La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt
una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva
atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud
melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de
caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell
de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels
genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el
braç. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agró
coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una
barbeta rogenca, recordava el del cabirol.
-Sí- afegí Sperver, -t'innovaré galants coses.
Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans,
amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament
la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.
-Bé doncs, Sebalt,- exclamà Gedeon -parla d'una vegada.
Després, tot mirant-me, va afegir:
-La bruixa roda pels voltants del castell.
Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la
confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi
havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i
la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em
calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.
-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter
amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.
Sperver em va mirar, tot esverat.
-Oh!- va fer, -Déu ho sab!
-Bé! ¿a quina època precisa arriba a l'envista del Nideck?
-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.
-I quan de temps hi roman?
-De quinze dies a tres setmanes.
-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?
-No.
-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -això no
és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d'on vé.
-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure
-apoderar-se'n!