-Fritz, ja hem begut a la salut del comte i de la senyoreta Odila.
Tu faràs igual!
Em va caldre buidar dues vegades l'anap, sota els esguards de la
sala atenta. Aleshores, jo, al meu torn, vaig esdevenir greu, i vaig
trobar lluminosos tots els objectes; les figures eixien de l'ombra
per a esguardar-me de més prop: n'hi havia de joves i de velles, de
belles i de lletges, però totes em semblaren bones, benvolents i
tendres. A les més joves, però, mos ulls les atreien del cap estant
de la taula i canviàvem plegats llargues mirades totes plenes de
simpatia.
Sperver cantussejava i reia sense treva. De cop i volta, va dir, tot
posant la mà damunt el gep del nan:
-Silenci! Veu's aquí Knapwurst, el nostre arxiver, que parlarà!...
Aquest gep, compreneu, és l'eco de l'antic casal del Nideck!
El geperut, ben lluny d'enutjar-se'n, de semblant compliment, va
mirar el picador tot enternit i va dir:
-I tú, Sperver, ets un d'aquells vells soldats dels quals us he
contat la història!... Sí, tens el braç, el bigoti i el cor d'un
vell soldat! Si aquesta finestra s'obrís, i un d'ells tot allargant
el braç al mig de les ombres t'oferís la mà, què diries?
-Li estrenyeria la mà i li diria: «Companyó, vina a seure amb
nosaltres. El vi és tan bo i les noies tan boniques com en els dies
d'Huc. Mira!»
I Sperver mostrava la brillant jovenesa que reia al volt de la
taula.
Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven
d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que
velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara
reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de
l'antic casal.
-Silenci!...- exclamà Sperver per segona vegada. -El nostre amic
Knapwurst ens repetirà la llegenda que ens ha contat suara.
-I per què no una de diferent?- digué el geperut.
-Aquesta em plau!
-En sé de més belles.
-Knapwurst!- va fer el picador tot alçant el vi amb un aire greu,
-tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escurça-la si vols.
Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!
El nan mig embriagat, posà sos dos colzes damunt la taula i amb les
galtes enfilades sobre els punys, els ulls a flor de testa, exclamà
amb veu estrident:
«Bé doncs! Bernat Hertzog reporta que el burgrave Huc, de motiu el
Llop, havent esdevingut vell, es va posar el capmall: era un capell
de malles que estojava tot l'elm quan el cavaller combatia. Quan
volia pendre l'aire es llevava el capell de ferre i es cobria amb el
capmall. Aleshores els llambrequins queien damunt les seves
espatlles.
»Fins vuitanta dos anys, Huc no s'havia tret mai l'armadura, però, a
aquella edat, respirava amb pena.
»Va fer venir Ot de Burlack, el seu capellà, Huc, el seu fill gran,
el seu segon fill Berthold, i la seva filla, Berta la Roja, muller
d'un cap saxó nomenat Bluderic, i els digué:
»-A la vostra mare, la Lloba, he fet manlleu de la seva urpa... la
seva sang s'ha mesclat a la meva... ella renaixerà en vosaltres de
segle en segle, i plorarà entre les neus del Schwartz-Wald! Els uns
diran: és el vent que plora! Els altres: és un ocell de nit! Però
serà la vostra sang, la meva, la sang de la Lloba, que m'ha fet
escanyar Edvigia, la meva primera muller davant de Déu i la santa
Església... Sí, va morir a les meves mans... Que la Lloba sigui
maleïda! Perquè és escrit: Perseguiré el crim del pare en els seus
descendents, fins que Justícia serà complerta!
»I el vell Huc finà.
»D'ençà d'aquell temps, doncs, el vent plora, el vent de nit crida,
i els viatgers errívols en la nit no saben que és la sang de la
Lloba que plora... la qual reneix, diu Hertzog, i renaixerà de segle
en segle, fins al dia que la primera muller d'Huc, Edvigia la Rossa,
es mostrarà en forma d'àngel al Nideck, per aconhortar perdonar!...»
Aleshores Sperver, tot aixecant-se, prengué un dels llums de
l'atxera, i demanà les claus de la Biblioteca a Knapwurst,
estupefacte.
Em va fer senyal de seguir-lo.
Travessàrem ràpidament la gran galeria ombrívola, després la sala
d'armes, i bentost aparegué la sala dels arxius al capdavall de
l'immens corredor.
Tota fressa era extingida, hom hauria dit que allò era un castell
desert.
De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres,
prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt
les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions.
Això em conmovia, tenia por!
Sperver obrí bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa
amb els cabells embarbesclats, la cara pàl·lida, fou el primer
d'entrar. Arribant enfront del retrat d'Edvigia, la semblança del
qual amb la jove comtessa m'havia colpit en la meva primera visita a
la Biblioteca, va aturar-se i va dir-me amb posat solemnial:
-Veu's aquí la que havia de tornar per al conhort i el perdò!... Bé
doncs! ha tornat!... En aquest moment, és a baix, vora del vell.
Mira, Fritz, la reconeixes? és Odila!
Després, tot girant-se envers el retrat de la segona muller d'Huc,
va afegir:
-Aquesta, és Huldina la Lloba. Per espai de mil anys ha plorat a les
afraus del Schwartz-Wald, i ella és qui ha estat causa de la mort
del meu pobre Lieverlé; però d'ara endavant els comtes del Nideck
poden dormir tranquils, perquè _Justícia s'ha complert_, i _el bon
àngel de la família ha tornat!_