-Tanmateix,- afegí -si hagués sabut que ereu vós, l'hauria
interromput, el capítol.
Va haver-hi alguns instants de silenci.
Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles
grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats,
aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell
front voluminós de dos pisos. Trobava en la cara de Knapwurst
quelcom de socràtic, i, tot escalfant-me, tot escoltant el foc com
espetegava, reflexionava en l'estranya sort dels homes.
-Veu's aquí aquest nan- em deia, -aquest ésser diforme, disminuït,
desterrat a un recó del Nideck, com el grill que sospira darrera la
placa de l'atri, veu's aqui aquest Knapwurst que, al mig de
l'agitació, de les grans caceres, de les cavalcades que van i vénen,
dels lladrucs, de les guitzes i dels corns que anuncien la victòria,
viu tot sol, capbussat en els seus llibres, no pensant sinó en els
temps esvaïts, mentre que tot canta o plora al seu voltant, i la
primavera, l'istiu i l'hivern passen i vénen a esguardar, l'un
darrera l'altre, a través dels vidrets entelats de sa finestra,
alegrant, escalfant, arraulint la naturalesa... Mentre que tants
d'altres éssers es donen als entrenamens de l'amor, de l'avarícia
esperen, cobegen, desitgen, ell no espera ni cobeja ni desitja res.
Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergamí,
somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han
mai existit, que ve a ésser igual! -Hertzog ha dit això... En
Berenguera suposa un altra cosa!- I és feliç!... Sa pell
pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca
cada vegada més, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula.
Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es
fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa
els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I
després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot
creient que altra cosa no cal. Oh! Déu del cel ¿és a dalt o és a
baix de l'escala que hom troba l'aplicació severa de tes lleis, el
compliment del deure?
I mentrestant la neu es fonia al voltant de les meves cames, el dolç
alè del fornell em penetrava i em sentia renéixer dins aquella
atmosfera fumosa de tabac i de reïna perfumada.
Knapwurst acabava de deixar la pipa damunt la taula. I, amb un to
greu que semblava eixir del fons de la seva consciència o si us ho
estimeu més, d'una bota de vint-i-cinc mesures, digué tot recalcant
de bell nou la mà damunt l'infolio:
-Veu's aquí, doctor Fritz, veu's aquí la llei i els Profetes!
-Què voleu dir, senyor Knapwurst?
-El pergamí, l'antic pergamí- digué, -això em plau! Aquestes fulles
grogues, revellides, corcades, és tot el que ens resta dels temps
passats, de Carlemany fins a avui en dia! Les famílies antigues se'n
van, els antics pergamins romanen! ¿On fora la glòria dels
Hohenstaufen, dels Leiningen, dels Nideck i de tantes altres races
famoses... què foren llurs títols, llurs escuts, llurs altes gestes,
llurs expedicions llunyanes a la Terra Santa, llurs aliances, llurs
antigues pretensions, llurs conquestes realitzades i esborrades de
qui-sab-lo temps!... ¿Què seria tot això, sense aquests pergamins?
No res! Aquests alts barons, aquests ducs, aquests prínceps, fora
com si no haguessin mai existit, ells i tot ço que els tocava de
prop o de lluny!... Llurs grans castells, llurs palaus, llurs
fortaleses cauen i s'esborren, són ruïnes, vagues recordances... De
tot això, una sola cosa en subsisteix: la crònica, la història, el
cant del Bard o del _minnesinger_; el pergamí!
Va haver-hi un silenci. Knapwurst va continuar:
-En aquells temps llunyans, aleshores que els grans cavallers anaven
guerrejant, batallant, disputant-se un recó de bosc, un títol i de
vegades menys, amb quin menyspreu no esguardaven el pobrissó
escribentet, l'home de lletres i de càbales, vestit de rovell, amb
els estres d'escriure a la cintura per tota arma, i les barbes de la
seva ploma per senyera! Com no el menyspreuaven, dient: -Aquest no
és sinó una bolva, un pugó; no és bo per a res, no fa res, no cobra
els nostres impostos ni administra els nostres dominis, mentre que
nosaltres, gosats, carregats de ferro, amb la llança al puny, ho som
tot.- Sí,això és el que deien, tot veient com el pobre diable anava
atrotinat, tremolava de fred, suava l'istiu i es floria a la
vellesa. Doncs bé, aquest pugó, aquesta bolva els ha fet sobreviure
a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per això
em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual
que l'eura, cobreixen les ruïnes, impideixen que les antigues
muralles s'aferrin i desapareguin del tot.
Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament
tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls.
Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos
avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un
seny pregon.
En vaig romandre d'allò més sorprés.
-Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?
-Sí senyor, tot sol- respongué no pas sense alguna vanitat. -El
llatí i el grec; amb velles gramàtiques n'he tingut prou. Eren
llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig
devorar-los!... Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent
sentit per atzar com feia una cita en llatí va estranyar-se'n: -¿Qui
t'ha ensenyat el llatí, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor.- Em va fer
algunes preguntes. Jo li vaig respondre bastant bé. -Per Déu!- va
dir; -Knapwurst, en saps més que jo; vui fer-te el meu arxiver... I
em va dar la clau dels arxius. D'aleshores ençà, d'això fa
trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat. De vegades,
el comte, en veure'm damunt la meva escala, s'atura un instant i em
pregunta: -Ei! què fas aquí dalt, Knapwurst? -Llegeixo els arxius de
la família, monsenyor. -Ah! ¿i això et diverteix? -Molt. -Vaja,
millor! Sense tu, Knapwurst ¿qui la sabria, la glòria dels Nideck?-
i se'n va tot rient. Aquí hi faig tot el que vull.
-De manera que ell, senyor Knapwurst, és un excel·lent senyor?
-Oh! doctor Fritz! quin cor! quina franquesa!- va fer el geperut tot
junyint les mans; -no té sinó un defecte.
-I quin és?
-No ésser prou ambiciós.
-Cóm s'enten?
-Sí, hauria pogut aspirar a tot. Un Nideck! Una de les més
il·lustres famílies d'Alemanya, imagineu! Només li hauria calgut de
voler-ho per a ser ministre o feld-mariscal. Doncs bé, res d'això!
D'ençà de la jovenesa, s'ha retirat de la política, i llevat de la
campanya de França, que va fer al cap d'un regiment que havia format
pel seu compte, sempre ha viscut lluny del renou, de l'agitació,
senzill, gairebé ignorat, no inquietant-se sinó de les seves
caceres.
Aquests detalls m'interessaven extraordinàriament. La conversa
prenia per sí mateixa el camí que jo li hauria volgut fer seguir.
Vaig resoldre d'aprofitar-me'n.
-El comte, doncs, no ha tingut grans passions, senyor Knapwurst?
-Cap, doctor Fritz, cap, i és llàstima, perquè les grans passions
fan la glòria de les grans famílies. Quan es presenta un home mancat
d'ambició en una alta nissaga, és una desgràcia; deixa, decaure la
raça. Podria citar-vos-en qui sab els exemples. Allò que faria la
fortuna d'una familia de botiguers, causa la pèrdua dels noms
il·lustres.
Jo estava astorat; totes les meves suposicions sobre l'existència
passada del comte s'esfondraven.
-Tanmateix, senyor Knapwurst, el senyor del Nideck n'ha sofertes de
dissorts!
-Quines?
-Ha perdut la seva muller...
-Sí, teniu raó... la seva muller... un àngel... s'hi havia casat per
amor... Era una Zàan, antiga i bona noblesa d'Alsàcia, però
arruïnada per la revolució. La comtessa Odeta féu felicíssim a
missenyor. Va morir d'una malaltia de consumpció que va durar cinc
anys. Ah! Hom no deixà res de banda per a salvar-la. Feren plegats
un viatge a Itàlia; en va tornar molt més mala i va finar poques
setmanes després de llur retorn. El comte per poc en mor. Dos anys
seguits es va tancar, no volent veure ningú. Sa gossada, sos
cavalls, tot deixava que anés de mal borràs. El temps ha acabat per
calmar la seva dolor. Però sempre en roman alguna cosa aquí dins-
féu el geperut, tot recalcant el dit damunt el cor, amb emoció; -ja
compreneu... alguna cosa que sagna! Les ferides velles fan mal en
els canvis de temps i les velles dolors també, a la primavera, quan
l'herba creix damunt les tombes i a la tardor quan les fulles dels
arbres cobreixen la terra. Altrament, el comte no ha volgut
casar-se; ha concentrat tot el seu afecte en la seva filla.
-¿Així doncs, aquest casament sempre havia estat feliç?
-Feliç! era una benedicció per a tothom.
Vaig callar. El comte no havia comès, no havia pogut cometre un
crim. Calia que em retés a la evidència... Però aleshores ¿què
volien dir aquella escena nocturna, aquelles relacions amb la Pesta
Negra, aquell simulacre esfereïdor, aquell remordiment en el son,
que arrossegava en els culpables a trair llur passat?
M'hi perdia.
Knapwurst va tornar a encendre la pipa, i me'n va oferir una que jo
vaig acceptar.
Aleshores el fred glacial que m'havia colpit s'havia dissipat; em
sentia en aquella dolça quietud que segueix a les grans fadigues,
quan un hom, estès en una bona cadira de braços, a la vora del foc,
embolcallat d'un núvol de fum, s'abandona al plaer del repòs i
escolta el duo d'un grill i del tió que brilla dins la flama.
Ben bé romanguérem així per espai d'un quart d'hora.
-El comte de Nideck s'aïra de vegades contra la seva filla,
veritat?- vaig arriscar-me a dir.
Knapwurst va estremir-se, i fixant en mi una mirada travessera,
gairebé hostil, va dir:
-Ja ho sé, ja ho sé!
Jo l'observava de cua d'ull, pensant esbrinar quelcom de nou, però
ell va afegir amb un aire irònic:
-Les torres del Nldeck són massa altes i la calúmnia és de volada
prou baixa perquè pugui arribar-hi mai.
-Ben segur, però el fet és positiu.
-Sí; què hi voleu fer? És una dèria, un efecte del seu mal. Un cop
les crisis han passat reneix tot el seu afecte envers la senyoreta
Odila. És curiós, senyor, un enamorat de vint anys no seria més
joganer, més afectuós. Aquesta donzella és la seva joia, el seu
orgull. Imagineu-vos que l'he vist deu vegades pujar a cavall per
anar-li a cercar joies, i flors, què sé jo? Se n'anava tot sol i
portava aquestes coses com si diguéssim en triomf, sonant el corn.
No hauria volgut confiar-ne l'encàrrec a ningú, ni tan sols a
Sperver, a qui tant estima! Així és que la senyoreta Odila no gosa
expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies. En fi
¿què us diré? El comte de Nideck és l'home més digne, el pare més
tendre i el millor senyor que hom pugui desitjar. Als caçadors
furtius que calciguen els seus boscos, el vell comte Ludwig els
hauria fet penjar sense misericòrdia; ell, els tolera i àdhuc en fa
guardacaces. Aquí veieu Sperver; doncs bé, si el comte Ludwig
visqués encara, els òssos de Sperver tocarien les castanyoles a
l'extrem d'una corda, mentre que ara, és picador al castell!
Decididament allò confonia totes les meves suposicions. Vaig
posar-me el front entre les mans i vaig somiejar qui sap l'estona.
Knapwurst, suposant que jo dormia, s'havia tornat a posar a la
lectura.
La lluna grisenca penetrava a la caseta. El llum s'esblaimava. Hom
sentia vagues fresses al castell.
De cop i volta ressonaren passes al defora. Vaig veure algú que
passava davant la finestra. La porta va obrir-se bruscament, i
Gedeon aparegué al llindar.