
sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a
anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà.
Digué cautelosament a una companyia imaginària:
-Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.
Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament
armat com el mateix Tom. Tom cridà:
-Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?
-Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets
tu que... que...
-Goses tenir-me aquest llenguatge- digué Tom apuntant, perquè
parlaven segons el llibre, de memòria.
-Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?
-Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no
trigarà a saber.
-Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré
els passos del bosc joliu. Para esment!
Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres
atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren
un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al
cap d'una estoneta:
-Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!
Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la
tasca. Tom cridà ben aviat:
-Caieu! Caieu! Per què no caieu?
-No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.
-Bé, això no hi vol dir res. _No puc_ caure. Poc és així, com van
les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop
travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb
al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.
Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà
el tomb, rebé la patacada i caigué.
-Ara- digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.
-No, no puc: no és en el llibre
-Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.
-Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i
aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de
Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.
Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren
dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i
la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li
escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una
tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà
l'arc a les febles mans, i Tom digué:
-Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota
el bosc que treu ufana.
En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir;
però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè
fos un cos mort.
Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot
lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se
quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a
compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser
bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels
Estats Units per sempre més.