-El meu pare no és culpable!
Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses:
-Ho sé, senyora, conec la vida del comte, una de les més belles, de
les més nobles que sigui possible de somniar.
Odila s'havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament
hostil al seu pare.
En sentir que jo mateix el defensava, va esfondrar-se i, tot
cobrint-se el rostre, va trencar el plor.
-Beneït sigueu, senyor- va murmurar, -beneït sigueu! Per a mi hauria
estat un cop mortal de pensar que una sospita...
-Ah, senyora, qui podria pendre per realitat les vanes il·lusions
del somnambulisme?
-És veritat, senyor, ja se m'havia acudit, però les apariències...
temia... Perdoneu-me... Hauria hagut de recordar que el doctor Fritz
és un home de bé.
-Per favor, senyora, calmeu-vos.
-No- va fer ella, -deixeu-me plorar. Aquestes llàgrimes són per a mi
un alleujament... He sofert tant de deu anys a aquesta banda!...
tant i tant!... Aquest secret, per tant de temps reclòs dins la meva
ànima em matava... m'hauria mort... com a la meva mare!... Déu s'ha
apiadat de mi... us n'he confiat la meitat... Permeteu-me que us ho
digui tot, senyor, permeteu-m'ho...
No va poder continuar; els sanglots l'ofegaven.
Els naturals altívols i nerviosos són fets d'aquesta manera. Després
d'haver vençut la dolor, després d'haver-la empresonada, entafurada
i com qui diu esclafada dins les fondàries de l'ànima, passen, si no
felices, al menys indiferents entre la gentada, i fins i tot els
ulls de la persona observadora podrien enganyar-s'hi; però si
compareix una topada súbita, un esqueixament inesperat, un tro
violent, aleshores tot s'aterra, tot desapareix. L'enemic vençut
s'aixeca més terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja
les portes de la seva presó tot enfurit, i llargs estremiments
agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llàgrimes,
massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes
com una pluja tempestuosa.
Així era Odila.
Finalment va aixecar el cap, va eixugar les seves galtes banyades de
llàgrimes, i, havent-se recolzat al braç de la seva cadira, amb la
templa dins la seva mà i els ulls clavats en un retrat que hi havia
a la paret, continuà amb veu lenta i melangiosa:
-Quan em retiro passat endins, senyor, quan munto fins el primer de
mos somieigs, veig la meva mare! Era una dona alta, esblaimada i
silenciosa. Era jove encara a l'època de la qual us parlo; tenia
trenta anys amb prou feines, i tanmateix n'hi haurieu atribuïts al
menys cinquanta! Cabells blancs velaven el seu front pensívol. Ses
galtes amagrides, son perfil sever, sos llavis eternament contrets
per una pressió dolorosa daven a son posat un de aquests caràcters
estranys on venen a reflectir-se el dolor i l'orgull. Ja no hi havia
cap romanalla de jovenesa en aquella vella de trenta anys, cap sinó
el seu cos dret i altívol, els seus ulls brillants, i la seva veu
amorosa i pura com un somni de l'infantesa. Tot sovint es passejava
hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo
corria tota contenta, sí, contenta al voltant d'ella, sense saber,
pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era
curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d'arrugues!...
Ignorava el passat; el present per mi era la joia; i l'esdevenidor
oh! l'esdevenidor, eren els jocs de l'endemà!
Odila féu un somriure tot marrit, i continuà:
-De vegades succeïa que en arribar jo de les meves sorolloses
corregudes interrompia amb una topada al passeig silenciós de la
meva mare. Ella s'aturava aleshores, baixava els ulls i, veint-me a
sos peus, es decantava lentament i em besava el front amb un
somriure estantís; després s'aixecava per a continuar la seva via i
la seva tristesa interrompudes. Més tard, senyor, quan he volgut
cercar dins la meva ànima la recordança dels primers anys, aquella
dona alta i pàl·lida, m'ha aparegut com la imatge de la dolor.
Veu's-la aquí- féu ella, tot assenyalant-me amb la mà un retrat
penjat a la paret, -veu's-la aquí, així com l'havia trasmudada no
pas la malaltia, com creu el meu pare, sinó aquest terrible i fatal
secret!...
Vaig girar-me, i en caure de cop i volta el meu esguard en el retrat
que m'indicava la donzella, passà per mi una esgarrifança.
Imagineu-vos un cap llarg, esblaimat, magre, segellat per la freda
rigidesa de la mort i dins les seves conques, dos ulls negres,
fixos, ardents, d'una vitalitat terrible, que us miraven!
Va haver-hi un instant de silenci.
-Com ha d'haver sofert aquesta dona!- vaig dir-me, amb el cor
dolorosament oprès.
-No sé com va ésser que la meva mare fes aquest paorós descobriment-
continuà Odila; -però coneixia l'atracció misteriosa de la Pesta
Negra, les cites a la cambra d'Huc... Tot, en una paraula, tot! Del
meu pare no en dubtava pas. Oh! no! però es moria lentament, com em
moro jo mateixa.
Jo vaig posar el front entre les mans... Plorava!
-Una nit- continuà ella, -quan jo tenia deu anys, la meva mare, ja
només sostinguda per la seva energia, era a les acaballes. Era a
l'hivern. Jo dormia. De cop i volta una mà nerviosa i freda va
agafar-me el puny; vaig mirar: al davant meu hi havia una dona, a
l'una mà portava una atxa, i amb l'altra m'estrenyia el braç. El seu
vestit era tot ple de neu; una tremolor convulsiva agitava tots els
seus membres, i els seus ulls fulguraven amb un foc ombrívol a
través dels llargs cabells blancs desfets damunt son rostre: era la
meva mare! -Odila, filla meva- va dir-me, -aixeca't, vesteix-te, cal
que ho sàpigues tot!- Vaig vestir-me, tremolant de por. Aleshores,
arrossegant-me cap a la torre d'Huc, em va mostrar la cisterna
oberta. -El teu pare sortirà d'aquí- va dir tot mostrant-me la
torre, -n'eixirà amb la Lloba. No tremolis, no pot veure't.- I
talment el meu pare, amb la seva fúnebre càrrega al damunt, va eixir
amb la vella. La meva mare, tot duent-me a braç, els va seguir. Em
va fer veure l'escena de l'Altenberg. -Mira, filla meva- va clamar,
-cal que així sigui, perquè jo... estic per morir. Aquest secret, el
servaràs. Tu vetllaràs el teu pare, sola, tota sola, ho sents?... En
això hi va la honor de la família!- I vam tornar. Al cap de quinze
dies, senyor, la meva mare va finar, tot llegant-me la seva obra a
seguir, el seu exemple a transcriure. Aquest exemple l'he seguit
religiosament. I al preu de quins sacrificis! Ja heu pogut veure-ho:
m'ha calgut de desobeir el meu pare, esqueixar el seu cor! Casar-me
era introduir un estrany al bell mig de nosaltres, era trair el
secret de la nostra raça. He resistit! Tothom del Nideck ignora el
somnambulisme del comte, i no fos vinguda la crisi d'ahir que va
atuir les meves forces i em va impedir de vetllar el meu pare jo
mateixa, encara seria la única depositaria del terrible secret!...
Déu ho ha decidit altrament. Ha posat a les vostres mans la honor de
la nostra família. Podria exigir-vos, senyor, una promesa solemne de
no revelar mai el que heu vist anit passada. Seria el meu dret...
-Senyora- vaix exclamar tot alçant-me, -estic disposat...
-No senyor- féu ella, digníssima; -no, no us faré pas aquesta
injúria. Els juraments només lliguen els cors baixos, i basta la
probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n'estic
segura, el servareu, perquè aquest és el vostre deure... Però espero
de vos alguna cosa més, senyor, molt més, i veu's aquí perquè m'he
cregut obligada a dir-vos-ho tot.
Va alçar-se lentament.
-Doctor Fritz- afegí en una veu que em va donar un calfred, -les
meves forces fan traició al meu coratge; la meva càrrega m'aclapara.
Tinc fretura d'un ajut, d'un consell, d'un amic: ¿voleu ser-ho,
aquest amic?
Vaig alçar-me tot commòs.
-Senyora- vaig dir-li, -accepto reconegut el oferiment que em feu, i
no sabria expressar-vos l'orgullós que n'estic, però permeteu-me,
tanmateix, que hi posi una condició.
-Parleu, senyor.
-La condició és que aquest títol d'amic l'acceptaré amb totes les
obligacions que m'imposarà.
-Què voleu dir?
-Un misteri plana damunt la vostra família, senyora; aquest misteri
cal penetrar-lo per molt que costi; cal apoderar-se de la Pesta
Negra, saber qui és, què vol, d'on ve!...
-Oh- féu ella tot agitant el cap, -és impossible...
-Qui sab, senyora? Potser la Providència em dava una missió, quan
suggerí a Sperver la idea de venir a cercar-me a Friburg.
-Teniu raó, senyor- respongué ella, breument, -la Providència no fa
res inútil. Obreu així com el vostre cor us aconsellarà. Ho aprovo
tot a l'avançada.
Vaig portar a mos llavis la mà que ella m'allargava, i vaig eixir
tot ple d'admiració per aquella dona tan jove i feble i altrament
tan forta contra la dolor. No hi ha pas bellesa com el deure
noblement servit!