Sperver estava indignat.
-Veu's aquí el que hom anomena felicitat dels grans!- va exclamar,
en eixir de la cambra del comte. -Sigueu senyor del Nideck, tingueu
castells, boscúries, estanys, les terres més belles del
Schwartz-Wald, perquè una noia us vingui a dir amb la seva veueta
dolça: «Tu ho vols? Doncs bé, jo no ho vui! Tu em pregues? Doncs jo
responc: És impossible!» Oh, Déu meu!... quina misèria!... ¿No
valdria cent mil vegades més d'haver vingut al món, fill d'una
llenyataire, i viure tranquilament del seu treball? Vaja, Fritz,
anem-nos-en,... això m'ofega... estic freturós de respirar l'aire
sens fites!
I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se'm pel
corredor.
Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l'eixida del
sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra
els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes
de la rodalia.
Anàvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la
recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias
Offenloch.
El digne majordom esbufegava d'allò més.
-Ah!- va fer, tot interceptant-nos el camí amb el seu bastó, -on
diable correu, tan de préssa? ¿I el desdejuni?
-El desdejuni!... quin desdejuni?- demanà Sperver.
-Com s'entén quin desdejuni? ¿No havem convingut de desdejunar-nos
plegats aquest mati amb el doctor Fritz?
-Home, és just, ja no hi pensava.
Offenloch va enjegar-se d'un esclat de riure que li va badar la
bocassa fins a les orelles.
-Ah! ah! ah!- va exclamar, -quin divertiment! I jo que em temia
d'ésser l'últim d'arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper és a dalt, i
us espera. Li he dit que posés el cobert a la vostra cambra; així
estarem amb més comoditat. A reveure, senyor doctor.
Va allargar-me la mà.
-Què no pugeu amb nosaltres?- va dir Sperver.
-No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el baró de
Zimmer-Bluderic sol·licita la honor de presentar-li sos homenatges
abans d'anar-se'n del castell.
-El baró de Zimmer?
-Sí, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.
-Ah! bé, enllestiu.
-Estigueu tranquil... espereu-me només el temps de destapar les
ampolles, i ens veurem de seguida.
Va allunyar-se tot coixejant.
La paraula «desdejuni» devia canviar completament les idees de
Sperver.
-En nom de Déu!- va dir, tot fent-me girar cua, -el mitjà més
senzill de foragitar els pensaments ombrívols és, tanmateix, una
bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva
cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant
d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en
un recó d'església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al
vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una
ventada feréstega.
Va empènyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits
contra els vidres, va semblar tot sortós de veure'ns. Aquest homenet
tenia els cabells d'un ros esllangueït, el cos magristó i el nas
arremangat. Sperver n'havia fet el seu factòtum; ell era qui li
desmontava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les
cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva
absència i qui vigilava a la cuina la confecció de sos plats
predilectes. En casos assenyalats, es captenia també del servei del
picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el
tovalló sota el braç i destapava amb gravetat els llargs flascons de
vi del Rin.
-Kasper- digué Sperver tot entrant, -n'estic content, de tu. Ahir
tot va ésser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el
llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau
de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat
amb vi blanc fe bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un
delitós perfum. Veritat, Fritz?
-Ben cert.
-Doncs bé!- va continuar Sperver, -ja que això és així, ara ompliràs
els nostres vasos. Vui enlairar-te cada vegada més, perquè t'ho
mereixes!
Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s'enrojolava, i semblava
assaborir els compliments del seu senyor.
Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caçador furtiu que abans
es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de
trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran
senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat
més noble i més digne a la taula fent senyal a Kasper que avancés
aquell plat o destapés aquella ampolla.
Anàvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegué;
però no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu
darrera, el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.
Vam aixecar-nos. El jove baró vingué al nostre encontre amb el front
descobert: tenia una bella testa esblaimada i altívola, enquadrada
de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.
-Senyor- va dir amb aquell pur accent de la Saxònia que cap altre
dialecte no sabria imitar, -vinc a demanar ajut al vostre
coneixement de la contrada. La senyora comtesa de Nideck m'assegura
que no hi ha persona com vós per a dar-me clarícies de la muntanya.
-Ho crec, monsenyor- respongué Sperver tot inclinant-se, -i estic a
les vostres ordres.
-Circumstàncies imperioses m'obliguen a partir al mig de la
maltempsada- respongué el baró tot indicant als vidres atacats pel
borrallons; -voldria arribar al Wald-Horn, a sis llegües d'aquí.
-Serà difícil, monsenyor, la neu ha empantenegat tots els camins.
-Ho sé... però no hi ha més remei!
-Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o bé Sebalt Krast el
primer monter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.
-Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo;
però no els puc acceptar. Amb les vostres clarícies en tindré prou.
Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va
obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjegà la neu
fins al mateix corredor, i tornà a tancar la porta amb estrèpit.
Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la mà damunt el
respatller de la meva cadira de braços; el petit Kasper s'havia
esborrat en son recó. El baró i el seu seguidor s'acostaren a la
finestra.
-Senyors- cridà Sperver, alçant la veu a dominar la xiuladissa de
vent, i amb el braç enlaire, -veu's aquí el mapa del país. Si el
temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i
descobririem el Schwartz-Wald a pèrdua d'albir... però què hi
guanyaríem? D'aquí estant veiem la punta de l'Altenberg, i més
enllà, darrera d'aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de
vent es regira! Doncs bé, cal caminar directament cap al Wald-Horn.
Si la neu us ho permet, del cim estant d'aquest penyal en forma de
mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries:
Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que
està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la
vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és
impossible d'anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una
caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i demà,
segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant
els ulls el Wald-Horn.
-Us regracio, senyor.
-Si tinguéssiu la sort de trobar algun carboner,- afegí Sperver,
-ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; però dubto molt que
n'hi hagi a l'alta muntanya amb un temps així. D'aquí estant, seria
massa difícil. No més cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la
base del Behrenkopf, perquè, a l'altra banda, la davallada no és
possible: el rocam és espadat.
Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara
i breu del qual accentuava cada circumstància amb precisió, i en el
jove baró, que l'escoltava amb singular esment. Cap obstacle no
semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.
Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada
a l'espai, un d'aquests moviments ràpids en els quals la ventada
agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia
flotant. Els ulls anaren més enllà: hom destrià les tres cresteries
darrera l'Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es
precisaren; després l'aire va entenebrir-se de bell nou.
-Bé està- digué el baró; -he vist els termenals, i, gracies a les
vostres explicacions, espero d'assolir-los.
Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu
sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.
Gedeon tornà a tancar la finestra, i féu somrient, tot adreçant-se a
mestre Tobies i a mi:
-Cal estar posseït del diable per a eixir un dia com aquest! Em
remordiria la conciència de posar un llop a la porta. Altrament,
això és cosa llur! La cara del jove l'he vista no sé on; la del vell
també. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!
Jo m'havia acostat a la finestra, i mentre el baró de Zimmer i el
seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d'honor, vaig veure a
mà esquerra, a desgrat de la neu escampada per l'aire, com
s'entrobria, en una torrella d'altes finestres, una cortina, i com
la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga
mirada envers el jove.
-Au! Fritz què hi fas aqui?- va exclamar Sperver.
-No res, miro els cavalls d'aquests forasters.
-Ah! sí, són valacs; els he vistos aquest matí a les estables: uns
bells animals.
Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure's.