Una hora després de la meva conversa amb Odila, Sperver i jo eixiem
galopant del Nideck.
El monter, decantat sobre el coll del seu cavall, no feia sinó un
crit: -Avant!...
Anava tan de pressa que el seu gran mecklemburgués, amb la crinera
flotant, la cua dreta i les sofrages estirades, semblava immòbil:
fendia literalment l'aire. Pel que feia al meu petit ardenès, em
penso que s'havia desbocat. Lieverlé ens acompanyava, voleiant als
nostres costats com una sageta. El vertigen se'ns emportava damunt
la seva ala!
Les torres del Nideck eren lluny, i Sperver havia passat davant, com
de costum, quan vaig cridar-li:
-Atura't, companyó! atura't!... Abans de continuar el nostre camí,
deliberem.
Ell va girar cua.
-Diga'm només, Fritz, si cal anar a mà dreta o a mà esquerra.
-No, acosta't, és indispensable que coneguis l'objecte del nostre
viatge. En dues paraules, es tracta d'agafar la vella!
Un llampec de satisfacció il·luminà la cara llarga i groga del vell
caçador furtiu: sos ulls guspirejaren.
-Ah! ah!- va fer, -massa sabia que al capdavall no tindriem més
remei que venir-hi a raure.
I amb un moviment d'espatlla, va fer lliscar la seva carrabina cap a
la seva mà.
Aquest gest significatiu em va posar en guàrdia.
-Un moment: Sperver, no es tracta de matar la Pesta Negra, sinó
d'agafar-la viva.
-Viva?
-Sens dubte, per estalviar-te força remordiments, cal que et faci
saber que el destí de la vella està lligat al del teu senyor. Així
és que la bala que la colpís mataria el comte, a l'ensems.
Sperver obrí la boca, tot esverat.
-És de bo de bo, Fritz?
-És positiu.
Va haver-hi un llarg silenci; els nostres dos cavalls, Fox i Reppel,
gronxaven la testa l'un al davant de l'altre, i es saludaven, tot
gratant la neu amb la pota, com si es felicitessin de la expedició.
Lieverlé badallava d'impaciència, estirant i doblegant la llarga
esquena magra, com una serp, i Sperver romania immòbil, amb la mà
damunt la carrabina. De cop i volta se la va tornar a passar a
l'esquena i va exclamar:
-Bé doncs, fem per manera d'agafar-la viva, aqueixa Pesta. Ens
posarem guants si cal. Però no és pas tan fàcil com et penses,
Fritz.
I amb la mà estesa envers les muntanyes que es descapdellaven en
forma d'anfiteatre al voltant de nosaltres, va afegir:
-Mira: veu's aquí l'Altenberg, el Birkenwald, el Schneeberg,
l'Oxenhorn, el Rheethal, el Behrenkopf, i, si féssim una mica de
pujada, veuries altres cinquanta cims a pèrdua d'albir, fins a les
planes del Palatinat; per allí dedins hi ha penyals, afraus,
congostos, torrents i boscúries, i encara més boscúries: a l'una
banda avets, més enllà faigs, i més lluny alzines. La vella s'hi
passeja al mig de tot això; té bon peu, bon ull i tot ho flaira a
una llègua de distància. Agafeu-la, vès!
-Si fos cosa de bon fer on seria el mèrit? No t'hauria pas escollit
expressament.
-És molt bonic tot això que em dius, Fritz! I encara, si tinguéssim
un bri de pista, no negaré que amb ardidesa, amb paciència...
-Pel que fa a la pista, no te n'encaparris, jo me n'encarrego.
-Tu?
-Jo mateix.
-Hi entens tu, en aquest ram de trobar una pista?
-I per què no?
-Ah! Ja que no dubtes de res, que penses saber-ne més que jo, és
altra cosa... passa endavant, jo et seguiré.
Era fàcil de veure el despit del vell caçador, irritat que jo hagués
gosat a atényer els seus coneixements especials. Tanmateix, rient
d'amagat, no em vaig fer repetir la invitació i vaig girar-me
bruscament cap a l'esquerra, segur de topar amb el rastre de la
vella, la qual, de la portella estant, després d'haver fugit amb el
comte, havia hagut de travessar la plana per a guanyar la muntanya.
Sperver marxava al meu darrera, tot xiulant amb un posat
d'indiferència, i el sentia com botzinava;
-Anem-les-hi a cercar, per la plana, les petjades de la Lloba!... Un
altre hauria imaginat que devia haver seguit la vora del bosc, com
té per costum. Però ara sembla que es passejava cap a la dreta i cap
a l'esquerra, amb les mans a les butxaques, com un burgès de
Friburg.
Jo em feia el sord, quan, de sobte, vaig sentir-li una exclamació de
sorpresa. Després tot mirant-me amb ull penetrant, va dir:
-Fritz, tu sabs més coses de les que dius!
-Com s'entén, Gedeon?
-Sí, aquesta pista, que jo l'hauria cercada vuit dies, tu la trobes
totseguit; això no és natural!
-I on la veus?
-Ba! no facis el posat de mirar sota teu!
I féu, tot indicant-me al lluny un rastre blanc amb prou feines
albirable:
-És aquí!
Tot seguit es posà a galopar; jo el vaig seguir, i al cap de dos
minuts descavalcàvem: era, talment, el rastre de la Pesta Negra!
-Tindria curiositat de saber- exclamà Sperver tot creuant-se de
braços, -d'on diable pot venir aquest rastre.
-No te n'inquietis d'això.
-Tens raó, Fritz, no en facis cabal de les meves paraules; de
vegades parlo sense com va ni com costa. El principal és saber on
ens menarà la pista.