El matí del dilluns trobà Tom Sawyer tot dissortat. El matí del
dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana
de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava
aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que
feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes.
Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acudí que desitjaria
d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a
escola. Veu's aquí una vaga possibilitat. Escrutà el seu organisme:
no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta
vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà
d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i
al cap de poca estona desaparegueren del tot. Tornà a reflexionar.
De cop i volta descobrí quelcom: una de les seves dents de dalt se
sentia baldera. Això era una bona cosa, i estava a punt de començar
els gemecs com a _engegament_, com ell deia, quan se li acudí que,
si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li
arrencaria aquella peça, i això li faria mal. Pensà, doncs, que
servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa.
No se li acudí res per una estoneta, i després es recordà d'haver
sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que obligà a estar-se
al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia
amenaçat de fer-li perdre un dit. El minyó, doncs, tragué
afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà
en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes
necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena
d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable
braó.
Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.
Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit
del peu.
Fou infructuós, pel que feia a Sid.
Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després
s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.
Sid roncava.
Tom s'exasperà. Digué: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest
procediment reeixí, i Tom començà sos gemecs altra vegada. Sid
badallà, s'estirà, després s'aixecà damunt el colze amb un esbufec,
i es posà a mirar Tom de fit a fit. Tom seguí gemegant. Sid digué:
-Tom! Digues, Tom!
Cap resposta.
-Ei, Tom! Tom! què passa, Tom?- I el sacsejà i li mirà el rostre,
afanyosament.
Tom féu, tot planyívol:
-Oh! No, Sid: no m'empentegeu.
-Vejam: què passa, Tom? Cridaré la tieta.
-No: tant se val. D'aquí a una estona potser haurà passat. No crideu
ningú.
-Però si cal! No gemegueu així, Tom: és una cosa que esgarrifa.
Quant de temps fa que dura, això?
-Hores... Uui! Oh! No us bellugueu així. Em matareu!
-Tom: per què no m'heu despertat més d'hora? Oh! Tom, no feu això!
Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu?
-Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que
m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell
i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i
digueu-li...
Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria
de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així
és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.
Sid corregué escales avall i digué:
-Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom està a les acaballes!
-A les acaballes!
-Sí, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!
-Romansos! No ho crec.
Però tanmateix volà escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I
la cara se li esblaimà, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En
arribar al costat del llit, digué, entre el panteix:
-Tom! Tom! Què us passa?
-Oh! Tieta! Estic...
-Què us passa? Què us passa, minyó?
-Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!
La vella senyora s'enfonsà en una cadira i rigué una mica, després
plorà una mica, i després féu totes dues coses alhora. Això la
retornà, i digué:
-Tom, quin espant m'havíeu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me
d'aquí.
Els gemecs pararen, i s'esvaí el mal que sentia el dit del peu. El
noi s'adonà de quedar una mica com un babau, i digué:
-Tia Polly, _semblava_ adolorit, i feia tant de mal, que ni em
recordava de la meva dent.
-La vostra dent: oi? Què hi teniu, a la dent?
-En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.
-Vejam, vejam: no torneu a començar la gemegor. Obriu la boca. Bé,
teniu la dent baldera; però d'això ningú se'n mor. Mary, aneu-me a
cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.
Tom digué:
-Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No,
tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a
l'escola.
-Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall
era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a
pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les
maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada!
En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella
senyora apretà fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent
de Tom, i lligà l'altre a una post del llit. Després agafà la brasa,
i sobtadament la llençà gairebé a la cara del noi. La dent penjà
aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.
Però totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adreçar-se
Tom a l'escola, després del desdejuni, fou l'enveja de tots els
minyons que trobà, perquè el forat de la seva línia superior de
dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable.
Arreplegà tot un seguici de xicots interessats per aquell
espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que
havia estat un centre de fascinació i homenatge fins aleshores, es
trobà ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la
seva glòria. Son cor n'era feixuc, i digué, amb un menyspreu que no
sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Però un altre
minyó digué: -És que són verdes!- I ell hagué de fer-se fonedís,
heroi descavalcat.
Tom no trigà gaire estona a topar el jovenívol pària del llogarret,
Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era
coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava
en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent... i perquè
tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven
en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser
com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a
envejar a Huckleberry sa joiosa condició de bandejat; i tenia ordes
terminants de no jugar-hi: així és que hi jugava cada vegada que
n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb
robes sobreres d'homes de tota alçada, les quals es trobaven en
perpètua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era
una vasta ruïna amb una ampla mitja-lluna escapçada de les seves
ales; sa casaca, quan en duia, gairebé li arribava als talons, i
tenia els botons del darrera molt més avall de l'esquena; només un
elàstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons
s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i
serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era
arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als
llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan
plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer
ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar,
quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos
escaient. Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a
l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els
peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en
la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia
renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot allò
que dóna preu a la vida. Així pensava tot minyó atuït, empantanegat
i respectable de Sant Petersburg. Tom saludà el romàntic bandejat:
-Hola, Huckleberry!
-Hola, noi! I mireu que us en sembla.
-Què és això que porteu?
-Un gat mort.
-Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Està d'allò més enravenat. On l'heu
pogut haver?
-L'he comprat a un noi.
-Què n'heu donat?
-N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a
l'escorxador.
-On heu pescat el bitllet blau?
-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet
d'empènyer cèrcols.
-Escolteu... per què serveixen el gats morts, Huck?
-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.
-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.
-I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?
-Ves, aigua d'esca.
-Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.
-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?
-No, jo no. Però Bob Tanner sí.
-Qui us ho ha dit?
-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker,
i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben
ho digué a un negre, i el negre m'ho digué a mí. Ja ho veieu!
-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del
negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués
mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.
-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua
de pluja.
-De dia?
-Oi.
-Amb la cara cap al socot?
-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.
-Digué alguna cosa?
-No ho crec, no ho sé.
-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca
d'una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit.
Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb
aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i
hi apreteu la mà i dieu:
«Gra d'ordi, gra d'ordi, segó de menja indiana,
aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!»
i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i
després giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a
casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l'encís se'n va a
cân Pistraus.
-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va
fer-ho Bob Tanner.
-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el
noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si
sabés com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de
berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de
manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila
de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.
-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.
-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?
-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en
surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de
la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja
nit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta
de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang
anirà xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca,
i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a
escapolir-se.
-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la
colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis
més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de
Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per
guarir-les amb un gat mort?
-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al
volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i
quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no
els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé
podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els
tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort,
el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja
estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.
-Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?
-No, però la vella Hopkins m'ho digué.
-Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és
bruixa.
-_Diuen!_ O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu
pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella
l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no
s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella
mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i
es va petar el braç.
-Això esparvera. I còm ho va conèixer que ella l'embruixava?
-Senyor! Bé prou que us ho dirà, mon pare. Mon pare diu que, quan us
miren d'allò més enravenades, és que us embruixen, sobretot si
remuguen. Perquè quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.
-Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?
-Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'ànima del
vell Hoss Williams.
-Però si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van
endur dissabte a la nit?
-I ara! Què dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la
mitja nit, i aleshores ja és diumenge. Als dimonis no els agrada
gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.
-No se m'hauria acudit. És veritat. Voldreu que hi vagi amb vós?
-És clar... Si no teniu por.
-Por! No és fàcil. Que miolareu per avisar-me?
-Sí, i vós feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada
vaig estar-me miolant per allí fins que el vell Hays va començar a
engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- així és que li vaig
tirar una rajola per la finestra; però moixoni!
-Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perquè la meva tia em
sotjava; però aquesta vegada miolaré. Escolteu, Huck: què és això?
-No és més que una paparra.
-On l'heu arreplegada?
-Al bosc.
-Què en voleu?
-No ho sé. No la vull pas vendre.
-Molt bé. És una paparra d'allò més petita, per això.
-Oh! És de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo
n'estic satisfet. És prou bona per a mi.
-Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si
volgués.
-Bé, doncs; per què no les teniu? Perquè massa sabeu que això són
brocs. És una paparra ben primerenca, trobo. És la primera que he
vist aquest any.
-Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.
-Deixeu-me-la veure.
Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament.
Huckleberry li pegà una mirada afanyosa. La temptació era ben forta.
A la fi digué:
-És de bo de bo?
Tom aixecà sos llavis i mostrà el forat.
-Vaja, molt bé- digué Huckleberry; -tracte és tracte.
Tom ficà la paparra dins la capsa de pistons que havia estat
darrerament presó de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot
sentint-se cadascú més ric que no pas abans.
En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entrà
bruscament, a grans passos, com si hagués vingut amb honrada
celeritat. Plantà son capell al penjador, i es precipità a son
seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a
l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia
una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La
interrupció el desvetllà.
-Tomàs Sawyer!
Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal
temps.
-Senyor!
-Munteu aquí. Digueu-me còm és que heu tornat a venir tard, com
teniu per costum.
Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però
aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt
una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia
de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc
vacant de la banda de les noies. Tot seguit digué:
-M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!
El mestre sentí que se li aturava el pols, i restà amb els ulls
encantats, sense esma. La bonior de l'escola cessà; els alumnes es
preguntaren si aquell minyó insensat havia perdut el seny. El mestre
digué:
-Heu fet... què?
-M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.
Les paraules no havien estat mal enteses.
-Tomàs Sawyer, aquesta és la confessió més astoradora que mai hagi
sentit. La simple fèrula és poc per aquest delicte. Traieu-vos el
gec.
El braç del mestre maldà fins a cansar-se, i el dipòsit de regles
minvà notablement. Aleshores vingué aquella orde:
-Ara aneu i seieu amb les noies! I que això us serveixi d'escarment.
Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà
que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més
aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig
paorós que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegué a
l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un
moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris
atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços
damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que
estudiés en son llibre. De mica en mica l'atenció dels altres el
deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada
més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer
lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu
una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut. Quan ella tornà
a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella
l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella
l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment,
va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués. Tom
escritotejà a la seva pissarra: «Preneu-lo, si us plau; en tinc
més». La noia pegà llambregada a aquelles paraules, però no féu cap
senyal. Aleshores el noi començà a dibuixar alguna cosa a la
pissarra, tot amagant la seva obra amb la mà esquerra. Per algun
temps la noia refusà de pendre'n coneixement; però la seva humana
curiositat no trigà a manifestar-se per indicis tot just
perceptibles: El minyó seguia treballant, aparentment, sense
dar-se'n compte. La noia féu una mena d'intent que no la
comprometés, per a veure-ho; però el minyó no revelà que en tingués
esment. A la fi ella va caure, i murmurà amb certa vacil·lació:
-Deixeu-m'ho veure.
Tom descobrí en part una trista caricatura d'una casa, amb una
teulada de dues pendents i un tirabuixó de fum que sortia de la
xemeneia. Aleshores l'interès de la noia començà d'ésser fortament
atret per aquella obra, i oblidà tota cosa del món. Quan fou
acabada, la contemplà un moment i després zumzejà:
-Que és bonic! Feu un home.
L'artista erigí un home en el carrer de davant: semblava una grua.
Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: però la noia no
era hipercrítica: restà satisfeta del monstre, i zumzejà:
-És un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.
Tom dibuixà un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple
i com a extremitats unes tiges; i armà els dits estesos amb un
ventall meravellós. La noia digué:
-Que bonic és! Em plauria de saber dibuixar.
-És de bon fer. Ja us n'ensenyaré.
-Oh! De bo de bo? Quan?
-A migdia. Que aneu a casa, a dinar?
-Em quedaré, si voleu.
-Molt bé: pacte fet.
-Còm us dieu?
-Becky Thatcher.
-I vós, còm us dieu? Ja ho sé: Tomàs Sawyer.
-Aquest és el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon minyó. Em
direu Tom: veritat?
-Sí.
Aleshores Tom començà d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot
amagant les paraules a la noia; però ella no es retreia, aquesta
vegada, i demanà de veure-ho. Tom digué:
-Oh! No és res.
-Sí, que és.
-Que no: tant us fa.
-Que sí, que em fa. Deixeu-m'ho veure.
-Ho diríeu.
-No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no.
-No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida?
-No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure.
-Oh! Tant us fa, a VÓS!
-Ja que em tracteu així, ho veuré, Tom.- I posà sa mà menuda damunt
la d'ell, i hi hagué una mica de baralla. Tom feia veure que es
resistia de bo de bo; però deixà que la seva mà llisqués gradualment
fins que aquests mots foren descoberts: «Us amo!»
-Oh! Dolent!- I li donà un cop ben fort a la mà. Però tanmateix va
enrojolar-se i va semblar complaguda.
En aquell mateix moment el minyó sentí una lenta grapa fatal que es
cloïa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador.
D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el
seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després
el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i
finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap
paraula. Però, baldament a Tom li cogués l'orella, el seu cor era
ple de gaubança.
En apaivagar-se l'escola, Tom féu un honrat esforç per estudiar,
però l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament
ocupà son lloc a la classe de lectura, i hi féu qui-sap-les
matusseries; després a la classe de geografia, i convertí els llacs
en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a
tornar al caos; després a la classe de confegir, i el feren anar de
corcoll una sèrie de noms senzillament infantívols; fins que
s'aixecà i reté la medalla de peltre que havia portat amb ostentació
uns quants mesos.