A l'endemà d'aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava
per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme
de la qual no prevèia, i en la meva clientela de Friburg, que estava
en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres
cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests
tristos pensaments.
-Entreu.
La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llinder tot
fent-me una profunda reverència.
L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li
que em deixés tot sol, però l'expressió consirosa de la seva fesomia
em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell
i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va
estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta
per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida.
-¿Què voldrà?- pensava dintre meu. -¿Què cosa signifiquen aquestes
precaucions?
Jo estava intrigat.
-Senyor doctor- digué al capdevall la bona dona tot avançant cap a
mi, -us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom
de seriós a fer-vos saber.
-Parleu, senyora, ¿què cosa és?
-És cosa del comte.
-Ah!
-Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l'he vetllat la nit
darrera.
-Talment. Preneu-vos la pena de seure.
Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braços de
cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic
d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva
arribada al castell.
-Senyor doctor.- afegí ella, després d'un instant de silenci, tot
clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot,
que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva
vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom
ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck,
hom ha deixat la por pel camí.
-Us crec, senyora.
-No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben
bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic:
«he vist tal cosa».
-Què diable m'innovarà?- vaig demanar-me.
-Doncs bé!- continuà la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les
deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va
dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va
estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta
mateixa? -No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la
substitueixis. -Malalta!... pobrissona criatura! N'estava segura que
aquest trasbals acabaria així!- Li he dit a centes de vegades,
senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai
de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva
mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de
missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja
estic sola.
Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un
pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m'havia posat
d'allò més atent.
-Era per allà a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava
a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure
què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una
criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me
fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom
faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em
deia: -Dormirà d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent
es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que
m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit
era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a
instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al
malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la
mitja; però al cap d'alguns instants m'adormo... m'adormo... però
allò que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra
com un plomissol; la cambra era calenta... Què hi voleu fer?...
Dormia feia gairebé una hora, quan una rauxada d'aire va
despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La
gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en
camisa, dret damunt aquella finestra!
-El comte!
-Sí.
-És impossible... amb prou feines es pot moure!
-No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a
la mà; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de
l'atxa romania tota dreta.
Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.
-A les primeries- reprengué ella després d'un instant de silenci,
-això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com
aquella, va causar-me un trontoll... un trontoll! Vui cridar... però
tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides... es desperta,...
cau... està perdut...- Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!... Ja
us ho podeu pensar!... I veu's aquí que ell aixeca l'atxa lentament,
després la baixa... torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho
repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira
l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges,
passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Déu sab què.
-N'esteu ben segura d'haver vist això, senyora?
-Si n'estic segura!...
-És estrany!
-Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic!
Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar...,
després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans
sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m'he dit: -Maria
Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible,- i
m'he acostat a la finestra, però l'atxa encara cremava, havia caigut
dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera
portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera
de negar-ho.
Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.
-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he
tingut més son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a
cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços.
No era pas l'esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò
m'enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar
Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor,
he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he
davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu,
és aquesta.
I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va
dipositar damunt la taula.
Jo estava com a llampat.
¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan
feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a
tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor
de la nit?
Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella
escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas
a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me
d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte
s'havia aixecat i es disposava a eixir.
-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt bé
d'avisarme i us en regracio. ¿No n'heu dit pas res a ningú d'aquesta
aventura?
-A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al
metge.
-Vaja, veig que sou una persona ardida.
Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En
aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son
amic Sebalt.
-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla,
-galants coses t'innovaré!
-Vaja... bé!- vaig dir-me, -encara més coses... Decididament el
diable es fica en els nostres afers!
Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada
entraren torre endins.