-Mon pobre Fritz- digué Sperver, -el teu consell és bo, ben segur,
però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li
una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant,
i prou a la vora, però el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la
altrament...; com si volguessis agafar un cabirol per la cua!
Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!
El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames
creuades, va mirar-me i va dir:
-Aquest matí, tot davallant de l'Altenberg, seguia el camí ensotat
del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores... Jo caminava
sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon,
i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i
després tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la
llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol
del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que
m'aturo... trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el
rastre de la Pesta Negra!
-N'esteu ben segur?
-¿Cóm s'entén, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que
la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i
reconec la gent, pel rastre que deixen... I després, que fins i tot
una criatura no s'hi enganyaria.
-Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment
assenyalat?
-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica
llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits,
que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo
senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada
vegada que el trobo, em fa una impressió!... ¡Déu meu, és possible
que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!
I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses
amb un aire melancòlic.
-I bé! ¿què més, Sebalt?- digué Sperver amb una mica d'impaciència.
-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit
en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al
cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt
el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la
costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la
vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del
bosc. Bé, jo que l'he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una
mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit
la Pesta Negra. Jo que m'aturo... ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper
Trumpf... o bé un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva
estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del
Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas
als nostres. Devia venir de lluny. La bota,--perquè era una mena de
bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al
darrera,--la bota en lloc d'ésser rodona a l'extrem era quadrada; la
sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa,
ràpida i curta, només podia ésser que la d'un home de vint a
vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una
llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.
-Qui podia ésser?
Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.
-¿Qui pot tenir interès a seguir la vella?- vaig demanar tot
adreçant-me a Sperver.
-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -només el diable podria dir-ho.
Vam romandre consirosos per alguns instants.
-Jo que torno a agafar la pista- continuà finalment Sebalt; -tornava
a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; després feia
una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta
xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l'ofici de caçador
no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre!- Vet
aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg.
En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava
fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo
damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la
Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a
mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers
Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no
res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per
l'aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà
esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.
-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digué Sperver.
-Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi
havia foc... l'indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt
pensant que fóra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la
Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat
molt a la vora d'allí un llaç rapisser parat entre la brossa.
-Un llaç rapisser?
-Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi
havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota
estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n'havia fet
bella festa!
-Quan penso- exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula,
-quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en
els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes!
Això és el que em regira, Fritz... Ah! si jo l'atrapés!...
Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se
i tots tres romanguérem immòvils, mirant-nos l'un a l'altre
bocabadats.
Un crit, aquell crit del llop, tan llòbreg en les diades fredes de
l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot ço que el
plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre,
ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala,
com si aquella bèstia hagués estat al llindar,de la torre!
Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de
nit, en la immensitat del desert; però si l'Africa roent, calcinada,
plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant
rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també
llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l'hivern,
on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és
l'udolar del llop!
Tot just s'havia deixat sentir el paroxisme llòbreg d'aquella veu,
una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els
baluards del Nideck. Tota la gossada s'engegava a l'hora: els
feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels
_spitz_, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu
melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els
dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats
de ràbia; i, dominant-ho tot, l'udol continu, monòton del llop
dominava sempre: n'era el cant d'aqueix concert infernal!
Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot
enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir:
-No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?
Però l'udol venia de la part de dins.
Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà:
-Fritz!... Sebalt!... veniu!...
Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala
d'armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les
voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia
panteixant; els gossos s'enronquien de ràbia, llurs cadenes
s'entrellaçaven, s'escanyaven potser.
Sperver es tragué el coltell de caça, Sebalt va fer el mateix; ells
dos em prediren a la galeria.
Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores
ja no parlava més... acuitava les seves passes. Sebalt estirava les
cames llarguíssimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un
pressentiment m'anunciava quelcom d'abominable.
Tot corrent cap a les cambres del comte veièrem tota la casa en peu.
Els guardacasses, els monters, els cocs, anaven i venien a l'atzar
tot preguntant-se:
-Què passa? D'on venen aquests crits?
Vam penetrar, sense aturar-nos, al passadís que precedeix la cambra
del senyor de Nideck, i vam trobar al vestíbul la digna Maria
Lagoutte, única que havia tingut l'ardidesa d'entrar-hi abans que
nosaltres. Duia en sos braços la jove comtessa en basca, amb la
testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l'emportava
ràpidament.
Vam passar prop d'ella tan depressa que amb prou feines entreveiérem
aquesta escena patètica. Més tard m'ha tornat a la memòria, i la
testa pàl·lida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona
se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al
ganivet sense queixar-se, mort a l'avençada per l'esglai.
Finalment, erem davant la cambra del comte.
L'udol es feia sentir darrera la porta.
Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d'explicar-nos la presència
d'un hoste com aquell. No teniem temps de fer-ho, les idees
s'entretopaven en nostre esperit.
Sperver empenyé bruscament la porta i, amb el coltell de caçador a
la mà, volia precipitar-se a la cambra; però es va aturar al
llindar, immòbil, com a petrificat.
Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d'home:
semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre,
s'encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.
Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em glaçà
d'horror.
El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants,
feia llòbregs udols!
El llop... era ell...
Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba
rojenca, eriçada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre,
aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot
revelava la bèstia salvatgina amagada sota la màscara humana!
De vegades callava un segon per escoltar i feia vacil·lar l'alt
parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el
seu cant melangiós.
Sperver, Sebalt i jo estàvem palplantats, ens conteniem l'alè,
garfits d'espaordiment.
De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent,
va aixecar el cap i va parar l'orella.
Allà baix... allà baix, sota les altes boscúries d'avets totes
carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries,
semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com
dominava l'aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!
Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el
braç estès cap a la muntanya, em digué en veu baixa:
-Escolta la vella!
I el comte, immòbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca
oberta, les nines roents, semblava compendre el que li deia aquella
veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del
Schwartz-Wald, i no sé quin goig esglaiós resplandia en tota sa
cara.
En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llàgrimes, cridà:
-Comte de Nideck, què feu?
El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per
a socorre'l.
El terç atac començava: va ésser esfereïdor!