Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverlé dins el seu mantell.
Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em
retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer
mancament a la meva conciència.
A més a més, bé cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora
aquest ésser estrany; així és que a penes el picador havia
desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel senderó
de la caverna.
Allí m'esperava un rar espectacle.
Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb
son llarg vestit de púrpura, amb les mans crispades sobre el pit, i
la sageta d'or entre els cabells grisos.
Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas
del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers
estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era
d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la
terrible reina Fredegunda.
El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al
primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig
decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per
agafar-li el braç.
-No toqueu la senyora- exclamà el jove amb veu irritada; -us ho
prohibeixo!
-Sóc metge, monsenyor.
Va observar-me alguns segons en silenci, i féu, en veu baixa:
-Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me!
Havia esdevingut tot pàl·lid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un
instant afegí:
-Què en penseu?
-S'ha acabat... Morta!
Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegué damunt una pedra
ben gran, amb el front dins la mà, el colze damunt el genoll i els
ulls fixos, com a anorreat.
Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava
fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la
cara rígida de la vella.
Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant
el cap tot d'una, el baró em va dir:
-Senyor, tot això em confón... Veu's aqui la meva mare... de
vintisis anys ençà em creia conèixer-la... i ara tot un món de
misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!... Sou metge... heu vist
mai una cosa tan espaordidora?
--Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una
malaltia que té una estranya semblança amb la de la vostra senyora
mare. Si teniu prou confiança amb mi per a comunicar-me els fets que
haureu presenciat, us confiaré de bell grat els que jo conec, perquè
aquest canvi podria potser oferir-me un mitjà de salvar el meu
malalt.
-De bell grat, senyor- va fer ell.
I sense cap transició em contà que la baronesa de Bluderic,
pertanyent a una de les més altes famílies de Saxònia, feia cada
any, cap a la tardor, un viatge a Itàlia, acompanyada d'un vell
servent, únic que en posseia tota la confiança; que aquest home, ran
de la mort, havia desitjat de veure en tota privadesa el fill de son
antic senyor, i que en aquella hora suprema, tormentat sens dubte
per, alguns remordiments, havia dit al jove que el viatge de la seva
mare a Itàlia no era sinó un pretext per a lliurar-se a excursions
en el Schwartz-Wald, de les quals ignorava la fi, però que devien
tenir quelcom de paorós, perquè la baronesa en tornava extenuada,
esparracada, gairebé morent, i li calia manta setmana de repòs per a
refer-se de les horribles fadigues d'aquells quants dies.
Veu's aquí el que, senzillament, el vell criat havia referit al jove
baró, cregut de complir en això son deure.
El fill, volent a tot preu saber què n'hi havia, havia comprovat el
mateix any aquest fet incomprensible, tot seguint la seva mare, de
primer fins a Baden, després veient com s'endinzava per les afraus
del Schwartz-Wald i seguint-la, si val a dir-ho, passa per passa.
Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus.
Quan el baró va haver-me fet aquesta confidència, vaig creure que no
li podia amagar l'influència estranya que l'aparició de la vella
exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstàncies
d'aquest drama.
Romanguérem tots dos confusos de les coincidències d'aquests fets,
de l'atracció misteriosa que aquests éssers exercien l'un damunt
l'altre tot i no coneixent-se, de l'acció tràgica que
inconscientment representaven, de la coneixença que la vella tenia
del castell i de ses eixides més secretes, sense mai haver-lo vist
abans, del vestit que havia descobert per a aqueixa representació, i
que no podia haver pres sinó al fons d'algun racer misteriós, que
sols una magnètica lucidesa li havia revelat. Finalment,
convinguérem que tot és astorament en la nostra existència, i que el
misteri de la mort és potser el menor dels secrets que Déu ens
reserva, baldament ens sembli el més important.
Mentrestant la nit començava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un
mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu
estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un
renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres
clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del
baró. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carregà
la vella.
Jo vaig tornar a muntar al meu cavall, que no semblava pas
malcontent de deixondir-se les cames, havent romàs la meitat de la
nit amb els peus damunt el gel. Vaig acompanyar el trineu fins a
l'eixida del congost, i tot havent-nos saludat greument, així com se
fa entre senyors i burgesos, ells giraren a mà esquerra cap a
Hirschland i jo vaig adreçar-me cap a les torres del Nideck.
A les nou, ja era en presència de la senyoreta Odila i l'assabentava
dels esdeveniments que acabaven de complir-se.
Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat
molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural després de
les crisis terribles que acabava de travessar però havia tornat a
guanyar possessió de si mateix i la febre havia desaparegut
completament el passat vespre.
Tot avançava envers un pròxim guariment.
Alguns dies més tard, veient el vell senyor en plena
conval·lescència, vaig voler tornar a Friburg, però ell em pregà amb
tanta d'insistència que fixés el meu domicili al Nideck i em féu
condicions tan belles en tots sentits, que em fou impossible de
refusar-me al seu desig.
Em recordaré qui sap-lo temps de la primera cacera de senglar que
vaig tenir l'honor de fer amb el comte, i sobretot de la magnífica
tornada amb atxes, després d'haver batut les neus del Schwartz-Wald
dotze hores seguides sense deixar l'estrep.
Acabava de sopar i pujava a la torre d'Huc mort de fadiga, quan
passant davant la cambra de Sperver, la porta de la qual era
entroberta, crits joiosos colpiren mes oïdes. Vaig aturar-me, i el
més plaent espectacle s'ofert a les meves mirades espandides. Dues
làmpares de ferro, penjant de la volta, il·luminaven totes aquelles
cares dilatades, plenes, sanitoses.
Els vasos dringaven, uns contra altres!...
Allà era Sperver amb el seu cos ossós, el seu bigoti brunyit, els
seus ulls guspirejants i els seus cabells grisos embarbesclats;
tenia a la dreta Maria Lagoutte, a sa esquerra Knapwurst; un tint
rosat colorava ses galtes embrunides per l'aire lliure; aixecava el
vell anap d'argent cisellat, ennegrit pels segles. I damunt son pit
brillava la placa del cintal, per ço com, segons el seu costum, duia
el vestit de caça.
Era un bell posat, senzill i alegre.
Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran
còfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un
com amb l'altre.
Pel que fa a Knapwurst, aclofat en la seva cadira de braços, amb el
cap a l'altura del colze de Sperver, us hauria semblat una carbassa
de pelegrí.
Després venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi,
tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i
la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Més lluny, hi havia la
llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el
fons del seu vas.
També hi havia la gent del servei, els criats i les criades, en fi,
tot aquell petit món que viu i prospera al voltant de les grans
famílies, com la molsa, l'eura i la corretjola al peu de l'alzina.
Velaven els ulls dolces llàgrimes; la vinya del senyor plorava
d'enterniment!
Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concèntrics de
púrpura, atreia primerament els esguards. Després venien les
llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats
floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans
coltells de fulla resplendent.
La llum de les làmpares difonia damunt tot això son vell tint de
color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on
s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes
de caça del picador.
Res de més original que aquella escena.
La volta cantava.
Sperver, així com he dit, alçava l'anap; entonava la tonada del
burgrave Hatte-el-Negre:
_Jo en sóc el rei d'aquestes muntanyes!_
Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada
pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i féu, tot
estenent la mà:
-Fritz, la teva presència ens mancava. Fa molt de temps que no m'he
sentit tan feliç com aquest vespre. Sigues benvingut.
I bo i mirant-lo jo amb astorament, perquè d'ençà de la mort de
Lieverlé no em recordava d'haver-lo vist somriure, ell afegí amb un
aire greu:
-Celebrem el restabliment de monseyor, i Knapwurst ens conta
històries.
Tothom s'havia girat.
Les més joioses aclamacione em saludaren.
Sebalt va arrossegar-me, m'instal·là prop de Maria Lagoutte i em
posà en possessió d'un gran vas de Bohèmia, abans que m'hagués refet
del meu caient badoc.
La vella sala tota brunzia de rialles, i Sperver, tot voltant-me el
coll amb el seu braç esquerre, alta la copa, sever el rostre, com
tot noble cor que ha begut una mica massa, exclamava:
-Veu's aquí el meu fill!... Ell i jo... jo i ell... fins a la
mort!... A la salut del doctor Fritz.
Knapwurst, tot dret damunt el barrot travesser la seva cadira, com
un rave migpartit es decantava cap a mí i m'allargava el seu vas.
Maria Lagoutte feia volar les alasses de la seva còfia, i Sebalt,
dret davant la seva cadira, alt i magre com l'ombra del Wildjaeger
tota dreta entre les altes brugueres, repetia: -A la salut del
doctor Fritz!- I mentrestant borrallons d'escuma regalaven de la
seva copa i s'esparpillaven damunt les lloses.
Va haver-hi un moment de silenci. Tothom bevia, i després hom feia
un sol topament: tots els vasos tocaven la taula a l'ensems.
-Molt bé!- exclamà Sperver.