El sol s'aixecà damunt un món tranquil, i resplendí damunt el poblet
pacífic com una benedicció. Acabat el desdejuni, la tia Polly
començà les pràctiques religioses de la família: primer de tot digué
una pregària erigida en sòlides fileres de cites escripturístiques,
encastades amb un prim morter de originalitat; i des del cim
d'aquell monument, llegí un capítol ferreny de la llei mosaica, com
si fos del Sinaí estant.
Després Tom es nuà el cinyell, per dir-ho així, i es posà a la tasca
per apendre sos versicles. Sid havia après la lliçó dies abans. Tom
despengué tota la seva energia en encabir-se cinc versicles a la
memòria; i trià una part del sermó de la Muntanya, perquè no pogué
trobar versicles que fossin més curts.
Al cap de mitja hora, Tom tenia una vaga idea general de la seva
lliçó, però només que això, perquè son magí atravessava tot el camp
del pensament humà, i ses mans eren atrafegades en distraccions
recreatives. Mary prengué son llibre per fer-lo recitar, i ell maldà
per descobrir son camí entre la boira.
-Benaventurats els a... a...
-Pobres.
-Sí... pobres. Benaventurats el pobres a... a...
-En esperit...
-En esperit. Benaventurats els pobres en esperit, perquè ells...
ells...
-Llur...
-Perquè llur. Benaventurats els pobres en esperit perquè llur... és
el reialme del cel. Benaventurats els que ploren, perquè ells...
ells...
-Se...
-Perque ells... a...
-S. e...
-Perquè ells _essa e_... Oh! No sé què és, això!
-Seran!
-Oh! Seran! Perquè ells seran... perquè ells seran a... a... Seran
plorats... a... a... Benaventurats els que seran... els que a... els
que seran plorats, seran a... a... seran què? Perquè no m'ho dieu,
Mary? Perquè us plau ésser tan roïna?
-O Tom, pobre cap de fusta! No és pas que jo us sigui un corcó. No
ho voldria pas, de ser-vos-en. Heu de tornar-hi, i apendre-ho. No us
descoratgeu, Tom: ja en sortireu... I, un cop n'hagueu sortit, us
donaré quelcom d'allò més bonic! Ah! així: això és un bon minyó!
-Molt bé! I quína cosa és, Mary? Digueu-me quína cosa és.
-Deixeu-ho córrer, Tom. Ja sabeu que si dic que és bonic, és bonic.
-Oi, Mary. Molt bé: m'hi aferrussaré altra vegada.
I s'hi aferrussà altra vegada; I, sota la doble tensió de la
tafaneria i el guany en perspectiva, ho féu amb tant d'abrivament,
que reeixí d'una manera esclatant.
Mary li donà un flamant ganivet Barlow, que costava dos rals i
escadús; i la convulsió de gaubança que féu trontollar el seu
organisme el sacsejà fins als fonaments.
En veritat, el ganivet no servia per a tallar res, però era un
evident Barlow, i aquest instrument era d'una inconcebible
sumptuositat; baldament la qüestió de si els nois de l'Oest havien o
no arribat a imaginar que semblant arma podia segurament ser
falsificada per al seu menyscabament, és un imposant misteri que mai
serà resolt, tal vegada. A Tom se li acudí de fer-hi senyals a
l'armari, i anava preparant-se per començar la tasca a la taula
escriptori, quan el cridaren a abillar-se per a l'escola dominical.
Maria li donà una ribella de llauna amb la seva aigua, i un troç de
sabó, i ell passà la porta i posà la ribella damunt d'un escambell
que hi havia per allí: després ficà el sabó a l'aigua i l'hi deixà
estar; s'arremangà les mànegues; escampà dolçament l'aigua per
terra; i després entrà a la cuina i començà d'eixugar-se la cara
diligentment amb la tovallola de darrera la porta. Però Mary remogué
la tovallola i digué:
-No us en deu vergonya, Tom? No sigueu tan dolent. L'aigua no us
farà cap mal.
Tom romangué una mica desconcertat. La ribella fou emplenada de bell
nou, i aquesta vegada Tom es decantà damunt ella una estoneta,
arreplegant coratge; s'hi ficà amb una alenada profunda, i ho
envestí. Quan entrà a la cuina al cap de poc, amb els ulls closos, i
anant a les palpentes amb totes dues mans en cerca de la tovallola,
un honorable testimoni de sabonera i aigua degotava de la seva faç.
Però en eixir de la tovallola, son estat no era encara satisfactori,
perquè l'àrea neta cessava de cop i volta, com si fos una màscara,
damunt la seva barba i les seves barres. Per sota i més enllà
d'aquesta ratlla hi havia una ombrívola extensió de territori eixut,
que s'estenia cap avall pel seu davant, i, pel darrera, al voltant
del coll. Mary el prengué pel seu compte, i quan estigué llest era
un home i un germà, sense diferència de color; i son cabell amarat
era pentinat gentilment, i sos petits rulls elaborats amb un efecte
general d'exquisidesa i simetria. (Ell s'aplanava els rulls
d'amagat, amb treball i molèsties, i s'encastava el cabell ben arran
del cap, perquè opinava que els rulls eren afeminats, i els seus li
omplien la vida d'amargor.) Després Mary tragué un tern que ell no
havia usat sinó els diumenges per espai de dos anys (hom ne deia,
senzillament, «l'altre vestit»). I d'això en podem deduir la
magnitud del seu guarda-roba. La noia l'endegà, després que ell
mateix s'hagué abillat; cordà el gec polit fins a la seva barba,
girà el gran coll de camisa damunt les seves espatlles, el raspallà
i el coronà amb el capell de palla, que tot era de clapes. Semblava
ara en gran manera millorat i inconfortable; i, verament, es sentia
tan inconfortable com semblava, perquè tot el vestit i la netedat
l'enravenaven d'una manera, que allò era un fel. Esperava que Maria
s'oblidaria de les seves sabates, però l'esperança es mustigà; va
untar-les totes amb sèu, com era el costum, i les portà. Ell perdé
el bon geni, i digué que sempre li feien fer allò que no volia. Però
Maria digué persuasivament:
-Tom, vejam... això és ser bon minyó?
Així és que es ficà les sabates, tot rondinant. Mary aviat estigué
llesta, i els tres infants eixiren cap a l'escola dominical, indret
que Tom odiava amb tot el cor; però a Sid i Mary els plaïa.
L'escola del diumenge durava de les nou fins a dos quarts d'onze; i
després venia el servei religiós. Dos dels infants romanien sempre
voluntàriament a oir el sermó; l'altre romania també... per motius
més poderosos. Els bancs de respatller enlairat i sense coixins que
hi havia a l'església podrien contenir unes tres centes persones;
l'edifici era una petita cosa senzilla, amb una mena de caixa de pi
al cim, com a cloquer. A la porta, Tom reculà i s'acostà a un
camarada que duia el vestit de les festes.
-Escolta, Bill: tens un bitllet groc?
-Sí.
-Quant ne vols?
-Quant ne dones?
-Un tros de llamí i un ham de pescar.
-Deixa-m'ho veure.
Tom ho exhibí. Eren satisfactoris, i hi hagué barata de propietat.
Després Tom vengué un parell de bales bones i blanques per tres
bitllets vermells, i alguna altra bagatel·la per un parell de blaus.
Sotjà altres nois a mesura que venien, i continuà comprant bitllets
de diverses colors, per deu o quinze minuts més. Entrà a l'església,
després, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'anà
cap el seu seient i començà una baralla amb el primer noi que trobà
al seu abast. El mestre, hom greu i ancià, va intervenir-hi; després
girà l'esquena un moment, i Tom estirà els cabells d'un noi del banc
veí, i estava tot absort llegint son llibre quan el noi va girar-se.
Clavà una agulla en un altre noi, tot seguit, per a sentir-li dir:
-Ui!- i fou renyat novament pel mestre. Tota la classe de Tom era
d'un model: inquieta, sorollosa i carregosa. Quan els tocava de dir
la lliçó, cap d'ells no sabia els versicles perfectament, sinó que
tothom els ho havia d'apuntar. Tanmateix, però, passaven prou
turment, i cadascú tenia son premi en bitlletets blaus, cada un dels
quals portava un passatge de l'Escriptura; cada bitllet blau era la
paga d'haver recitat dos versicles. Deu bitllets blaus equivalien a
un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells
equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el
superintendent donava una Bíblia molt senzillament enquadernada (que
no arribava a valer mig dòlar en aquells temps venturosos) al
deixeble. Quants de mos lectors tindrien l'activitat i l'aplicació
d'encabir-se a la memòria dos mil versicles, fins i tot per una
Bíblia de Doré? I, no obstant, Mary havia adquirit dues Bíblies
d'aquesta manera; això li representava la tasca pacient de dos anys;
i un noi de parentela alemanya n'havia guanyades quatre o cinc. Una
vegada, aquest recità tres mil versicles sense aturar-se; però la
tensió exercida damunt ses facultats mentals era massa gran, i des
d'aquell dia esdevingué poc menys que un idiota: lamentable
infortuni per a l'escola, perquè en les grans avinenteses, davant
d'espectadors, el superintendent sempre feia sortir aquell noi
perquè (com deia Tom) «s'engegués». Només els deixebles vells
procuraven servar llurs bitllets, no deixant de banda llur tediosa
tasca fins a assolir una Bíblia: així és que la remissió d'un
d'aquests premis era un rar i notable esdeveniment; el deixeble que
havia reeixit era tan gran i conspicu, aquell dia, que en tal moment
tot si d'alumne s'encenia d'una nova ambició que ben sovint durava
un parell de setmanes. És possible que l'estómac intel·lectual de
Tom no hagués mai experimentat veritable fam d'un d'aquests premis;
però tot son ésser, evidentment, s'havia delit molts de dies per la
glòria i l'esclat que els voltava.
Com de costum, el superintendent romania dret, en front del púlpit,
amb un llibre d'himnes, tancat, a la mà i l'índex ficat entre les
seves pàgines, i comandà atenció. Quan un superintendent d'escola de
diumenge fa son petit discurs habitual, un llibre d'himnes a la mà
li és tan necessari com la inevitable fulla de música a un cantaire
que està part davant d'una plataforma i canta un solo en un concert,
encara que el motiu d'això és un misteri; perquè el pacient no passa
mai els ulls pel llibre d'himnes ni per la fulla de música. Aquest
superintendent era una tènue criatura de trenta cinc anys, amb una
perilla crespada i cabell curt i crespat; portava un coll rígid i
dret, l'extrem superior del qual ben bé li arribava a les orelles, i
les agudes puntes del qual s'encorbaven cap endavant, en front dels
angles de la seva boca: aquest clos obligava a un esguard ben recte
cap endavant, i a girar tot el cos quan calia mirar de costat. La
seva barba l'apuntalava una corbata tota estesa, que era tan llarga
i tan ampla com un bitllet de banc, i tenia caps de serrell; els
extrems de les seves botes eren girats violentament cap amunt,
segons la moda del dia, com a lliscadores de trineu: efecte
pacientment i laboriosament produït pels joves, seient amb els dits
del peu apretats contra una paret hores senceres. El senyor Walters
era de posat molt curiós, i de cor ben sincer i com cal; i tenia les
coses i els indrets sagrats en tanta de reverència, i els separava
tant de les matèries mundanals, que, sense que ell se n'adonés, la
seva veu d'escola de diumenge havia adquirit una entonació peculiar
que desapareixia totalment els dies de feina. Començà d'aquesta
manera:
-Ara, minyons, necessito que segueu tan correctament i gentilment
com pugueu, i em presteu tota la vostra atenció per un minut o dos.
Això és, així. Així és com ho fan els nens i les nenes bons minyons.
Estic veient una nena petita que mira enfora de la finestra; em temo
que es pensa que estic en algun indret d'allí fora: potser dalt d'un
arbre fent un discurs als ocellets. (Rialleta aprovatòria.) He de
dir-vos quin bé em fa, de veure tantes carones netes i brillants
acoblades en un lloc com aquest, aprenent de obrar rectament i
d'ésser bons.
I així succesivament. No és necessari de trametre la resta del
discurs. És un model que no varia; això fa que ens sigui familiar a
tots.
El darrer terç del discurs fou malmès pel renovellament de lluites i
altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les
inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i
tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i
Mary. Però tot això parà de sobte en apaivagar-se la veu del senyor
Walters; i la conclusió del discurs fou rebuda amb un esclat de
silenciós agraïment.
Una bella part dels murmuris havia estat ocasionada per un
esdeveniment més o menys inavesat: l'entrada de visitants: l'advocat
Thatcher, acompanyat de un home molt vell i molt feble, i d'un bell
senyor cavallerívol, de mitja edat i cabell gris d'acer, i una
senyora tota digna, que era sens dubte la muller de aquest. La
senyora portava una nena. Tom havia estat inquiet y ple de pruïges i
malhumor, i amb la consciència que el remordia: no podia confrontar
l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Però
quan veié la petita nouvinguda, son esperit se abrandà tot ell de
benaventurança en un dir Jesús. A l'instant següent, feia ostentació
de si mateix amb totes les seves forces; dant cops de puny als
altres nois, estirant-los els cabells, fent ganyotes: en una
paraula, servint-se de tota art que semblés adequada per a fascinar
una noia i guanyar-ne l'aplaudiment. La seva gaubança no tenia sinó
una clivella: el record de la seva humiliació en el jardí d'aquell
àngel; però aquella sorrenca memòria l'anaren esborrant ones rues de
felicitat que li passaven al damunt. Als visitants hom els donà el
més alt seient d'honor, i, tan prest com fou acabat el discurs del
senyor Walters, ell els presentà a l'escola. El senyor de mitja edat
resultà ésser un prodigiós personatge; no altre que el jutge del
comtat; la més augusta creació, en absolut, que aquells infants
haguessin mai contemplat, i ells es demanaven de quina mena de
material era bastit; i mig volien sentir-lo braolar i mig temien que
arribés a fer-ho. Era de Constantinoble, a dotze milles de
distància; així és que havia viatjat i vist el món: els ulls que hom
tenia al davant havien vist la Casa del Tribunal del Comtat, que hom
deia que tenia una teulada de llauna. L'astorament que aquestes
reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les
fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge
Thatcher, germà de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament
avançà a mostrar-se familiar amb el gran home i a ésser envejat per
l'escola. Hauria estat música per a son esperit, de sentir els
murmuris.
-Mira-te'l, Jim! còm puja allí damunt. Mira! ara va a donar-li una
estreta de mà; ara li està donant l'estreta de mà. Ma noi! No
t'agradaria d'ésser En Jeff?
El senyor Walters es posa a «fer-se veure» amb tota mena de
bellugueigs i activitats, donant ordes, formulant judicis, fent
advertiments aquí, allí, onsevulla que pogués trobar una rodella. El
bibliotecari «es feia veure», corrent d'ací d'allí amb les mans
plenes de llibres i fent una pila d'aquella fressa i aldarull en que
es complau l'autoritat d'un insecte. Les joves senyoretes mestresses
«es feien veure», decantant-se dolçament damunt deixebles que feia
poc temps havien estat apunyegats, alçant ditets advertidors envers
els nois dolents i dant amorosos copets als bons minyons; els joves
senyors mestres «es feien veure» amb petits renys i altres petites
demostracions d'autoritat i bella atenció a la disciplina; i la
major part dels mestres, d'ambdós sexes, trobaren coses a fer a la
llibreria, vora el púlpit, i eren coses que calia tornar a fer dues
o tres vegades (amb molta de vexació aparent). Les nenes «es feien
veure» de diverses maneres, i els nens «es feien veure» amb tanta de
diligència, que l'aire era tot ple de boles de paper i del murmuri
de les baralles. I, per damunt de tot això, el gran home seia, i
irradiava un majestuós somriure judicial damunt tota la casa, i
s'escalfava al sol de la seva pròpia grandiositat, perquè també ell
«es feia veure». Només una cosa mancava per completar l'èxtasi del
senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bíblia de
premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants
bitllets grocs, però ningú no en tenia prou; ell havia anat
assabentant-se'n entre els alumnes més assenyalats. Hauria donat tot
el món, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny
complet.
I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà
amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una
Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no
esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però
no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no
tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge
i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general
estant. Fou la sorpresa més atarantadora de la dècada; i tan pregona
fou la sensació, que aixecà el nou heroi a l'altura de l'heroi
judicial, i l'escola tingué dues meravelles a contemplar en lloc
d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que
sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa
tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre
bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent
privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a sí mateixos, com a
enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en
l'herba.
El premi fou remès a Tom amb tanta d'efusió com el superintendent
pogué bombar-se en aquelles circumstàncies; però li mancava quelcom
de l'autèntic broll, perquè l'instint del pobre subjecte li féu
saber que allí hi havia un misteri que potser no comportava la llum;
era simplement absurd que aquell noi hagués amagatzemat dues mil
gavelles de ciència escripturística en sos locals: una dotzena
agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava
orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la
mirés a la cara, però ell no hi volia mirar. Ella se n'estranyà:
després estigué una mica contorbada; després una vaga sospita vingué
i passà i retornà de bell nou; ella sotjà; una llambregada furtiva
li digué qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trencà, i es
sentí gelosa, i irosa, i li vingueren les llàgrimes als ulls, i odià
tothom: Tom més que tots els altres, pensà ella.
Tom fou presentat al jutge, però tenia la llengua travada; l'alè amb
prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa
de la paorosa grandesa d'aquell home, però principalment perquè ell
era el pare _d'ella_. Li hauria plagut de caure en terra i adorar-
lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge posà la mà damunt la
testa de Tom i el nomenà gentil homenet, i li demanà còm se deia. El
noi tartamudejà, badà la boca, i ho tragué enfora:
-Tom.
-Oh! no! no Tom... és...
-Tomàs.
-Ah! això és. Em pensava que n'hi hauria una mica més, potser. Molt
bé. Però gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat?
-Digueu al senyor quin és l'altre nom, Tomàs- digué Walters. -I
digueu _senyor_. Cal que no oblideu la vostra urbanitat.
-Tomàs Sawyer, senyor.
-Això és! D'això en dic un bon minyó. Bell minyó. Bell: un homenet.
Dos mil versos és molt, moltíssim. I mai no us ha de doldre el
treball que us heu donat per apendre'ls; perquè el saber val més que
cap altra cosa del món; això és el que fa que els homes es tornin
bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i
aleshores mirareu enrera i direu: «-Tot és degut als beneficis de la
preada escola dominical de la meva infantesa; tot és degut a mos
benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot és degut al
bon superintendent, que m'encoratjà i vetllà per mi i em donà una
bella Bíblia, una Bíblia esplèndida i elegant, per servar-la i
tenir-la per al meu ús, per a sempre més; tot és degut a la recta
educació!» Això és el que direu, Tomàs; i no els voldríeu baratar
per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldríeu.
I ara no us recarà de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les
coses que heu après (ah! comprenc que no us recarà), perquè estem
orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms
de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers
que foren elegits?
Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc.
S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del
senyor Walters s'esfondrà dintre seu. Es digué a sí mateix: -No és
possible que el noi pugui respondre la més senzilla pregunta: per
qué n'hi fa cap el jutge? Però es va sentir obligat a dir quelcom en
alta veu, i va fer:
-Respongueu al senyor, Tomàs: no tingueu por.
Tom encara no disparava.
-Bé, conec que m'ho direu a mi- digué la senyora. -Els noms dels dos
primers deixebles eren...
-DAVID I GOLIAT!
Correm una cortina caritatívola damunt la resta de l'escena.