Quant més feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre,
més vagarejaven les seves idees. Així és que, a la fi, amb un sopor
i un badall, ho deixà córrer. Li semblava que la interrupció de
tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No
se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El
murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava
l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles. Enllà
d'enllà, sota l'ardent solellada, alçava Cardiff Hill sos flancs
d'una verdor suau entre un vel de calitja que lluïa tot esblaimat,
amb el tint de púrpura que dóna la distància; uns quants ocells
flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de
visible, cap més ésser vivent que algunes vaques, i les vaques
dormien.
El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom
d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva mà anà
esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva faç s'il·luminà amb un
esclat de gratitud que era una acció de gràcies, baldament ell no ho
sabés. Després, la capsa de pistons eixí furtivament. Deixà anar la
paparra, i la posà damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola
probablement tingué un esclat de gratitud que equivalia a una acció
de gràcies, també, en aquell moment; però era prematura, perquè,
quan començà tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va
capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcció.
L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell;
i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en
aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons
eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els
dissabtes. Joe es tragué una agulla de la solapa, i començà a
col·laborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en
interès per moments. Aviat Tom digué que l'un entrebancava l'altre,
sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra.
Així, doncs, posà la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi féu una
ratlla al mig, de dalt a baix.
-Ara- digué -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo
la deixaré estar; però, si deixeu que s'allunyi i entra al meu
costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui
impedir que traspassi de bell nou.
-Molt bé, endavant: engegueu-la.
La paparra s'escapà de Tom, al cap de poc, i creuà l'equador. Joe la
turmentà una estona, i ella s'allunyà i canvià d'àrea novament.
Aquest canvi de base es produí tot sovint. Mentre l'un vailet punyia
la paparra amb apassionat interès, l'altre la sotjava amb un interès
igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la
pissarra, i les dues ànimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi,
la sort semblà establir-se i romandre amb Joe. La paparra provà
aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingué tan exaltada i
neguitosa com els mateixos nois. Però una i més vegades, quan Tom
tenia la victòria a la mà, per dir-ho així, i sos dits frisaven per
posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enllà
i en reprenia possessió. A la fi Tom no pogué comportar-ho més. La
temptació era massa forta. Estengué, doncs, el braç i intervingué
amb la seva agulla. Joe s'enfurismà tot seguit, i féu:
-Tom, deixeu-la estar.
-Només vull remoure-la una mica, Joe.
-No, senyor: això no és just: deixeu-la estar.
-En nom de Déu, no la bellugaré pas gaire.
-Deixeu-la estar, us dic!
-No vull!
-No hi ha més remei: és a la meva banda.
-Escolteu, Joe: de quí és, aquesta paparra?
-Tant me fa de qui sigui, la paparra: és a la meva banda i no la
tocareu.
-Bé, doncs: em jugo qualsevol cosa que sí. És meva, la paparra, i li
faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria!
Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que
hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols
seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els
minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que
havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre
baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia
contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés
amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué
cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:
-Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan
arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i
torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa
martingala.
Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al
cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan
arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores
s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el
llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià,
creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art
començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat.
Digué:
-Us agraden les rates?
-No: no les puc veure ni en pintura!
-Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són
bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.
-No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma
de mastegar!
-Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!
-Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me
l'heu de tornar.
Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i
gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.
-Heu estat mai en un circ?- digué Tom.
-Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.
-He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades.
L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig
tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.
-Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits
de llunes!
-Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia,
diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?
-Què és això?
-Ves, tenir relacions per casar-se.
-No.
-No us agradaria?
-Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?
-A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir
a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre,
i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.
-Besar? I el besar per què és?
-Bé, això, sabeu?, és per... Bé, és un costum, fer això.
-I ho fa tothom?
-Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la
pissarra?
-Ss... sí.
-Què deia?
-No us ho diré pas.
-Voleu que jo us ho digui a vós?
-Ss... sí... però una altra vegada.
-No, ara.
-No, ara no: demà.
-Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho
diré tant, tant dolçament...
Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un
consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la
dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I
després afegí:
-Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.
Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:
-Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però
no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?
-No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.
Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè
féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!
Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els
pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en
un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el
coll i formulà la seva instància.
-Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por,
d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.