Jo era tot orelles; ell, tot esment.
-El rastre és de fresc- digué a la primera esbrinada, -és d'aquesta
nit! És estrany, Fritz; durant el darrer atac del comte, la vella
rodava al voltant del Nideck.
Després, examinant-ho amb més cura, féu:
-És de les tres a les quatre de la matinada.
-Com ho sabs?
-L'empremta és neta i hi ha calamarsa a tot el volt. La nit darrera,
cap a la mitja nit, he eixit a tancar les portes: calamarsejava, i
hom damunt el rastre no n'hi veu; això vol dir que és de després.
-És veritat, Sperver, però pot ésser de molt més tard: de les vuit o
les nou, per exemple.
-No, mira, està cobert de gebrada. De gebrada no en cau sinó a trenc
de dia. La vella ha passat després de la calamarsa i abans de la
gebra. De les tres a les quatre del matí.
Jo estava maravellat de la perspicàcia de Sperver.
Ell va alçar-se, tustant les seves mans l'una contra l'altra, per a
destriar-ne la neu, i, tot mirant-me amb un aire somniós, afegí, com
si es parlés a si mateix:
-Posem, a tot estirar, cinc hores del matí. Ara és migdia, veritat,
Fritz?
-D'aquí un quart.
-Bé, doncs; la vella ens avança de set hores. Caldrà que seguim
passa per passa tot el camí que ella ha fet. A cavall podem
guanyar-la d'una hora cada dues hores. Endavant, Fritz, endavant!
Vam continuar el camí, tot seguint el rastre. Ens guiava de dret cap
a la muntanya.
Tot galopant, Sperver em deia:
-Si la sort volgués que aquesta maleïda Pesta hagués entrat dins un
cau, en algún indret, o bé que hagués descansat una hora o dues,
podríem atrapar-la abans que finés la llum.
-Esperem-ho, Gedeon.
-Oh! No hi comptis pas, no hi comptis pas. La Lloba xaruga sempre fa
via, és infadigable, ha escombrat amb ses petjades tots els camins
sotencs del Schwartz-Wald. En fi, cal no fer-se il·lusions. Si per
atzar s'hagués aturat, força millor. N'estarem més contents; i si ha
anat caminant, tant se val, no n'estarem descoratjats!... Anem, una
tongada de galop, hop! hop! Fox!
És una situació ben estranya la de l'home que va a la caça del seu
semblant, perquè, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme;
estava dotada com nosaltres d'una ànima immortal, sentia, pensava,
reflexionava com nosaltres. És veritat que instints perversos
l'aproximaven en algún ram a la Lloba, i que un gran misteri planava
damunt el seu destí. La vida errívola havia obstruit dins ella el
seny moral, i àdhuc n'havia esborrat el caràcter humà; però així i
tot, res, res del món no ens donava el dret d'exercir damunt ella el
despotisme de l'home damunt la bèstia.
I tanmateix una ardor salvatge ens empenyia a anar-hi a l'encalç; jo
mateix sentia bullir-me la sang, estava determinat a no recular
davant cap mitjà per a apoderar-me d'aquell ésser estrany. La caça
del llop, del sanglar, no m'hauria inspirat la mateixa exaltació.
La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de glaç
arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les
nostres orelles.
Sperver, tan aviat amb el nas en l'aire, i el gran bigoti rogenc al
vent, com amb els grossos ulls clavats a la pista, em recordava
aquells famosos _basquirs_ als quals havia vist, en la meva
minyonia, travessar l'Alemanya: i son cavallàs magre, sec, musculós,
de crinera desenrotllada, de cos esvelt com un llebrer, completava
la il·lusió.
Lieverlé, en el seu entusiasme, botava de vegades a l'altura dels
nostres cavalls, i jo no podia menys de sentir una esgarrifança, tot
pensant en el seu encontre amb la Pesta; era capaç de trossejar-la
abans que ella hagués tingut temps de fer un crit.
Altrament, la vella ens feia córrer de mala manera. Damunt de cada
turó havia fet una torta; a cada camí hi trobavem un rastre fals.
-Encara, aquí- exclamava Sperver, -no és res, un hom hi veu de
lluny; però al bosc serà ben altra cosa. Allí sí que caldrà obrir
l'ull!... No veus, la bèstia maleïda, com sab disfressar la
pista!... Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i
després, damunt aquesta alçària exposada a les rauxades, s'ha deixat
anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar
al cap de les brugueres. Si no fos per aquestes dues passes d'aquí,
ens hauria ben esgarriat!
Acabàvem d'atènyer la vora d'un bosc d'avets. La neu, en aquesta
nissaga de boscos, no ultrapassa mai l'entreforc del brancam. Era un
pas difícil. Sperver descavalcà per a veure-hi millor i em féu
caminar a la seva esquerra a fi i efecte d'evitar la meva ombra.
Allí hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes
d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera
que només en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava
Sperver el fil del rastre.
Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres. El vell
caçador furtiu se'n rosegava el bigoti, i el seu nas llarg formava
mig cercle. Quan jo volia dir encara que fos un mot, m'interrompia
bruscament i exclamava:
-No parlis, que em destorbes!
Finalment tornàrem a davallar per una petita vall a mà esquerra, i
Gedeon, tot assenyalant-me les passes de la Lloba a la vessant dels
brucs, em digué:
-Això, minyó, no és pas una falsa eixida. Podem seguir-la amb tota
confiança.
-Per què?
-Perquè la Pesta té la costum en totes les seves contramarxes, de
dar tres passes de costat; després, de tornar enrera, de dar-ne
quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una
clariana. Però quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se
d'estrafer res. Veus, què t'he dit?... ara s'enfonya sota les
brosses com un senglar. No serà pas difícil de seguir-ne la ruta.
Tantseval: tinguem-la sempre entre nosaltres dos, i calem foc a una
pipa.
Vam fer parada, i el brau subjecte, el rostre del qual començava
d'animar-se, exclamà, tot mirant-me amb entusiasme:
-Fritz, aquest podria ser un dels dies més bells de la meva vida! Si
agafem la vella, la vui encordillar com un paquet de parracs damunt
la gropa de Fox. Una sola cosa m'ensopeix.
-Què?
-Haver-me oblidat la trompa. Hauria volgut fer el so de retorn en
acostar-me al Nideck. Ah! ah! ah!
Va calar foc al seu cap de pipa i vam rependre el camí.
El rastre de la Lloba s'enfilava aleshores al cim dels boscos per un
rost tan enasprat, que ens calgué posar peu a terra una pila de
vegades i menar els cavalls per la brida.
-Vet-la aquí que dóna el tomb a la mà dreta- em digué Sperver; -per
aquesta banda les muntanyes són espadades i l'un de nosaltres es
veurà, potser, obligat a tenir els cavalls a la mà mentre que
l'altre s'enfilarà per batre el camp. Hom diria que és el diable;
sembla que la llum minva!
El paisatge prenia aleshores una grandiosa amplada; enormes penyals
grisos carregats de caramells, elevaven de lluny en lluny les seves
puntes anguloses com a esculls, per damunt d'un oceà de neu.
No hi ha cosa tan melangiosa com l'espectacle de l'hivern a les
altes muntanyes: les crestes, els torrents, els arbres despullats,
les brugueres guspirejants de gebre tenen un caràcter d'abandonament
i de tristesa inexpressable. Ve el silenci, tan pregón, que sentiu
lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de
l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no
res!...
Que n'és de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i
la vida fora escombrada de la terra.
Ara i adès un de nosaltres sentia la necessitat d'alçar la veu: una
paraula insignificant:
-Ah! quan hi arribarem!... Quin fred negre!...
O bé:
-Ei! Lieverlé, Lieverlé, acales l'orella.
Tot això per a sentir-se a sí mateix, per a dir-se:
-Oh! vaig tirant... hum! hum!
Dissortadament, Fox i Heppel, començaven de fadigar-se; s'enfonzaven
fins el tormell i ja no renillaven com a la eixida.
I, a més, les afraus inextricables del Schwartz-Wald es prolongaven
indefinidament. A la vella li plaien aquelles solituds: aquí havia
dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i més lluny havia
arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre
indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot això havia estat
suara, feia a tot estirar, dues hores, perquè el rastre era de
fresc; així és que la nostra esperança i la nostra ardor redoblaven.
Però el dia baixava visiblement!
Cosa estranya; d'ençà de la nostra eixida no haviem trobat ni
llenyataires ni carboners ni _segars_. En aquella estació, la
solitud del Schwartz-Wald és tan pregona com la de les estepes de
l'Amèrica del Nord.
A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir:
-Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa
al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haurà una fosca
com a de foradada. El més senzill és arribar a la Roca-Baumada, a
vint minuts d'aquí, encendre un bon foc, menjar les nostres
provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna
s'aixecarà rependrem la pista, i si la vella no és el diable en
persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred
al peu d'un arbre; perquè és impossible que una criatura humana
pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixís; el mateix
Sebalt, que és el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho
resistiria!... Vejam, Fritz, ¿què trobes?
-Trobo que caldria ésser boig per obrar altrament; i sobretot no em
puc tenir de gana.
-Bé doncs, fem via!
Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues
rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per
damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent
gairebé eixut; i, de tard en tard, algún raig esgarriat en aquelles
fondàries feia mirallejar l'aigua tèrbola com a plom.
La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la
brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets
llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure
sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció,
i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens
hi acostavem: era la eixida del congost.
-Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach.
És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena
de cassola, que hom anomena la _Marmita del gran Renouer_. A la
primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita
aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de
doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i
tornen a caure en plugim, àdhuc damunt les muntanyes del volt. De
vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; però
en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un
bon foc.
Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrívol i em deia
que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel,
lluny de tot allò que alegra l'ànima, té alguna cosa de remordiment.
En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el
penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga
a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots
respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i
amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de
les grans arbredes, en els seus jaços verdejants, té quelcom de
poètic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc,
d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'àguila, de
fer, d'altívol com els seus penyals espadats; el lleó, de majestuós
com les voltes grandioses de la seva caverna; però el llop, la
guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya;
això s'assembla al remordiment!
Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em
feria el rostre--perquè ens acostàvem a l'eixida de la gorja,--quan
de cop i volta un reflex rogenc passà damunt la roca a cent peus al
damunt nostre, empurpurant el verd ombrívol dels avets i fent
guspirejar les garlandes de gebre.
-Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella.
El meu cor va botar; ens estàvem apretats l'un contra l'altre.
El gos rondinava sordament.
-¿No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet.
-No; està agafada com una rata a la ratera, la _Marmita del gran
Renouer_ no té altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els
penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda
brètola!
Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són
cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el
silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest
sorollet estrident em va recorre tots els nervis.
-Sperver, que vols fer?
-No temis gens ni mica, és per a espantar-la.
-Això prou! però res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala
que colpiria la Pesta mataria igualment al comte!
-Estigues tranquil.
Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de
sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta
a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més
de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me
amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres
passes.
-Xsst!- va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira!
Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la
muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols
d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat,
que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de
Zimmer-Bluderic.
Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una
forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall,
mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els
badius oberts d'allò més.
Vaig restar-ne palplantat.
Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella
solitud?... Què hi venia a fer?... S'havia esgarriat?...
Les suposicions més contradictòries s'entretopaven en el meu esperit
i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del baró es posà a
renillar.
En sentir aquell soroll el seu senyor aixecà el cap.
-Què tens, Donner?- va dir.
Després, a son torn, va mirar en direcció de nosaltres, amb els ulls
badats.
Aquella testa pàl·lida d'arestes sortints, de llavis estrets, de
celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga
arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiració en qualsevol altra
circumstància; però aleshores un sentiment d'impressió indefinida
s'havia apoderat de la meva ànima, i estava ple d'inquietud.
De sobte el jove va fer un crit:
-Qui hi ha?
-Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avançant cap ell. -Jo,
Sperver, el picador del comte de Nideck!...
Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva
cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la
seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els
cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una
manera planyívola.
¿Qui no n'està de sotmès a temences supersticioses? Davant els
planys de Lieverlé, vaig tenir por. Una esgarrifança geliua em va
resseguir tot el cos.
Sperver i el baró es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el
primer, inmòbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt
l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la
caverna, amb el cap redreçat, els ulls altívols i dominant-nos amb
l'esguard.
-Què voleu?- digué el jove amb un accent agressiu.
-Cerquem una dona- respongué el que havia estat caçador en terra
d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i
tenim l'ordre de detenir-la!
-Ha robat?
-No.
-Ha fet alguna mort?
-No, missenyor.
-Doncs què li voleu? I amb quin dret la perseguiu?
Sperver es va redreçar i tot fixant els seus ulls grisos en el baró,
va fer amb un estrany somriure:
-I vós amb quin dret l'heu presa? Perquè és allí... la veig al fons
de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? ¿No
sabeu que aquí som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i
baixa justicia?
El jove es va esblaimar, i digué en to violent:
-No tinc comptes a retre-us.
-Aneu amb compte- continuà Sperver, -vinc amb paraules de pau, de
conciliació. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret,
i vós em responeu malament.
-El vostre dret?...- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en
parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!...
-Doncs bé, digueu-lo!- exclamà el vell caçador furtiu, mentre el seu
nas tan llarg es corbava de cólera.
-No- respongué el baró, -no us en diré res i no entrareu pas!
-Això ho veurem!- va fer Sperver, tot avançant cap a la caverna.
El jove es tragué el seu coltell de caça. Aleshores jo, en veure-ho,
vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia
fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengué a terra. Vaig
creure perdut al baró; però al mateix instant, un crit salvatge eixí
del fons de la caverna i, en alçar-me, vaig veure la vella dreta
davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera,
els cabells voleiant damunt l'espatlla; alçava al cel sos braços
llargs, magres i feia bròfecs udols, així com el plany del llop en
les nits fredes d'hivern, quan la fam li retorç les entranyes.
En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immòbil, amb els
ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca,
davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons;
però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué
la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu
estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus
de terra; no fos estat això, l'hauria assolida del primer bot. El
sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el baró
tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora:
-Mare!
Després, el gos, reprèn una darrera escomesa, i Sperver ràpid com el
llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove.
Això havia passat en un segon. La timba s'havia il·luminat i els
ecos llunyans es trametien l'explosió dins llurs fondàries
infinites. Després va semblar que cresqués el silenci, com les
tenebres després del llampec.
Quan el fum de la pólvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverlé
jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braços
del jove. Sperver, pàl·lid, tot mirant el baró amb ulls ombrívols,
deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara
contreta i les parpelles mig closes d'indignació.
-Senyor de Bluderic- va dir, amb la mà estesa envers la caverna,
-acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona... la
vostra mare!... Deu gràcies a Déu que el seu destí sigui lligat al
del comte... Endueu-vos-la... Endueu-vos-la!... I que no torni
més... Perquè no en respondria, del vell Sperver!
Després, dant una llambregada al gos, féu en accents corprenedors:
-Pobre Lieverlé meu!... Ah! veu's aquí el que m'hi esperava ací!...
Vina, Fritz... anem... fugim... Seria capaç de fer una malvestat!...
I tot prenent Fox per la crinera, volgué muntar a la sella, però
sobtadament, son cor esclatà, i deixant caure la testa damunt
l'espatlla del seu cavall, es posà a sanglotar com una criatura.