Tom comparegué davant la tia Polly, que estava asseguda vora una
finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova,
menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsàmic de l'istiu, la
calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de
les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues
sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que
no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda. Les
seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a
precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria
d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure
que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida
manera. Digué ell:
-No puc anar a jugar, ara, tia?
-Còm s'entén? Ara ja? Quanta de feina heu fet?
-Ja tota és acabada, tia.
-Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.
-No és mentida, tia: ja està tot llest.
La tia Polly no es refià gaire d'aquesta declaració. Eixí a fora a
veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que
fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot
el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc
amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé
inexpressable. I va fer:
-Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en
teniu ganes, Tom.- I després aigualí el compliment, tot afegint:
-Però que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! Bé,
aneu-vos-en i jugueu: però mireu de tornar abans que passi la
setmana: altrament, hi haurà pallissa.
Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà
al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre
li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de
qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós
treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de
textos bíblics, ell va pispar un bunyol.
Després sortí tot saltant; i veié Sid, que tot just començava a
pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del
segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'omplí
en un dir Jesús. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de
Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogués reconcentrar
les seves corpreses facultats i comparèixer a son ajut, sis o set
havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora.
Hi havia una porta, però en general el temps li curtejava massa per
a fer-ne us. La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid
el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil
negre i haver-li creat un mal de cap.
Tom vorejà l'illa edificada i passà per una via fangosa que avançava
pel darrera de l'estable de vaques de sa tia. No trigà a trobar-se
en tota seguretat, més enllà de l'abast de la captura i el càstig; i
s'adreçà envers la plaça del poblet, on dues colles militants de
minyons s'havien trobat per a la lluita, segons un previ
assenyalament. Tom era general d'un d'aquests exèrcits i Joe Harper
(un amic del cor) era general de l'altre. Aquests dos grans capitans
no es dignaven lluitar personalment (cosa més escaiguda als
peixi-minuti), sinó que seien plegats damunt una eminència i
dirigien les operacions de la campanya per ordes que trametien els
ajudants de camp. L'exèrcit de Tom guanyà una gran victòria, després
d'una llarga batalla, d'allò més aspra. En acabat, hom comptà els
difunts, hi hagué canvi de presoners, es fixaren els termes de la
pròxima ruptura i s'assenyalà el dia per a la necessària batalla;
després de la qual cosa els exèrcits es posaren en rengles i
partiren, i Tom se n'anà cap a casa tot sol.
Mentre passava vora la casa on vivia Jeff Thatcher, veié una noia
nova en el jardí, una exquisida criatura d'ulls blaus i cabell
daurat, aconduït en dues llargues trenes, que duia una blanca túnica
estival i uns pantalonets brodats. L'heroi de tan recent triomf
esdevingué retut, sense que hom disparés un tret. Una certa Amy
Lawrence s'esvaí del seu cor, sense deixar memòria al seu darrera.
Ell havia cregut que l'estimava fins a la follia i son daler li
havia semblat una adoració, i ara veia que no era sinó una pobra i
mesquina parcialitat fugidora. Havia passat mesos conquerint-la,
ella l'havia acceptat, feia amb prou feines una setmana; ell havia
estat el minyó més feliç, més altívol del món només durant la
curtesa de set dies, i aquí, en un instant, ella havia sortit de son
cor com un estranger vingut per atzar, la visita del qual és
acabada.
Adorà aquest nou àngel amb esguard furtiu, fins que veié que ella
l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos
present, i començà de «fer-se veure» en tota mena d'absurdes faisons
infantívoles, per guanyar-se la seva admiració. Romangué en aquesta
grotesca ximpleria per algun temps; però de tant en tant, en mig
d'algunes perilloses performances gimnàstiques, mirà de cua d'ull, i
veié que la noieta s'adreçava cap a la casa. Tom se n'anà al clos, i
es decantà damunt ell, tot planyívol, i esperant que ella voldria
aturar-se una mica més. Ella s'aturà una mica damunt els graons, i
després avançà cap a la porta. Tom exhalà un gran sospir quan ella
posà el peu en el llindar; però son rostre s'il·luminà, i amb motiu,
perquè ella tirà un pensament damunt el clos, un moment abans de
desaparèixer. El minyó es posà a córrer i s'aturà no gaire lluny de
la flor, i després es protegí els ulls amb la mà, i començà de mirar
carrer avall, com si hagués descobert quelcom d'interessant que anés
en aquella direcció. Al cap de poc arreplegà una palla i provà de
gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i,
mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforços, vorejava més
i més el pensament: finalment son peu nu reposà damunt ell, els dits
plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi partí fent
gambades amb el seu tresor i desaparegué per la cantonada. Però
només fou que per un minut: només el temps de posar-se la flor al
trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estòmac, perquè no
era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrític.
Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la
nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se,
encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella,
mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les
seves atencions. Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena
de visions sa pobra testa.
Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà
«quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny
per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota.
Provà de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li
tustaren els nusos dels dits. Ell digué:
-Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.
-Bé, Sid no aturmenta un hom, com vós feu. Sempre estaríeu de cap al
sucre, si no us vigilava.
Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva
immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de
Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó
lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà. Tom estava extasiat, i
en tanta de manera, que fins i tot dominà sa llengua i romangué en
silenci. Pensà que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva
tia entrés, sinó que seuria perfectament quiet fins que ella demanés
qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fóra la més
bella cosa de tot el món el veure al manyac model atrapant una
sumanta. Estava tan sadoll de gaubança, que amb prou feines pogué
contenir-se quan la vella senyora tornà, i s'aturà damunt el
desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es
digué a sí mateix:
-Ara ve allò!-, I al següent instant rodava per terra! La mà potent
enlairava per colpir de bell nou, quan Tom cridà:
-Atureu-vos: per què m'escometeu a mi? És Sid qui l'ha trencada!
La tia Polly s'aturà perplexa; i Tom mirà, en cerca de guaridora
pietat. Però ella, en recobrar la veu, digué només:
-Uf! Bé, ça com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben
segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo
no era present.
Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per
dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat
com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant
cosa. Així és que servà silenci i se n'anà a les seves tasques amb
el cor contorbat. Tom feia el bot en un recó, i exagerava sos
sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava
davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensió.
Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una
llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i adés, a través d'un
tel de llàgrimes; però ell refusava de fer-ne esment. Es
representava a sí mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva
tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perdó;
però ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella
paraula. Ah! Què passaria per dintre d'ella, aleshores? I es
representava a sí mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb
sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor
ferit en repòs. Còm ella es tiraria al damunt seu i còm caurien les
llàgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Déu que li retornés el
seu minyó, tot dient que ella no l'ofendria mai més, mai més! Però
ell jauria allí blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita
víctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimulà
sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de
vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran
d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el
parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son
nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que
no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant
delectança, hi fes intrusió: així és que al cap de poc, quan sa
cosina Maria entrà ballant, tota alegre del goig de veure la casa de
bell nou, després d'una interminable excursió d'una setmana al camp,
ell s'aixecà i avançà entre núvols i foscúria cap a una porta,
mentre ella portava sol i cantúries per l'altra. Anà esmaperdut, ben
lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cercà de
desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques
que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire
d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant
aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n,
sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura.
Aleshores es recordà de la seva flor. La tragué, tota arrugada i
marcida, i ella augmentà poderosament la seva tètrica felicitat. Es
preguntà si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Quí sap si ploraria,
i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braços al voltant del
coll i reconfortar-lo? O bé giraria el cap fredament, com tot el
món, ple de buidor? Aquesta imatge li causà una tal agonia de
delectable sofriment, que l'anà regirant i regirant pel seu magí, i
l'anà considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingué
ben gastada. A la fi s'aixecà, tot sospirant, i se n'anà entre la
fosca. Cap a dos quarts de deu o les deu passà pel carrer abandonat
on vivia l'adorada inconeguda; s'hi aturà un moment; cap so no
caigué damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat
opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era allí la
presència sagrada? S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre
les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire,
envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en
terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el
pit, i servant la pobra flor marcida. I així hauria volgut morir: a
la serena, en la fredor del món, sense aixopluc damunt sa testa,
mancada de fogar, sense que una mà amistosa eixugués la suor mortal
de son front ni cap rostre amorós es decantés compassivament al
damunt seu quan vingués la gran agonia. I així el trobaria _ella_
quan mirés cap enfora, en l'alegre matí... i, oh!, qui sap si
deixaria caure una llàgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui
sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant
tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?
La finestra s'obrí; la veu discordant d'una criada profanà la santa
calma, i un diluvi d'aigua amarà les romanalles del màrtir atuït.
L'heroi ofegat saltà amb un esbufec d'alleujament; hi hagué un
zumzeig com de projectil en els aires, mesclat al murmuri d'una
maledicció; un so com de vidres petats es féu sentir, i una petita
forma vaga passà damunt el clos i es disparà en la fosca.
No gaire temps després, quan Tom, despullat per ficar-se al llit,
examinava sos vestits amarats a la llum d'una candela de sèu, Sid es
despertà; però si per acàs li vingué alguna tèrbola idea de fer
provatures d'al·lusions, s'hi repensà, i servà quietud, perquè llucà
el perill en la mirada de Tom. Tom es ficà al llit deixant de banda
la tirallonga de les pregàries, i Sid prengué nota, mentalment, de
l'omissió.