Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès
de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.
Tom va besar-la i va dir:
-Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més,
sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar
amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per
sempre més. Ho fareu?
-No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré
amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú
més sinó amb mi, també.
-Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en
anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú
ho vegi... I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a
les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.
-Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.
-Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence...
En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i
es deturà, tot confós.
-O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!
La nena començà a plorar.
Tom digué:
-Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.
-Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.
Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però
ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà
plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou
repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà
i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una
estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella
s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores
començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el
culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves
insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al
recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en
fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent
exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant:
-Becky: a mi... a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.
Cap resposta, només que sanglots.
-Becky...- féu ell en so de defensa; -Becky... no voleu dir-me res?
Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de
llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella
perquè ella el pogués veure, i digué:
-Becky: voleu pendre'l, si us plau?
Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt
les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell
dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta:
ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no
era allí. Aleshores cridà:
-Tom! veniu, Tom!
Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia
més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a
plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps
els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar
son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una
tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els
forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.