Mant dia va passar així sense portar cap cosa nova. La meva
existència al Nideck era molt monòtona; cada matí se sentia aquell
aire melancòlic de la trompa de Sebalt, després venia una visita al
comte, després el desdejuni, després les reflexions interminables de
Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria
Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents,
sense més distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst
era l'únic que menava una vida suportable; es capbuçava dins les
seves cròniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de
la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.
Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m'havia fet veure deu
vegades les estables i el gossal; els gossos començaven de
familiaritzar-se amb mi. Sabia de memòria totes les plasenteries
groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria
Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en
dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les
muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.
Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans seguí el seu curs. Era
la meva única ocupació seriosa. Tot allò que m'havia dit Sperver es
complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig
aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errívols, murmurava en veu
baixa:
-Ve! ve ella!
Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; però
endebades mirava a mà dreta i a mà esquerra: la Pesta Negra romania
invisible.
A força de cavil·lar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia
acabat per convencer-me'n que el senyor del Nideck era boig,
l'estranya influència que la vella exercia damunt son esperit, les
seves alternatives d'esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en
aquest parer.
Els metges que s'han ocupat de l'alienació mental saben que les
bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten
manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i
que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg
una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el
retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen.
Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes
esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa:
tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa
uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els
accesos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva
llibertat, segurs de veure-la tornar l'any següent.
-El comte de Nideck es troba en una situació anàlega- em deia;
-lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta
Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove... devia haver estat
bella.
I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava
tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú.
Sperver no m'hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor
capaç d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la
senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a
dar-li un cop terrible.
La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se
havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava
difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la
seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills.
Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les
coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a
intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig
suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà,
contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de
totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare
així com ho havia fet fins a aquell dia.
-És el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al món
que me'n dispensés.
-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del
malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per
cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que
complir-los: la vostra presència mata el comte.
Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets
d'Odila.
En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang
refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls
blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien
llegir en el fons de la meva ànima.
-És possible?...- barbotejà. -Me'n responeu amb la vostra honor...
¿és veritat, senyor?...
-Sí, senyora, amb la meva honor...
Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:
-Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!