El dia començava d'emblavir la única finestra de la torre, quan vaig
ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una
trompa de caça. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les
vibracions d'aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni
un alè ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud.
Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s'estén
damunt la plana inmensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos
de la muntanya, té quelcom de la poesia més alta que garfeix el cor.
Amb el colze damunt la meva pell d'ós, jo escoltava aquesta veu
planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals. La
vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrívola,
esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella
finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas
alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la
severitat de les meves reflexions.
Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a
bat.
Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no
sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més
encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de
l'horitzó: muntanyes!... muntanyes!... i encara més muntanyes! Ones
immòbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels
Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores,
dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de
les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l'infinit.
Quin entusiasme podria arrivar a atényer l'elevació d'un espectacle
com aquell!
Jo estava tot confús d'admiració. A cada esguard es mu1tiplicaven
els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de
terra; amb mirar n'hi havia prou, per a trobar-los!
Feia un quart d'hora que hi era, quan una mà va posar-se lentament
damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquila i el
somriure silenciós de Gedeon em saludaren amb un:
-_Guten tag_, Fritz!
Després va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva
pipa. Estenia la mà per l'infinit i em deia:
-Mira, Fritz, mira... Això et deu plaure, fill del Schwartz-Wald!
Mira allà baix... allà baix de tot... la Roca Baumada... La veus?
Te'n recordes, de la Gertrudis? Oh! què lluny que són totes aquestes
coses!
Sperver s'eixugava una llàgrima; jo, què li podia respondre?
Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta
de grandesa. De vegades el vell caçador furtiu, en veure que jo
aturava els ulls en un punt de l'horitzó, em deia:
-Això, és el Wald-Horn! Allò, el Tiefenthal! Repara, Fritz el
torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, està penjat fent
serrells de glaç, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred
per a l'hivern! I aquell caminal d'allí baix, mena cap a Friburg;
abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.
Així va passar més d'una hora.
No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa,
amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al
voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant
les urpes amb l'alçada de llur vol.
Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La
trompa saludava per darrera vegada la muntanya.
-És el meu amic Sebalt que és allà baix- digué Sperver; -és dels més
entesos en gossos i cavalls, i, a més a més, la primera trompa
d'Alemanya. Escolta'm això Fritz, quin amorosiment!... Pobre Sebalt!
És consum d'ençà de la malaltia de missenyor; ja no pot caçar com en
altre temps. Veu's aquí el seu únic conhortament: cada matí, a trenc
de dia, puja damunt l'Altemberg i sona les tonades favorites del
comte. Es pensa que això el podrà guarir!
Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia
interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de
llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digué:
-Fritz, tot va bé, el comte no ha tingut pas atac.
Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.
-Ah! millor... millor!
-És a tu, Fritz, que ho devem.
-Com s'entén? a mi? Si no li he prescrit res!
-Eh! tan se val! ets aquí!
-Estàs de verba, Gedeon; ¿què hi fa aquí la meva presència, no
havent prescrit res al malalt?
-És que li portes sort.
Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.
-Sí- continuà ell seriosament; -portes la sort, Fritz; els altres
anys el nostre senyor tenia un segon atac a l'endemà del primer, i
després un terç atac, i un de quart. Tu destorbes tot això, atures
el mal. És ben clar!
-No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que és molt obscur.
-Un hom aprèn a totes les edats- insistí el brau subjecte.
-Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i
també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de
Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo
en eixir a caçar, estic segur que em succeirà una cosa o altra: el
fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb...
¿Què sé jo? Així és que, sabent la cosa, tinc esment d'eixir a trenc
de dia, abans que el bergant, que dorm com un toixò no hagi obert
l'ull, o bé m'escapoleixo per un portell, comprens?
-Ho comprenc molt bé; però les teves idees em semblen ben estranyes,
Gedeon.
-Tu, Fritz- continuà, sense escoltar-me, -ets un digne, un brau
minyò; el Cel t'ha posat damunt la testa innombrables benediccions;
no cal sinó veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu
somriure ple de bona jeia, per estar alegre... En una paraula portes
sort a la gent, és positiu... Sempre ho he dit, i la prova sé... ¿La
vols saber, la prova?
-Sí, per ma fe! No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts
amagades en la meva persona.
-Doncs bé!- féu ell, tot agafant-me el puny. -Mira allà baix!
I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del
castell.
-Aquest penyal enfonzat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?
-Perfectament.
-Mira al seu voltant; ¿què veus res?
-No.
-Oh, en nom de Déu, és d'allò més senzill! Has foragitat la Pesta
Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia allà, amb els peus
entre les mans. A la nit encenia foc, s'escalfava i feia bullir
arrels. Era una maledicció. Aquest matí, la primera cosa que he fet
ha estat enfilar-me aquí. He pujat a la torrella de senyals; jo que
miro: la vella berganta se n'és anada! Endebades m'he posat la mà
davant els ulls, he mirat a mà dreta, a mà esquerra, a dalt, a baix,
per la plana, per les muntanyes, res! T'havia flairat, ben segur.
I el brau subjecte, tot abraçant-me amb entusiasme, va exclamar en
commosa entonació:
-Oh! Fritz... Fritz... Quina sort d'haver-te menat aquí! La vella sí
que en deu estar d'enfurismada. Ah! ah! ah!
Ho confessaré. N'estava una mica avergonyit de trobar-me que jo
tenia tant de mèrit, sense que mai ho hagués reparat fins aleshores.
-Així és, Sperver- vaig continuar. -que el comte ha passat bé la
nit?
-Molt bé!
-Vaja, força millor; devallem.
Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder
observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una
alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins
al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els
uns als altres.
Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de
cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar ràpidament
en el passadís que mena al castell.
Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran
porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi
l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit
gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat
l'atenció el dia abans.
La sala mateixa va atreure la meva atenció pel seu caient poderós:
era la sala dels Arxius del Nideck, peça alta, ombrívola, polsosa,
de grans finestres ogivals que començaven al cim de la volta i
devallaven fent corba fins a dos metres del paviment.
Allí estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura
dels antics clergues, no solament tots els documents, títols i
arbres genealògics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i
lligams històrics amb les més il·lustres famílies de l'Alemanya,
sinó àdhuc totes les cròniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels
antics Minnesinger, i les grans obres in-fòlio eixides de les
premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com
per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la
volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses,
retreien la memòria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest
gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de
cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonzat
dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els
llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres
frèvols i l'esquena arrodonida semblava ben bé l'hoste natural, el
_famulus_, la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell últim refugi de
la ciència en el Nideck.
Però el que donava a la sala dels Arxius una importància verament
històrica, eren els retrats de família, que ocupaven tot un costat
de l'antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d'Huc el Llop
fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l'esboç groller dels
temps bàrbars fins a l'obra perfecta dels mestres més eximis de la
nostra època.
Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda.
Huc I, de testa calva, semblava mirar-me així com us mira un llop a
la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba
rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de
ferotgia que m'esborronà.
Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove
d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit
sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant,
voltant sa pàl·lida figura d un nimbe d'or, m'atregué per una gran
tirada a la semblança amb Odila de Nideck.
Cap cosa tan dolça i encisera com aquella antiga pintura damunt la
fusta, una mica testa i eixuta de contorns, però d'una adorable
ingenuitat.
Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona,
penjat al costat d'aquell, atragué la meva atenció. Imagineu-vos el
tipus visigòtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix,
ulls grocs, pòmuls sortints, cabells rojos, nas d'àguila.
-Com li devia escaure aquesta dona, a Huc!- vaig dir-me dintre meu.
I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del
cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li
apretava el cos.
Em seria difícil d'expressar les idees que m'agitaren davant
aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una
singular curiositat. No me'n sabia destriar.
Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat
un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alçària de la
seva escala, sense bellugar-se.
-És a mi a qui xiules com a un ca?- digué el gnom.
-Sí, mala rata, és per fer-te honrament.
-Escolta- afegí Knapwurst amb un to de menyspreu sobirà, -tira
endavant Sperver, no pots escupir a l'altura de la meva sabata: t'hi
desafio!