Menjàvem amb aquell entrenament sortós que procuren deu hores de
camí a través de les neus del Schwartz-Wald.
Sperver, encetant successivament la cuixa de cabirol, les gallines
boscanes i el llussó, murmurava, amb la boca plena:
-Tenim boscos! tenim altes brugueres! tenim estanys!
Després es decantava cap al respatller de la cadira de braços, i
agafant a l'atzar una ampolla, afegia:
-També tenim comellars, verds a la primavera i empurpurats a la
tardor! A la teva salut, Fritz!
-A la teva, Gedeon!
Feia goig de veure'ns; ens admiràvem l'un l'altre.
La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven,
gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent
de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu
himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els
esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es
donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla
l'abraonament eternal!
Mentrestant el nostre apetit es calmava. Sperver havia omplert el
veire d'un vi vell de Brumberg, i l'escuma s'estremia damunt sos
caires espaiosos. Va presentar-me'l tot exclamant:
-Per al guariment del senyor Yeri-Hans de Nideck. Beu fins a la
darrera gota, Fritz, per tal que Nostre Senyor ens escolti!
Així fou complert. Després omplí de bell nou, i havent repetit amb
veu ressonant:
-Per al guariment de l'alt i poderós senyor Yeri Hans de Nideck, mon
senyor!- va buidar-lo greument, a son torn.
Aleshores una satisfacció profunda envaí el nostre ésser i ens
sentirem feliços de trobar-nos al món.
Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braços, amb el nas enlaire i
els braços penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge.
Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una
sola peça que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt més alt
de la síndria. Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo
gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia,
crec, una pell d'ós per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia
un altre de més petit, agençat amb una estatueta de la Mare de Déu,
tallada en el mateix bloc granític i coronada amb una tofa d'herbes
marcides.
-Mira la teva cambra,- digué Sperver. -En nom de Déu, no és pas
solemnial, no és pas tan bella cosa com les cambres del castell.
Aquí, som a la torra d'Huc; això és vell com la muntanya, Fritz,
això ja vé del temps de Carlemany. En aquell temps, comprens, la
gent encara no sabia construir voltes altívoles, grans, rodones i
punxagudes: foradaven la pedra.
-Tanmateix m'has ficat dins un cau ben estrany, Gedeon.
-Cal que ho entenguis, Fritz, aquesta és la sala d'honor. Aquí
s'estatgen els amics del comte quan en venen; comprens, l'antiga
torre d'Huc, és el millor que hi ha.
-De quin Huc em parles?
-I ara! d'Huc el Llop!
-Com s'entén, Huc el Llop?
-Sens dubte; el cap de la nissaga dels Nideck, un minyonàs ferreny,
ja t'en responc. Va venir a establir-se aquí amb una vintena de
soldats i d'alabarders de la seva colla. Van enfilar-se a aquest
penyal, el més alt de la muntanya. Ja ho veuràs demà. Van bastir
aquesta torre, i després, per ma fe, van dir-se: -Som els senyors!
Dissortats aquells que voldràn passar sense pagar rescat; els caurem
damunt com a llops; ens menjarem la llana que duguin a l'esquena, i
si el cuiro segueix a la llana, força millor! D'aquí estant, veurem
qui sab quins llunyedars: veurem les alfraus del Rheethal, del
Steinbach, de la Roca-Plana, de tota la llargada del Schwartz-Wald.
Pobres dels mercaders!- I massa van fer-ho, aquells minyons, així
com ho havien dit. Huc el Llop n'era el capitost. És Knapwurst qui
m'ho ha contat això, de part de vespre tot vetllant.
-Knapwurst?
-El geperudet... ja el coneixes... el que ens ha obert el reixat. Un
subjecte ben estrabul·lat, Fritz: sempre encauat a la Biblioteca!
-Ah! ¿hi teniu un savi a Nideck?
-Sí, el brètol!... en lloc de romandre a la porteria, passa tot el
dia de Déu sacsejant la pols dels vells pergamins de la família. Va
i vé pels prestatges de la Biblioteca; sembla una ratota. Aquest
Knapwurst coneix tota la nostra història millor que no pas nosaltres
mateixos. Ell sí que te'n amollaria de coses, Fritz. En diu
cròniques, d'això!... Ah! ah! ah!
I Sperver, alegrat pel vi vell, va riure uns quants moments sense
saber gairebé perquè.
-Aixís és, Gedeon- vaig continuar jo, -que aquesta torre s'anomena
la torre d'Huc... d'Huc el Llop?
-Ja t'ho he dit, què diable!... T'estranya, això?
-No!
-I sí! t'ho veig a la cara, somieges alguna cosa. Què és això que et
fa somniejar?
-Déu meu... no és pas el nom d'aquesta torre el que m'estranya. El
que em fa cavilar, és que tú, vell caçador furtiu, tu, que d'ençà de
la teva infantesa no has vist sinó les sagetes dels avets, els cims
nevats del Wald-Horn, les afraus del Rheethal; tu que en tota la
teva jovenesa no has fet altra cosa que riure't dels guardes del
comte de Nideck, i corre pels tiranys del Schwartz-Wald, i batre les
arbúcies i respirar l'aire sens fites, el ple sol, la vida lliure de
les boscúries, ara siguis aquí, i jo et trobi al cap de setze anys
dins aquest budell de granit roig; això és el que m'estranya i no sé
capir. Vejam Sperver, cala foc a la pipa i conta'm com això s'ha
esdevingut.
El vell caçador furtiu va extreure de son gec de cuiro un cap de
pipa negra; va atapair-lo lentament, va recollir a la palma de la mà
un carbó que va posar damunt la pipa setmesona, i després, aixecant
el nas enlaire, amb els ulls aturats a l'atzar, va respondre amb un
posat tot pensívol:
-Els falcons, els gerifalts, els esparvers, arribats a la vellura
després d'haver batut qui-sab-lo temps la plana, acaben niuant al
trau d'un penyal!
Sí, és veritat, m'ha plagut l'aire sens fites, i em plau encara;
però en lloc d'enfilar-me a una branca alta, amic, i que el vent
m'escometi, prefereixo de tornar entrar a dins la meva caverna a
beure-hi una glopada forta..., a esmicolar tranquilament un troç de
carn caçada, i aixugar les meves plomes vora d'un foc esponerós. El
comte de Nideck no el menyspreua pas al vell falcó, Sperver, el
veritable bosquetà. Un vespre, va trobar-me al clar de lluna i em va
dir: -Companyó que caces tot sol, vina a caçar amb mi. Tens el bec
punyent i bona urpa. Bé, doncs, caça, ja que aquest és el teu
natural; però caça amb el meu consentiment perquè jo sóc l'àguila de
muntanya, em dic Nideck!
Sperver va callar alguns instants i en acabat afegí:
-Per ma fe! Caço encara, com en altres temps, i bec tranquilament
amb un amic una ampolla d'Affenthal o de...
En aquell moment una empenta va sorollar la porta. Sperver es va
interrompre i va parar l'oïda.
-És una rauxada de vent- vaig dir-li.
-Oi no, és altra cosa. No sents la pota com grata..., és un gos
escapat... Obre, Lieverlé! obre Blitz!- va exclamar el brau subjecte
tot alçant-se; però encara no havia dat dues passes, que un ca danés
formidable entrava d'una embranzida dins la torra i venia a
plantar-li les potes a les espatlles, tot llepant-li amb la seva
llenguassa rosa, la barba i les galtes, fent petits esgarips
comnovedors de joia.
Sperver li va passar el braç al damunt del coll, i féu tot girant-se
cap a mi:
-Fritz, quin home m'estimaria tant?... Mira'm aquest cap, aquests
ulls, aquest dentat!
Li arremangava els llavis i em feia admirar uns ullals que haurien
esqueixat un búfal. Després, tot rebutjant-lo amb prou esforç,
perquè el gos redoblava sos afalacs, va dir:
-Deixa'm estar, Lieverlé; massa ho sé que m'estimes. En nom de Déu,
qui m'estimaria si no m'estimessis tú!
Mai no havia vist un animal tan terrible com aquest Lieverlé; la
seva alçària atenyia dos peus i mig. Era un formidable gos d'atac,
de front ample, llis, de pell fina, un teixit de nervis i de muscles
entortolligats; d'ull viu, de pota allargada, de cos minço,
d'estampa dilatada, fort d'espatlles i lloms, però sense el do de
flairar. Doneu a aquests animals el nas del basset i mai més hi ha
caça!
Sperver havia vingut altra vegada a asseure's, i pasava la mà damunt
la testa del seu Lieverlé amb orgull, i me n'enumerava les qualitats
greument.
Lieverlé semblava que el comprengués.
-Veus,Fritz, aquest gos t'escanya un llop d'un cop de barres. És el
que hom anomena un animal perfecte, tant per l'ardidesa com per la
força. No ha complert els cinc anys; té tota la vigor. No cal que et
digui que està ensenyat per la caça del senglar. Cada vegada que en
trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverlé: té l'escomesa massa
franca i va de dret, com una sageta. Així és que cal anar amb compte
amb les morrades del sanglà... és una cosa que m'esgarrifa. Colga't
aquí, Lieverlé, colga't damunt l'esquena.
El gos va obeïr, exhibint a nostres ulls els seus flancs de color de
carn.
-Mira, Fritz, aquesta ratlla blanca, sense pèl endinzada sota la
cuixa i que va fins al pit: és un senglar qui li ha feta! Pobre
animal!... Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang.
Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverlé, vaig fer un
crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el
mantell i arribo aquí. Estava fora de test! Sortosament els budells
no n'eren atacats. Vaig recosir-li el ventre. Ah diable! udolava!...
patia!... però al cap de tres dies, ja es llepava: gos que es llepa,
gos salvat! Ei, Lieverlé, ¿te'n recordes? Això fa que ens estimem
nosaltres dos!
N'estava verament enternit de l'afecte de l'home per aquell gos i
del gos per aquell home; es miraven l'un a l'altre fins al més
pregon de l'ànima. El gos agitava la seva cua; l'home tenia
llàgrimes als ulls.
Sperver continuà:
-Quina força!... Mira, Fritz, ha petat la corda per venir-me a
veure; una corda de sis brins; ha trobat el meu rastre! Té,
Lieverlé, atrapa'l!
I va llençar-li la resta de la cuixa de cabirol. Les barres del gos,
en haver-la, feren un renou terrible, i Sperver, tot mirant-me amb
un somriure estrany, va dir:
-Fritz, si t'agafés pel seient de les calces, no aniries pas gaire
lluny!
-En nom de Déu, jo i qualsevol que fos!
El gos anà a estendre's sota el pabelló de la llar, tot allargant la
gran esquena magre, amb la cuixa de cabirol entre les potes del
davant. Sparver el mirava de cua d'ull, amb satisfacció. L'òs
s'esmicolava sota el dentat: a Lieverlé li plaia el moll.
-Ah!- va fer el vell caçador furtiu, -si t'encarreguessin d'anar a
pendre-li aquest òs, què diries?
-Diable! seria una missió delicada.
Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, estès en la
cadira de braços de cuiro rogenc, amb el braç esquerre penjat damunt
el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un
tió que plorava dins les flames, llençà grans espirals de fum blavís
cap a la volta.
Jo, mirant-me encara el gos, vaig recordar-me de cop i volta de la
nostra conversa interrompuda:
-Escolta, Sperver- vaig rependre, -no m'ho has dit tot. Si has
deixat la muntanya pel castell, això ho ha fet la mort de Gertrudis,
la teva digna i excel·lent muller.
Gedeon arrufà les celles, i una llàgrima entelà el seu esguard; va
redreçar-se i, tot sacsejant la cendra de la seva pipa damunt
l'ungla del polze va dir:
-Bé doncs, sí, és veritat, la meva dona ha mort!... i això m'ha tret
dels boscos. No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada
sense petar de dents. He alçat la volada cap enfora d'aquell indret;
no caço tant per les brosses, però hi veig de més enlaire; i quan
per atzar, la gossada dóna el tomb cap allí baix ho deixo anar tot
al diable, i desfaig el meu camí... miro de pensar en altres coses.
Sperver havia esdevingut ombrívol. Amb la testa decantada envers les
grans lloses, restava tot endolat; jo em penedia d'haver deixondit
dins ell tristes recordances. Després, tot pensant en la Pesta Negra
aclofada dins la neu, sentia una esgarrifor.
Quina impressió tan estranya! Una paraula, una sola paraula, ens
havia llençat en una rastellera de reflexions melangioses. Per
atzar, resultava evocat tot un món de memòries.
No sé pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un
rondinament sord, terrible, com el renou llunyà d'una tempesta, ens
va fer estremir.
Vam mirar el gos. Seguia tenint el seu òs mig rosegat entre les
potes del devant; però amb la testa alta, l'orella redreçada, els
ulls guspirejant, escoltava... escoltava entre el silenci i
l'esgarrifança de la ira corria de cap a cap del seu llom.
Sperver i jo, vam mirar-nos tots esblaimats: no es sentia cap
fressa, ni un sospir; al defora, el vent s'havia calmat; no res,
llevat d'aquell rondinament sord, continuat, que s'escapava de la
pitrera del gos.
De cop i volta, va aixecar-se i va botar contra la paret amb un
esclat de veu, sec, ronc, esfereïdor; les voltes en ressonaren com
si el llamp hagués esclatat contra el vidratge.
Lieverlé amb el cap baix semblava mirar a través del granit, i sos
llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de
dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava
bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i
bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves
urpes de davant assejaven d'encetar el granit.
Nosaltres observàvem sense capir gens ni mica la seva irritació.
Un segon crit rabiós, més formidable que no pas el primer ens va fer
saltar de les cadires.
-Lieverlé!- exclamà Sperver tot llençant-se cap a ell, -què diable
tens? T'has tornat boig?
Va agafar una estella i es va posar a sondar la pared, plena i
pregona com tota l'espessedat de la roca. Cap buid no responia, i
tantmateix el gos romania amatent.
-Fet i fet, Lieverlé- digué el picador, -tens algún pesombre. Vaja,
jeu i no em burxis més els nervis.
Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres
orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch,
amb la llinterna de ronda en una mà, i el bastó a l'altra, el
tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida,
aparegué sota el brancal.
-Salut, honorable companyia!- digué. -Però ¿què hi feu aquí?
-És aquest animal de Lieverlé,- digué Sperver; -estava fent un
aldarull... Imagineu-vos que s'ha enfurit contra aquesta paret. Ara
digueu-me perquè!
-En nom de Déu! haurà sentit el tic-tac de la meva cama de fusta a
l'escala de la torre,- féu l'excel·lent subjecte, tot rient.