L'esblaimament d'Sperver i l'esclat de la seva mirada anunciaven
nous esdeveniments. Tanmateix però, estava tranquil i no va
semblar-ne estranyat de la meva presència a l'estatge de Knapwurst.
-Fritz- va dir-me en to concís, -vinc a cercar-te.
Vaig aixecar-me sense respondre i el vaig seguir.
Tot just haviem eixit de la caseta, em va agafar el braç i
m'arrossegà vivament cap al castell.
-La senyoreta Odila et vol parlar- va dir tot decantant-se a la meva
orella.
-La senyoreta Odila!... no estaria pas malalta?
-No, està restablerta del tot; però succeeix quelcom
d'extraordinari. Figura't que aquest matí cap a la una, en veure jo
el comte a punt d'amollar l'esperit, vaig anar per despertar la
comtessa; al moment de sortir, el cor em va fer falliment: -Perquè
he d'entristir-la?- vaig dir-me, -sempre sabrà la desgràcia massa
d'hora; i després, despertar-la a mitja nit, tan feble, i malmesa ja
per tantes estrebades, cuidaria matar-la de cop i volta! Vaig
romandre allí deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit
de pendre'n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del
comte, miro... i no hi havia ningú! No és possible, un home que
s'estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro
a la galeria gran. Res! Aleshores perdo el cap i torno a ser altra
vegada davant la cambra de la senyoreta Odila. Aquesta vegada, he
tustat. Ella ha comparegut tot cridant: -¿És mort el meu pare?-
No... -Ha desaparegut? -Sí, senyora, jo havia eixit uns instants...
i quan he tornat a entrar... -I el doctor Fritz, on és? -A la torre
d'Huc. -A la torre d'Huc!- S'ha embolcallat en la seva bata, ha pres
el llum i ha eixit. Jo, resto. Un quart després ella torna, amb els
peus tots coberts de neu i esblaimada, esblaimada, que feia pietat.
Ha posat el llum damunt la llar, i ha dit tot mirant-me: -¿Sou vós
qui ha instal·lat el doctor a la torre? -Sí, senyora.
-Desgraciat!... Mai no sabreu el mal que heu fet. -He volgut
respondre. -Prou... aneu a tancar totes les portes i al llit.
Vetllaré jo mateixa. Demà al matí, anireu a cercar el doctor Fritz a
l'estatge de Knapwurst i me'l portareu, i gens de fressa! No heu
vist res!... No sabeu res!
-I no hi ha altra cosa, Sperver?
Ell mogué el cap greument.
-I el comte?
-Ha tornat... Va bé!
Haviem arribat a l'avantcambra. Gedeon tocà dolçament a la porta i
després obrí, tot anunciant:
-El doctor Fritz!
Vaig dar una passa: estava en presència d'Odila. Sperver s'havia
retirat, tancant la porta.
Una impressió estranya em mogué l'esperit en veure la jove comtessa
pàl·lida, dreta, amb la mà recalcada damunt el respatller d'una
cadira de braços, resplendint-li els ulls amb esclat febrosenc,
agençada d'un llarg vestit de vellut negre.
Estava tranquila, altívola.
Vaig sentir-me commogut.
-Senyor doctor- em va dir, tot assenyalant-me seient, -seieu, he de
parlar-vos d'una cosa greu.
Vaig obeir en silenci.
Ella va asseure's a son torn i semblà que es recollia.
-La fatalitat, senyor- afegí tot fixant en mi sos ulls grans i
blaus, -la fatalitat o la Providència, no sé encara quina de les
dues, us ha fet testimoni d'un misteri on està compromés l'honor de
la meva família.
Ho sabia tot.
El meu astorament va ésser gran.
-Senyora- vaig barbotejar, -creieu que només l'atzar...
-És inútil- féu ella, -ho sé tot... És horrible!