Per allà a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'església
començà de sonar, i la gent no trigà a anar-se acoblant per al sermó
del matí. Els minyons de l'escola dominical es distribuïren per
l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en
romanguessin vigilats. Vingué la tia Polly; i Tom i Sid i Maria
segueren amb ella. Tom fou deixat en el passadís perquè estigués tan
lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del
defora com fos possible. La gentada omplí les naus: el vell i
indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors;
el batlle i la seva muller (perquè tenien batlle, allí, entre altres
coses supèrflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant
i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa
encimbellada de la qual era l'únic palau del poble, i la més
hospitalària i de molt la més pròdiga en matèria de festes que
l'omplís d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora
Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; després la
beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores,
vestides de llinó i guarnides de cintes; després tots els joves
dependents de la ciutat, corporativament: perquè havien romàs en el
vestíbul tot xuclant el pom del bastó, formant un mur circular
d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia
havia passat per les baquetes; i, finalment, vingué el noi model,
Willie Mufferson, prenent tan sol·lícita cura de la mare com si ella
fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'església i era
l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un,
el detestaven perquè era tan bo i, a més, son exemple els havia
estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la
butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom
no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns
estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la
campana sonà una vegada més per advertir els tocatardans i els
encantats; i després una solemne quietud caigué damunt l'església,
només interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la
tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el
servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era
mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això
va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em
penso que fou en algun país estranger.
El ministre digué l'himne, i l'anà llegint amb delectança, en un
estil peculiar que era molt admirat en aquella part del país.
Començà a mitja veu, i anà enfilant-se consecutivament, fins que
arribà a un cert punt, en el qual carregà amb fort èmfasi damunt la
paraula més acimada, i després es precipità avall com si fos d'una
palanca estant:
Seré menat cap-al-cel en-llits FLORITS
de descans,
Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES
sagnants?
Hom el considerava prodigiós lector. A les vetllades de l'església
sempre recorrien a ell perquè llegís poemes; i, quan s'hi havia
posat, les senyores alçaven llurs mans i les deixaven caure
abandonadament damunt la falda; i cloïen els ulls i movien els caps,
com si diguéssin: -Les paraules no poden expressar-ho: és massa
bell, massa bell per a aquesta terra mortal!
Després que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es girà
envers una taula d'avisos i llegí en alta veu advertiments de
reunions i societats i altres coses, i arribà a semblar que la
llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular
costum que és encara conservat a Amèrica, fins i tot a les ciutats,
en mig d'aquesta època d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys
fonament té un costum tradicional, més difícil és de
desempallegar-se'n.
I aleshores el ministre pregà. Bona i generosa fou la seva pregària,
i feta per peces menudes. Pledejà per l'Església i els petits
infants de l'Església; per les altres esglésies del poblet; pel
poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat;
pels Estats Units; per les esglésies dels Estats Units; pel Congrés;
pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners,
malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que
gemeguen sota el taló de les monarquies europees i els despotismes
orientals; per aquells que reberen ]a llum i la bona nova, i
tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels
pagans de les llunyanes illes de la mar; i acabà amb una súplica que
les paraules que anava a dir poguessin trobar gràcia i favor, i
fossin sement sembrada en terra fèrtil, llevant amb el temps
abundosa collita de bé. Amén.
Hi hagué un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegué. El noi la
història del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregària:
només la suportava, i encara gràcies. Estava inquiet tot el temps
que durava; portava el compte dels detalls de la pregària,
inconscientment (perquè no hi parava atenció, però sabia les
tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret
el clergue); i quan una petita bagatel·la de matèria nova hi era
insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura
n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i
brètols.
En mig de la pregària, una mosca s'havia aturat damunt el respatller
del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com
s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els
braços i pulint-lo tan vigorosament que gairebé semblava
descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilíssim del
coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava
damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant
tota la seva _toilette_ tan tranquilament com si sabés que gaudia de
tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de
Tom sentissin la pruïja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre:
ell creia que la seva ànima seria immediatament estenallada si feia
semblant cosa mentre la pregària durés. Però a la darrera frase la
seva mà començà d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt
que l'«Amén» fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia
sotjà l'acció i l'obligà alliberar-la.
El ministre pronuncià son text, tot brunzint monòtonament al llarg
d'una al·legació tan prosaica que molts de caps, d'ací d'allà,
començaren de pesar figues: i tanmateix era una al·legació que
tractava del foc interminable i el sofre, i reduïa els predestinats
de la glòria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la
pena aquella salvetat. Tom comptava les pàgines del sermó: un cop
havia sortit de l'església, sempre sabia quantes pàgines hi havia
hagut; però rares vegades sabia cap altra cosa del discurs.
Tanmateix, però, aquella vegada s'interessà de bo de bo per una breu
estona. El ministre féu una grandiosa pintura commovedora de les
hosts humanes en el mil·lenari, quan el lleó i l'ovella jaurien
plegats i un infant els menaria. Però el sentiment, la lliçó,
l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al minyó:
només pensà que en el caràcter egregi del protagonista, davant els
pobles en expectació: son rostre s'il·luminà d'aquell pensament, i
es digué a si mateix que desitjaria d'ésser aquell infant, si el
lleó era manyac.
Tornà a caure en aquella frisança, en ésser continuada l'eixuta
al·legació. Ben prompte féu memòria d'un tresor que tenia, i el va
treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables
barres: la «cuca pessigadora», com ell li deia. El tenia en una
capsa de pistons. La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li
el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà
trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit
ferit anà a raure dins la boca del noi.
L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de
tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; però ell estava a
recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenció a la
prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren.
Al cap de poca estona un gos llanut vagarívol comparegué
mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de
l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudança. Espià
l'escarabat; la cua caiguda s'aixecà i oscil·là: ell inspeccionava
el botí: caminava al voltant de la bestiola; la flairava des d'una
distància confortable; tornava a caminar-li al voltant; es feia més
gosat, i la flairava de més a prop; després aixecà el morro, i pegà
una cautelosa urpada, sense arribar a encertar; en pegà una altra, i
una altra; començà de fruir el divertiment; s'ensorrà fins a
l'estómac amb l'escarabat entre les seves urpes, i continuà sos
experiments; se'n fadigà al capdavall i romangué indiferent i
distret. Son cap es decantà, i de mica en mica la seva barba
descendí i tocà l'enemic, el qual la va picar. Hom sentí un grinyol
agut; pegà embranzida la testa del gos, i l'escarabat caigué a un
parell de yardes de distància, i altra vegada restà cap per avall.
Els espectadors veïns s'estremiren d'una dolça joia interior,
diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom
esdevingué absolutament feliç. El gos quedava com un babau, i
probablement se'n dava compte; però hi havia ressentiment en el seu
cor, tanmateix, i daler de revenja. Així és que anà cap a
l'escarabat i començà de bell nou a atacar-lo cautelosament, saltant
envers ell de cada punt d'un cercle, aturant les potes a una polsada
de la bestiola, pegant-hi embranzides encara més pròximes amb el
dentat, i dant estrebades amb el cap, fins que les seves orelles
tornaren a vibrar. Altra vegada, tanmateix, n'esdevingué fadigat, al
cap d'una estona; provà de distreure's amb una mosca, però no hi
trobà conhort; anà voltant una formiga, amb el nas ben arran del
paviment, i de seguida se'n sentí fastiguejat; badallà, sospirà,
oblidà del tot l'escarabat, i segué damunt ell! Sonà aleshores un
salvatge grinyol d'agonia, i el gos anà passadís amunt; els grinyols
continuaren, i també el viatge del gos; creuà la casa per davant
l'altar, i fugí cap a l'altre passadís; passà per davant les portes;
vociferà de trobar-se a la darrera etapa de sa correguda; la seva
tortura cresqué amb la seva progressió, fins que al cap de poc no
fou sinó un cometa llanut que es movia en la seva òrbita amb el
llampegueig i la velocitat de la llum. Al capdavall, la víctima,
frenètica, es desvià de la seva correguda i saltà a la falda de son
senyor: ell el tirá enfora de la finestra, i la veu dolorida s'anà
esvaint i finà en la distància.
Tota l'església, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure
contingut, i el sermó havia arribat a un mortal estancament. El
discurs fou continuat tot seguit, però anava tot estropellat i
ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perquè
àdhuc els més greus sentiments eren acollits a cada pas amb un
endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun llunyà
respatller de banc, com si el pobre clergue hagués dit alguna cosa
estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sentí un positiu
alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicció.
Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més
satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de
varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos
jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu
que se l'emportés.