El comte de Nideck es moria!
¡Què pot la nostra art en presència d'aquell gran combat entre la
vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors
invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i
tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre... ¿què pot fer-hi el
metge?
Mirar, escoltar i estremir-se!
De vegades la lluita sembla aturada; la vida es retira a la seva
fortalesa, hi descansa, hi poua la gosadia del desesperament. Però
aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu
encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a començar més
xardorós, més aprop de la solució fatal.
I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braços inerts,
no pot obrar per si mateix. La seva respiració tan aviat curta,
empallegada i anguniosa, com duradora, ampla i pregona, marca les
diverses fases d'aquesta batalla espantable.
I els espectadors es miren; pensen: -Un dia, aquesta mateixa lluita
s'esdevindrà en nosaltres. I la mort victoriosa se'ns emportarà al
seu antre, com l'aranya fa amb la mosca. Però la vida... ella, que
és l'ànima, tot desplegant les ales volarà cap a d'altres cels, tot
exclamant: -He complert el meu deure, he combatut ardidament!- I, de
baix estant, la mort, tot veient com s'enlaira, no la podrà seguir:
no aferrarà sinó un cadàver! O conhort suprem!... Certesa de la
immortalitat, esperança de justícia, quin bàrbar podria
arrabassar-vos del cor de l'home!...
Cap a la mitja nit, el comte de Nideck em semblava perdut, l'agonia
començava; el pols brusc, irregular, tenia defalliments...
interrupcions... i en acabat sobtades represes.
Jo no podia fer altra cosa que veure morir aquell home... Estava
retut de fadiga; havia fet tot allò que la nostra art consent.
Vaig dir a Sperver que s'encarregués de vetllar... i tancar els ulls
del seu senyor.
El pobre minyó estava desconsolat; es feia retret de la seva
exclamació involuntària: -Comte de Nideck, què feu?- I s'arrencava
els cabells de desesperació.
Vaig anar-me'n tot sol cap a la torre d'Huc, havent tingut amb prou
feines el temps de pendre algun aliment; no en passava fretura.
Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense
desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc,
inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles.
Així dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual
regalava damunt les lloses.
Al cap d'una hora el foc es va ensopir, i com succeeix en aquests
casos, la flama, reviscolant-se de tant en tant, batia la pared amb
les seves roges alasses i afadigava les meves parpelles.
Perdut en una vaga somnolència, vaig obrir una mica els ulls, per a
veure d'on provenien aquelles alternatives de claredat i de fosca.
M'esperava la més estranya sorpresa.
Damunt el fons de l'atri, amb prou feines il·luminat per algunes
brases encara ardents, es destacava un perfil negre: la silueta de
la Pesta!
Estava aclofada damunt un escambell, i s'escalfava en silenci.
A les primeries vaig creure que allò era una il·lusió, conseqüència
natural de mos pensaments d'alguns dies a aquella banda; vaig
aixecar-me damunt el colze, tot mirant, amb ulls arrodonits per la
temença.
Era ben bé ella: tranquila, immòbil, amb les cames arrupides entre
sos braços, igual com l'havia vista entre la neu, amb el llarg coll
replegat, el nas de béc d'àguila, els llavis contrets.
Vaig tenir por!
¿Com era que fos allà, la Pesta Negra? ¿Com havia pogut arribar-hi a
aquella alta torre, que dominava timbes?
Tot el que m'havia contat Sperver de la seva potència misteriosa em
va semblar justificat!... L'escena de Lieverlé rondinant contra la
pared em va passar davant els ulls com un llampec! Vaig arraulir-me
dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella
silueta immòbil, com un ratolí miraria un gat, del fons estant de
son cau.
La vella no es bellugava gens més que el pabelló de la llar obrat a
la roca; sos llavis barbotejaven qui sap què...
El meu cor galopava, la meva por redoblava de minut en minut, veient
aquell silenci, aquella immobilitat de l'aparició sobrenatural.
Això feia ben bé un quart d'hora que durava quan, abastant el foc un
bri d'avet, va haver-hi com un llampec: el bri va torçar-se tot
xiulant, i alguns raigs lluminosos es dispararen fins al fons de la
sala.
Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida
d'un antic vestit de brocat de fons de púrpura, tirant al violeta, i
rígid com un cartró; duia un feixuc braçalet al puny esquerre, i una
sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la
nuca.
Va ésser com una evocació dels temps passats.
Tanmateix, però, la Pesta no podia tenir intencions hostils:
s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment.
Aquesta idea començava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i
volta ella va alçar-se, i, lentament... lentament... va acostar-se
al meu llit, tenint a la mà una atxa que acabava d'encendre.
Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts!
Vaig fer un esforç per alçar-me, per cridar: ni un muscle del meu
cos no es mogué, ni un alè no va venir-me als llavis!
I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava
amb un somriure estrany. Jo hauria volgut defensar-me, fer un
crit... però el seu esguard em paralitzava, talment un ocell sota
l'esguard d'una serp.
Durant aquella contemplació muda, cada segón tenia per a mi durada
d'eternitat.
¿Què anava a empendre, ella? M'ho esperava tot.
De cop i volta, girà el cap, parà l'orella, i després travessant la
sala a grans passes, va obrir la porta.
Al capdavall havia recobrat una part de la meva ardidesa. La
voluntat em féu redreçar, com un ressort. Vaig precipitar-me sobre
les passes de la vella, que amb una mà tenia l'atxa enlairada, i amb
l'altra la porta oberta de bat a bat.
Anava a agafar-la pels cabells, quan al fons de la galeria, sota la
volta ogival del castell que donava a la plataforma, vaig veure...
¿mai dirieu qui?
El comte de Nideck!
El comte de Nideck -que jo creia morent,- revestit d'una enorme pell
de llop, la barra superior de la qual avançava, com a visera, damunt
el seu front, amb les urpes posades a les espatlles, i la cua que,
al darrera seu, s'arrossegava damunt les lloses. Portava grans
sabates d'aquelles fetes d'un cuiro espès, cosit com una fulla
enrotllada; una urpa d'argent fermava la pell al voltant del seu
coll, i en la seva fesomia, llevat de l'esguard entelat, d'una
fixesa glacial, tot anunciava l'home fort, l'home del comandament:
el senyor!
Davant aital personatge, les meves idees van topar, van confondre's.
La fugida no era possible. Vaig tenir encara presència d'esperit a
bastament per a tirar-me al marc de la finestra.
El comte va entrar, tot mirant la vella, amb els trets ben rígids.
Es parlaren en veu baixa, tan baixa que em va ser impossible de
sentir-ne res, però llurs gestos eren expressius: la vella senyalava
el llit! Van acostar-se a la llar de puntetes. Allà, a l'ombra del
pabelló, la Pesta Negra va desenrotllar un gran sac, tot somrient.
Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va ésser a
la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines
s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en
veia sinó una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de
llop de dreta a esquerra.
Haurieu dit que era una escena d'assassinat!
Tot allò que la terror pugui tenir de més hòrrid, de més
espaordidor, no m'hauria ferit com la representació muda d'un acte
semblant.
La vella va corre-hi a son torn, tot desplegant el sac.
Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets.
Però encara va haver-hi una cosa més horrible. Jo vaig creure,
talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i
lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del
comte i que es fonia amb l'escalfor.
Considerava encara aquell negre arrossegall, sentint que la meva
llengua es glaçava fins a dins de tot de la gorja, quan un gran
moviment es produí.
La vella i el comte entafuraven els llençols dintre llur sac, els hi
empenyien amb la precipitació del gos que grata la terra; després,
el senyor del Nideck es va tirar aquell objecte informe a l'espatlla
i es va adreçar cap a la porta. El llençol s'arrossegava al seu
darrera; la vella el seguia amb la seva atxa. Travessaren la cortina
de muralla.
Jo sentia que els genolls em vacil·laven, s'entretopaven; vaig
pregar en veu baixa!
No havien passat dos minuts que vaig llançar-me a llur seguiment,
empès per una curiositat sobtada, irresistible.
Vaig travessar la cortina de muralla tot corrent, i anava a penetrar
sota l'ogiva de la torre, quan una cisterna ampla i pregona s'obrí a
mos peus; una escala s'hi capbuçava fent torterols, i vaig veure com
l'atxa giravoltava, giravoltava a l'entorn del cordó de pedra, com
una lluerna; esdevenia imperceptible, amb la distància.
Vaig baixar a mon torn els primers graons de l'escala, tot guiant-me
per aquella llumeneta llunyana.
De cop i volta va desaparèixer; la vella i el comte havien arribat
al fons del precipici. Jo, amb la mà contra la rampa, continuava
davallant, segur de poder tornar a pujar a la torre, cas que manqués
altra eixida.
Ben aviat els graons cessaren. Vaig passejar els ulls a mon voltant
i vaig descobrir, a mà dreta un raig de lluna que s'ensopegava sota
una porta baixa, a través de grans espines i d'esbarzers carregats
de gebre. Vaig apartar aquells obstacles, empenyent la neu amb el
peu, i em vaig trobar a la base de la torre d'Huc.
¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell?
¿Qui l'havia ensenyat a la vella?
En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi.
La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en
ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos
penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a
l'infinit.
L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a
subtil per aquella atmosfera glacial.
El meu primer esguard va ésser per a reconèixer la direcció del
comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament
damunt la muntanyola a dues centes passes de mi. Es retallava sobre
el cel, marcat d'innombrables eatels.
Els vaig atényer a la davallada del torrent.
El comte caminava a pleret, la mortalla seguia arrossegant-se... El
seu posat, els seus moviments i els de la vella tenien quelcom
d'automàtics.
Anaven, a vint passes davant meu, seguint el camí ensotat de
l'Altenberg, tan aviat per l'ombra com en plena llum, perquè la
lluna fulgurava amb un esclat soprenent. Alguns núvols la seguien de
lluny, i semblava que estenguessin envers ella llurs braços
gegantins per agafar-la; però ella se'ls escapava sempre, i sos
raigs, freds com a fulles d'acer, em penetraven fins al cor.
Hauria volgut tornar-me'n: una força invencible, però, em duia a
seguir el fúnebre enterrament.
En aquesta hora que som, veig encara el tirany que puja entre les
brossalles del Schwartz-Wald, sento la neu cruixint sota les meves
passes, la fulla que s'arrossega en alenar la tramontana; em veig jo
mateix tot seguint aquells dos éssers silenciosos, i no sé compendre
quina potestat misteriosa em menava dins llur corrent.
Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alçària, nus,
despullats. Les ombres negres de llurs branques altívoles es
trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el camí tot
curullat de neu. De vegades em sembla que sento com algú camina al
meu darrera.
Giro el cap, de borsada, i no veig res.
Acabàvem d'atényer una filera rocosa a la cresta de l'Altenberg;
darrera aquell rocam llisca el torrent del Schneeberg, però a
l'hivern els torrents no es despengen, amb prou feines un rajolí
d'aigua serpeja sota llur jaent espès de glaç; la solitud ja no té
ni el seu murmuri, ni els seus refilets, ni el seu tro: la cosa més
espaordidora és el silenci!
El comte de Nideck i la vella trobaren una clivella oberta a la
roca, i hi pujaren de dret, sense vacil·lar, amb una seguretat
increible; jo vaig haver d'agafar-me a la brossalla per a
seguir-los.
Tot just vaig ser al cim d'aquella roca, que formava una agulla
sobre l'abisme, vaig veure'm a tres passes d'ells, i a l'altre
costat vaig reparar-hi un precipici sense fons. A la nostra esquerra
queia el torrent del Schneeberg, aleshores glaçat i suspès en els
aires. Aquell aspecte de l'aigua que salta, tot arrossegant en la
seva caiguda els arbres veïns, aspirant les brossalles i
descapdellant l'eura, que segueix la torta de l'aigua sense perdre
l'arrel, aquell aspecte del moviment convertit en immobilitat de
mort, i aquells dos personatges silenciosos continuant llur obra
silenciosa amb la impassibilitat dels autòmates, tot renovellà les
meves terrors.
La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant.
El comte havia deixat en terra la seva càrrega; la vella i ell la
gronxaren per un instant al caire de l'abisme; després, la llarga
mortalla surà damunt la timba, i els assassins es decantaren.
Aquella llarga mortalla blanca que voleia, em passa encara davant
els ulls. La veig davallar, davallar com el cigne, ferit al cim dels
aires, que amb l'ala caiguda, la testa en avall, remolineja cap a la
mort.
El llençol desaparegué a les fondàries del precipici.
En aquell moment, el núvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la
lluna, la velà lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es
retiraren.
La vella, agafant el comte per la mà i arrossegant-lo amb una
rapidesa vertiginosa, no em fou visible sinó un segon...
El núvol estava de ple sobre el disc. No podia dar una passa sense
arriscar-me a rodolar per l'abisme.
Al cap d'alguns minuts hi hagué una clivella en el núvol. Vaig
mirar... Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins
a genoll.
Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig
posar-me a córrer cap al castell, traspostat com si hagués comès un
crim!...
X
Pel que fa al senyor del Nideck i a la vella, ja no els veia més per
la plana.
Jo dava tombs a l'entorn del Nideck sense poder retrobar l'eixida
per on havia sortit.
Tantes d'inquietuds i emocions successives, començaven de reaccionar
damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb
terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no
podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, però, de
la viva claredat de les meves percepcions.
Aquell home que alçava una atxa en la tenebror, que udolava com un
llop, que anava fredament a complir un crim imaginari, sense
ometre'n un gest, una circumstància, el menor detall, que s'escapava
finalment i confiava al torrent el secret del seu assassinat, em
torturava l'esperit, anava i venia sota els meus ulls i em produia
l'efecte d'un pesombre.
Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat
adreçar-me.
El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia
Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en
aquesta aventura repulsiva.
Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig
glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.
Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es
va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca,
vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no
acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i
tal vegada en ple son.
Vaig sonar altra vegada.
En sentir-ho, la seva figura grotesca eixí bruscament, i em cridà de
la porta estant, amb un accent furiós:
-Qui hi ha aquí?
-Jo... el doctor Fritz!
-Ah!... és diferent.
Va tornar a entrar a la seva caseta a cercar una llinterna, va
atravessar el pati exterior, amb neu fins al ventre i, mirant-me de
fit a fit, a través del reixat, va dir:
-Perdó, perdó, doctor Fritz, us creia ficat al llit, allí dalt a la
torre d'Huc. Oh! i éreu vós qui sonava! Ves! ves! Vet aquí perquè
Sperver m'ha vingut a demanar cap a la mitja nit si no havia eixit
ningú. Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist.
-Però en nom de Déu, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho
explicareu més tard, això!
-Anem, anem, una mica de paciència!
I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el
reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus.
-Teniu força fred, doctor- em digué aleshores l'homenic, -i no podeu
entrar al castell. Sperver n'ha tancat la porta interior, no sé
perquè; això no és pas cosa que hi hagi costum de fer; amb el reixat
n'hi ha prou. Veniu doncs, a escalfar-nos a casa meva. No la
trobareu pas meravellosa, la meva cambreta. No és, parlant amb
propietat, sinó un reconet, però quan hom té fred, no fila tan prim.
Sense respondre al seu parloteig, jo el seguia ràpidament.
Vam entrar dins la caseta i, a desgrat del meu estat, de congelació
gairebé total, no vaig poder estar-me d'admirar el desordre
pintoresc d'aquella mena de niu. La teulada de piçarres, recalcada
d'un costat damunt la roca i de l'altre damunt una pared de sis a
set peus d'alçària, deixava veure les seves bigues ennegrides,
esteses fins al cim.
L'estatge es componia d'una peça única, adornada amb un jaç que el
gnom no es prenia el treball de fer cada dia, i de dues finestretes
de cristalls hexàgons, on la lluna havia decolorat sos raigs nacrats
de rosa i violeta. Una gran taula quadrada n'ocupava el bell mig.
¿Com havia entrat aquella taulassa d'alzina massissa per aquella
porteta?... Hauria estat dificil de dir-ho.
Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergamí, llibrots
vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum
de majúscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i
angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'ésser un recull de
cròniques. Finalment dues cadires de braços, l'una de cuiro rogenc i
l'altre guarnida d'un coixí de ploma, on l'esquena angulosa i l'anca
matussera de Knapwurst havien deixat llur empremta, completava el
parament.
Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o
sis pipes escampades per ci per lla, i en un recó, el fornell de
fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llençava de vegades una
garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca
la pota.
Tot això era submergit en aquella bella tinta bruna d'ambre fumat
que descansa la vista, i de la qual els vells mestres flamencs se
n'han dut el secret.
-¿Vau sortir, doncs, ahir al vespre, senyor doctor?- em digué
Knapwurst, quan estiguérem còmodament instal·lats, ell davant el seu
volum, i jo davant la canonada de l'estufa.
-Sí, bastant d'hora- vaig respondre-li; -un llenyataire del
Schwartz-Wald necesitava el meu ajut. S'havia dat un cop de destral
al peu esquerre.
Va semblar que aquesta explicació satisfeia al geperut; va calar foc
a la pipa, una pipeta de boix vell, tota negre, que li penjava
damunt la barbeta.
-Vós no fumeu, doctor?
-Fumo.
-Doncs bé, atapeïu una de les meves pipes. Aquí m'estava- va fer tot
estenent la llarga mà esgrogueïda damunt el volum obert, -bo i
llegint les cròniques de Hertzog, quan heu trucat.
Vaig compendre aleshores la llarga espera que m'havia fet passar.
-Potser havíeu d'acabar un capítol- li vaig dir somrient.
-Sí senyor- féu ell, somrient també.