-I si pujo?
-T'esclafo amb aquest llibre.
Gedeon esclatà a riure i continuà:
-No t'avalotis, geperut, no t'avalotis. No et vui cap mal, al
contrari, et tinc consideració per la teva ciència; però ¿què diable
fas aquí dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis
passat la nit.
-És veritat, l'he passada tot llegint.
-No són prou llargs els dies per a tu?
-No, estic en ple escorcoll d'una qüestió greu; poc dormiré, abans
d'haver-la resolta.
-Diable!... I aquesta qüestió...?
-És de conèixer per quina circumstància Ludwig de Nideck trobà el
meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscúries de la Turíngia. Cal que
sàpigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sinó una colzada
d'altura: això fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom
amb la seva saviesa, i figurà d'una manera ben honorable a la
coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un
paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més
estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig
argentats. Al cor del festí, Ot obrí la cua del paó, i tots els
senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d'aquest enginyós
mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l'espasa al puny, i cridà
amb veu ressonant: -¡Visca el duc Rodolf!- cosa que fou repetida per
tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstància; però no
diu d'on venia aquest nan, si era d'alta nissaga o de baixa
extracció, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no té tant
de talent.
Jo n'estava astorat de l'orgull d'una tan menuda criatura; una
curiositat extraordinària, però, m'impel·lia a estar-hi bé; ell sol
podria proporcionar-me algunes clarícies sobre el primer i segon
retrats a mà dreta d'Huc.
-Senyor Knapwurst- vaig dir-li amb to respectuós, -tindrieu
l'amabilitat d'esclarir-me un dubte?
El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongué:
-Parleu, senyor; si és cosa de cròniques, estic disposat a
satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me'n encaparro.
-Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges
representen els retrats segon i terç de la vostra galeria.
-Ah! ah!- féu Knapwurst, els trets del qual s'animaren: -Parleu
d'Edvígia i de Huldina, les dues mullers d'Huc!
I deixant de banda el seu volum, va baixar l'escala per a conversar
més còmodament amb mí. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers
de la vanitat dominaven l'homenic; n'estava tot gloriós de fer
obiradora la seva sapiència.
Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava
darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A
desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona,
n'estimava i glorificava els vastos coneixements.
-Senyor- digué Knapwurst, tot estenent la seva mà llarga,
esgrogueïda, envers els retrats, -Huc von Nideck, primer de la seva
raça, es va casar l'any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va
portar com a dot els comtats de Giromani de l'Alt-Barr, els castells
del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d'altres. Huc el Llop no
va tenir-ne fills d'aquesta primera muller, que va morir a la flor
de la jovenesa, l'any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i
posseïdor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles
batalles entre sos cunyats i ell. Però aquesta altra dona, que veieu
amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells.
Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina
família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al
qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L'havien de penjar
aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets,
quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet
seguir amb son abrivament, s'apoderà d'un portell, salvà Huc i va
fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta
segona muller l'any 842; i va tenir-ne tres fills.
-De manera- vaig rependre jo tot somniós, -que la primera d'aquestes
dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen
res que veure?
-Res.
-N'esteu ben segur?
-Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut
fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres.
-És sorprenent!
-Per què?
-M'havia semblat de reparar algunes semblances...
-Eh! les semblances, les semblances!...- va fer Knapwurst amb un
esclat de riure estrident. -Vaja... ¿Veieu aquesta tabaquera de boix
antic? Al costat d'aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu
besavi. Té un nas com un apagallum i un mentó com un esclop; jo só
de nas camús i de boca agradable: vol dir això que no li sigui nét?
-No, sens dubte.
-Doncs bé! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d'Edvigia,
no dic el contrari, però és Huldina qui n'és la soca-mare. Veieu
l'arbre genealògic, veieu-lo, senyor.
En separar-nos, Knapwurst i jo, érem els millors amics d'aquest món.
V
-Tanmateix- em deia jo, -la semblança existeix... Cal atribuir-la a
l'atzar... i, al capdavall, ¿què és l'atzar?.. una ximplesa... allò
que l'home no es pot explicar. Deu haver-hi altra cosa.
Jo seguia, tot somniós, al meu amic Sperver que reprenia la seva
ruta pel corredor. El retrat d'Edvígia, aquella imatge tan senzilla,
tan ingènua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove
comtessa.
De cop i volta, Gedeon s'aturà; vaig aixecar els ulls; érem davant
de les cambres del comte.
-Entra, Fritz- em va dir, -jo me'n vaig a donar la pastada als
gossos; quan el senyor no és davant, els criats s'afluixen; ja et
vindré a cercar tot seguit.
Vaig entrar, més curiós de tornar a veure la senyoreta Odila que no
pas el comte; massa me'n feia retret, però l'atenció és una cosa que
hom no governa. ¡No em vaig sorprendre poc ni gaire en destriar dins
la penombra de l'alcova el senyor de Nideck, aixecat sobre el colze,
contemplant-me amb una atenció profunda! M'esperava tan poc aquesta
mirada, que en vaig romandre tot astorat.
-Acosteu-vos, senyor doctor- va dir-me amb una veu feble, però
ferma, tot allargant-me la mà. -Mon brau Sperver m'havia parlat de
vós tot sovint; n'estava desitjós de conèixer-vos.
-Esperem, monsenyor- li vaig respondre, -que aquesta coneixença
continuarà sota millors auspicis. Una mica més de paciència, i
acabarem per vèncer aquest atac.
-No me'n manca- va fer. -Conec que la meva hora s'acosta.
-És una error, senyor comte.
-No, la naturalesa ens atorga, com a darrera gràcia, el
pressentiment de la nostra fi.
-¡Què pressentiments d'aquests he vist quedar malament!- vaig dir
amb un somriure.
Em mirava amb una fixesa singular, com passa a tots els malalts que
expressen el dubte sobre llur estat. És un moment difícil pel metge;
de la seva actitud en depèn la força moral de la persona malalta;
l'esguard d'aquesta va fins al fons de la seva conciència; si
descobreix la sospita de la seva fi pròxima, tot és perdut;
l'aclaparament comença, els ressorts de l'ànima s'afebleixen, i el
mal pren senyoria.
Jo vaig mantenir-me ferm sota aquella mirada; el comte va semblar
que es tranquilitzés; em va estrényer la mà de bell nou, i es va
deixar anar dolçament, més tranquil, més confiat.
Només aleshores vaig destriar la senyoreta Odila i una senyora
d'edat, la seva institutriu sens dubte, assegudes al fons de
l'alcova, a l'altra banda de llit.
Elles em saludaren amb una inclinació de cap.
El retrat de la biblioteca tornà de sobte al meu esperit.
-És ella- vaig dir-me, -ella... la primera muller d'Huc!... És ben
bé aquell front alt, aquelles celles tan llargues, aquell somriure
d'una tristesa indefinible. Oh! si n'hi ha de coses en el somriure
d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de
la dona vela tants de sofriments íntims, tantes d'inquietuds, tantes
d'angúnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre,
fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega... És el teu
paper, o dona! en aquesta gran lluita que hom anomena existència
humana...
En tot això pensava, quan el senyor del Nideck començà de dir:
-Si Odila, la meva filla benvolguda, volgués fer el que li demano;
si consentís només que a dar-me l'esperança de retre's a la meva
aspiració, jo crec que rependria forces.
Vaig mirar la jove comtessa; baixava els ulls i semblava que
pregués.
-Sí- va seguir el malalt, -reneixeria a la vida; la perspectiva de
veure'm voltat d'una nova família, d'estrényer els néts sobre el meu
cor, la continuació de la nostra raça, em reviscolaria.
Davant l'accent tendre, suau d'aquell home, em vaig sentir commòs.
La damisel·la no responia.
Al cap d'un o dos minuts, el comte, que la mirava amb ulls
suplicants, continuà:
-Odila, no vols fer la felicitat del teu pare? Déu meu! no et demano
sinó una esperança, no t'assenyalo cap època precisa. No vui posar
cap destorb a la teva elecció. Anirem a la Cort; allà es presentaran
cent partits honorables. ¿Quin no en fóra benaventurat d'assolir la
mà de la meva filla? Podràs decidir-te lliurement.
Ell va callar.
No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de
família; tants d'interessos diversos, de sentiments íntims s'hi
troben compromesos, que ja el sol instint púdic sembla imposar-nos
com a deure d'esquivar semblants confidències. Jo sofria, hauria
volgut fugir; però les circumstàncies no m'ho permetien.
-Pare- digué Odila, com per a eludir les instàncies del malalt,
-guarireu; el Cel no voldrà pas arrabassar-vos al nostre afecte. Si
sapiguéssiu amb quina fervor que prego!
-No em respon- digué el comte amb un to sec. -Què pots objectar-hi
al meu propòsit? ¿No és cosa justa, natural? ¿Caldrà que em vegi
privat de conhorts concedits als més miserables? ¿He malmenat els
teus sentiments? ¿He obrat de cap manera violent o astuciosa?
-No, pare.
-Doncs perquè et negues a les meves pregàries?
-El meu determini és pres... és a Déu a qui em consagro!
Tanta de fermesa en un ésser tan feble em va travessar el cor d'una
esgarrifança. Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc
romania fràgil, tranquila, impassible.
Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un
senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança
per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em
reparés.
-Així és- afegí ell amb veu escanyada d'emoció, -que veuràs finar el
teu pare: amb una paraula en tindries prou per a tornar-li la vida,
¿i no la pronunciaràs aquesta paraula?
-La vida no pertany a l'home, és de Déu- digué Odila, -una paraula
meva no hi pot fer res.
-Això són belles màximes piadoses,- féu el comte amargament, -per a
dispensar-se de tot deure. Però Déu, de qui parles sens treva, ha
dit: «Honra ton pare i ta mare!».
-Us faig honrament, pare- respongué ella amb dolcesa, -però el meu
deure no és pas de casar-me.
Vaig sentir com topaven les dents del comte. Romangué tranquil en
apariència; després va girar-se bruscament.
-Veste'n- va fer, -la teva presència em fa mal!...
I, tot adreçant-se a mi, esblaimadíssim d'aquella escena, va
exclamar amb un fer somriure:
-Doctor, ¿no tindrieu pas una metzina violent?... ¿una d'aqueixes
metzines que llampen com el llamp?... Oh! fóra gran humanitat de
dar-me'n una mica... Si sabéssiu el que pateixo!...
Tots els seus trets es decompongueren, va esdevenir lívid.
Odila s'havia aixecat i s'acostava a la porta.
-Queda't!- udolà el comte, -vui maleir-te!...
Fins aleshores jo m'havia mantingut dins la reserva, no gosant
d'intervenir entre el pare i la filla; però, ja era impossible de
seguir-hi:
-Monsenyor- vaig exclamar, -en nom de la vostra salut, i retent-vos
a la justícia, calmeu-vos. La vostra vida en depèn.
-Ah! què se me'n dóna la vida? ¿Què em fa l'esdevenidor? ¡Jo tingués
un coltell per acabar d'una vegada! Deu-me la mort!
La seva emoció creixia de minut en minut. Ja veia el moment en el
qual, amb fúria absolutament desfermada, es precipitaria a anorrear
la seva filla. Aquesta, tranquil·la, pàl·lida, va agenollar-se
damunt el llindar. La porta estava oberta, i vaig destriar, darrera
la donzella, Sperver, amb les galtes contretes, el posat esmaperdut.
Va acostar-se de puntetes, i féu, decantant-se envers Odila:
-Oh! senyoreta, senyoreta... el comte és tan bo! Només que
diguéssiu: «potser... veurem... més tard!...»
Ella no va respondre i conservà la seva actitud.
En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes
d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat
el somni pregon, feixuc, regulà la seva respiració panteixant.
Odila va alçar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap
paraula, va eixir amb ella. Sperver i jo vam mirar com s'allunyaven
a pleret. Les passes de la comtessa, traïen una mena de grandesa
serena; hom hauria dit que era la viva imatge del deure complert.
Quan va haver desaparegut a les fondàries del corredor, Gedeon va
tirar-se cap a mi:
-Bé, doncs, Fritz -va dir-me amb un aire greu, -¿què en penses
d'això?
Jo vaig ajupir el cap sense respondre: la fermesa de la damisel·la
m'espantava.