Tot seguint a Sperver, que pujava l'escala amb passa ràpida, vaig
poder-me convèncer que el castell del Nideck mereixia la seva
reputació. Era una veritable fortalesa tallada en la pedra, ço que
en altre temps s'anomenava castell d'emboscada. Les seves voltes,
altes i profundes, repetien a la distància el renou de les nostres
passes i l'aire de fora entrant per les espitlleres, feia vacil·lar
la flama de les atxes plantades de lluny en lluny a les anelles de
la muralla.
Sperver coneixia tots els recons d'aquell estatge espaiós; tan aviat
girava cap a la dreta com a l'esquerra. Jo el seguia, desalenat.
Finalment va aturar-se damunt un ample replà i va dir-me:
-Fritz, et deixaré un instant amb el servei del castell per a anar a
avisar la teva arribada a la jove comtessa Odila.
-Bé, fes el que et semblarà necessari.
-Hi trobaràs el nostre majordom, Tobies Offenloch, vell soldat del
regiment de Nideck; havia fet la campanya de França a les ordres del
comte.
-Molt bé!
-També veuràs la seva dona, una francesa, que es diu Maria Lagoutte,
que es fa passar com a de bona família.
-I per què no?
-És clar; però, entre nosaltres, és, senzillament, una antiga
cantinera dels exèrcits de Napoleó. Ens va portar Tobies Offenloch
damunt el seu carret, amb una cama perduda, i el pobre home s'hi ha
casat per agraïment, comprens?...
-Bé, bé, està entès. Obra d'una vegada, m'estic gelant.
I vaig voler desempallegar-me'n; però Sperver, obstinat com tot bon
alemany, volia de totes passades assabentar-me dels personatges amb
els quals em trobaria en relació. Continuà, doncs, agafant-me per
les trenzilles de la meva ringrava:
-A més, trobaràs Sebalt Krast, el monter major, un minyó trist, però
que no hi ha qui li passi la mà per la cara en les sonades de corn;
Karl Trumpf, el cellerer; Cristià Becker, en una paraula, tota la
nostra gent, si no és que s'hagin ficat al llit.
Aleshores Sperver va empènyer la porta i jo vaig romandre tot
embadalit en el llindar d'una sala alta i ombrívola: la sala dels
antics guardes del Nideck.
A la primeria, vaig reparar tres finestres al fons, que dominaven el
precipici. A mà dreta, una mena de tinell de vella fusta d'alzina,
enfosqueïda pel temps; damunt el tinell un barraló, vasos i
botelles; a mà dreta una llar gòtica d'ample pavelló, empurpurada
per un foc esplèndid, i decorada, a cada cantó, amb escultures que
representaven els diversos episodis d'una cacera de senglar a l'Edat
Mitjana; finalment, al mig de la sala, una llarga taula, i damunt
ella, una llinterna gegantina il·luminant una dotzena de canets amb
tapadores d'estany.
Tot això vaig veure-ho d'una llambregada; però el que més em va
colpir, van ser els personatges.
Vaig reconèixer el majordom per la seva cama de fusta: un homenet
gros, menut, curull, caravermell, amb el ventre que li queia damunt
les cuixes, el nas roig i amugronat com un gerd madur; portava una
enorme perruca de color de cànem, formant coixinet damunt la nuca,
un vestit de peluix verd-poma, amb botons d'acer grans com a escuts
de sis lliures; les calces de vellut, la mitja de seda, i la sabata
amb fermalls d'argent. Estava dant un tomb a l'aixeta del barraló;
un aire de gaudi inexpressable espandia la seva cara rogenca, i sos
ulls, a flor de testa, brillaven de perfil com a vidres de rellotge.
La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa
florejada, amb la cara llarga i esgrogueïda com un cuiro antic de
Còrdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en
cadires de braços d'erecte respatller. Petites clavilles feses
pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre
jugador, mentre que el terç feia l'ullet amb posat maligne, i
semblava joiós de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques
caudines.
-Quantes cartes?- demanava.
-Dues- responia la vella.
-I tú, Cristià?
-Dues...
-Ah! ah!... Ja us he atrapat!... Falleu el rei! falleu l'as!... I
aquesta, i aquesta altra... Ah! ah! ah! Un altra clavilla,
mestressa! Això us ensenyarà, una vegada més, a fer-nos bocades dels
jocs de França!
-Senyor Cristià, no teniu consideràcions per al bell sexe.
-Al joc de cartes, un hom no deu respectes a ningú.
-Però massa veieu que no hi ha lloc per a més.
-Ba! ba! amb un nas com el vostre, sempre hi ha recursos.
En aquest moment, Sperver cridà:
-Companyons, ja sóc aquí!
-Eh! Gedeon... Ja heu tornat?
Maria Lagoutte trasbalsà aviat les seves nombroses clavilles; el
gros majordom buidà el seu vas. Tothom va girar-se cap a la nostra
banda.
-I missenyor, ha millorat?
-Uix!- Va fer el majordom, tot allargant el llavi inferior, -uix!
-Allò de sempre?
-Si fa no fa- digué Maria Lagoutte, que no apartava l'esguard de mi.
Sperver se'n va adonar:
-Us presento el meu fill nutrici: el Dr. Fritz, del Schwartz-Wald-
digué altívolament. -Ah, tot canviarà aquí, mestre Tobies. Ara que
Fritz ha arribat cal que aquesta maleïda caparra se'n vagi. Si
m'haguessin escoltat abans... En fi, val més tard que no a cap hora.
Maria Lagoutte seguia observant-me. Aquest examen, segons semblava,
la satisfeia, perquè va exclamar, tot adreçant-se al majordom:
-Vaja, senyor Offenloch, anem, bellugueu-vos, oferiu seient al
senyor doctor. Us quedeu aquí plantat, badant boca com una carpa.
Ah! senyor... aquests alemanys!
I la bona dona, aixecant-se com un ressort, va córrer a
desempallegar-me del meu mantell.
-Permeteu, senyor...
-Sóu massa bona, benvolguda senyora.
-Doneu, doneu... Fa un temps!... Ah, senyor, quin país!
-Així, doncs, missenyor no va més bé ni més malament- continuà
Sperver, tot sacsejant la seva gorra coberta de neu; -arribem a
punt. Ei, Kasper, Kasper!
Un homenet, més alt de l'una espatlla que no pas de l'altra i amb un
milier de pigues que li esquitxaven la cara, eixí de la llar:
-Veu's-me aquí!
-Bé! aniràs a fer parar, per al senyor doctor, la cambra d'Huc...
saps?
-Sí, Sperver, tot seguit.
-Un moment. Pendràs, tot passant, la maleta del doctor; Knapwurst te
la remetrà. Pel que fa al sopar...
-Estigueu tranquil; jo me n'encarrego.
-Molt bé; em refio de tu.
L'homenet eixí, i Gedeon, després d'haver-se desgomboldat de la
pellissa, ens deixà per a anar a avisar a la jove comtesa, de la
meva arribada.
Jo estava verament confós de la sol·licitud de Maria Lagoutte.
-Aneu-vos-en d'aquí, Sebalt- deia al gran monter; -em penso que ja
us heu rostit prou d'aquest matí ençà. Asseieu-vos a prop del foc,
senyor doctor; deveu tenir fred als peus. Estireu les cames... Això
és.
Després, tot oferint-me la seva tabaquera, va fer:
-En gasteu?
-No, benvolguda senyora, gràcies.
-L'erreu,- digué ella tot omplint-se el nas de tabac -l'erreu; és
l'encís de l'existència.
Va tornar-se a posar la tabaquera a la butxaca del davantal i afegí
al cap d'alguns instants:
-Arribeu a punt; missenyor va tenir ahir el seu segon atac, un atac
furiós, ¿veritat, senyor Offenloch?
-Furiós, talment- digué tot greu el majordom.
-No és cosa estranya- continuà ella, -quan un hom no es nodreix,
senyor. Imagineu-vos que l'he vist passar dos dies sense tastar un
brou de carn.
-I sense beure un vas de vi,- afegí el majordom, tot creuant les
seves mans petites i rodanxones damunt la panxolina.
Vaig creure que havia de decantar la testa per a expressar la meva
sorpresa.
Tot seguit mestre Tobies Offenloch vingué a asseure's a la meva
dreta i em digué:
-Senyor doctor, creieu-me, ordeneu-li una botella de markobrünner
per dia.
-I una ala d'aviram a cada àpat,- interrompé Maria Lagoutte. -El
pobre home està magre que fa por.
-Tenim markobrünner de seixanta anys- continuà el majordom, -perquè
els francesos no se l'han pas begut tot, com suposa la senyora
Offenloch. Podríeu també ordenar-li de beure de tant en tant una
bella glopada de johannisberg; no hi ha cosa com aquest vi per a
tornar el delit a un home.
-Temps era temps- digué el monter major amb un aire melangiós,
-temps era temps que missenyor feia dues grans caceres per setmana i
es trobava bellament; i d'ençà que no caça que està malalt.
-És molt senzill- observà Maria Lagoutte, -els aires obren la gana.
El senyor doctor hauria de prescriure-li tres grans caceres per
setmana, per a guanyar el temps perdut.
-Amb dues n'hi hauria prou- afegí greument el monter, -amb dues n'hi
hauria prou. També cal que els gossos reposin; els gossos són
criatures de Nostre Senyor com els homes.
Hi hagué alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el
vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb
bròfega xiuladissa.
Sebalt havia posat la cama dreta damunt la cama esquerra, i, amb el
colze damunt el genoll, el mentó dins la mà, mirava el foc amb una
tristesa de no dir. Maria Lagoutte, després d'un nou pessic al seu
tabac, l'endegava dins la tabaquera, i jo reflexionava en l'estranya
xacra que ens mena a empaitar-nos recíprocament a cop de consells.
En aquell moment el majordom s'aixecà.
-El senyor doctor voldrà beure un vas de vi, veritat?- digué, tot
recolzant-se al respatller de la meva cadira de braços.
-Us regracio; mai no bec abans d'anar a veure un malalt.
-Com? ni un vaset de vi?
-Ni un vaset de vi.
Va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la seva dona amb un
aire tot sorprés.
-El senyor doctor té raó- digué ella, -jo sóc del mateix tarannà;
m'estimo més beure als àpats, i pendre una copa de cognac després.
En el meu país les senyores prenen cognac; i és més distingit que no
pas el kirsch!
Amb prou feines acabava Maria Lagoutte aquestes explicacions, quan
Sperver entreobrí la porta i em va fer senyal que el seguís.
Vaig saludar la honorable colla i, mentre entrava al corredor, vaig
sentir com la dona del majordom deia al marit:
-Està molt bé aquest jove; i quin bell carrabiner se'n faria!
Sperver semblava inquiet; no deia cap paraula; jo mateix estava tot
consirós.
Algunes passes sota les voltes tenebroses del Nideck esborraren
completament del meu esperit les figures grotesques de mestre Tobies
i de Maria Lagoutte, pobres petits éssers inofensius que vivien, com
l'ornitomisa sota l'ala poderosa del voltor.
Ben aviat Gedeon va obrir-me una habitació sumptuosa, parada de
vellut violeta, empavellonada d'or. Un llum de bronze, posat a
l'extrem de la llar i cobert d'un globus de cristall sense
transparència, l'il·luminava vagament. Pells totes espesses
esmortien la fressa de les nostres passes. Hom hauria dit que allò
era l'asil del silenci i la meditació.
Tot entrant, Sperver aixecà un doll de feixugues draperies que
velaven un finestratge ogival. Vaig veure com capbussava la mirada
dins l'abisme i vaig compendre el seu pensament: mirava si la bruixa
era encara allà baix, aclofada entre la neu, al mig de la plana;
però no veié res, perquè la nit era pregona.
Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pàl·lida
irradiació del llum, una blanca y frèvola criatura, asseguda en una
gòtica cadira de braços, no pas lluny del malalt; era Odila de
Nideck. Son llarg vestit de seda negre, sa actitut somniosa i
resignada, la distinció ideal de sos trets, recordaven aquelles
místiques creacions de l'Edat Mitjana, que l'art modern abandona
sense aconseguir de fer-nos-les oblidar.
¿Què va passar dins la meva ànima a la vista d'aquella blanca
estàtua?
No ho sé pas, Hi hagué quelcom de religiós en la meva emoció: Una
música interior em recordà les velles balades de la meva primera
infantesa, aquells càntics piadosos que les bones dides del
Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres
tristeses.
En acostar-me, Odila s'havia aixecat.
-Sigueu benvingut, senyor Doctor,- em digué amb una simplicitat
corprenedora; i després, tot assenyalant amb el gest l'alcova on
reposava el comte, féu: -El meu pare és allà.
Vaig inclinar-me profundament i sense respondre, de tant commòs que
estava; vaig acostar-me al llit del malalt.
Sperver, dret a l'espona, aixecava el llum amb una mà, i tenia a
l'altra la gorra llarga de pells. Odila era a la meva esquerra. La
llum, garbellada pel vidre sense transparència, queia dolçament
damunt el rostre del comte.
Des del primer instant, va colpir-me l'estranya fesomia del senyor
de Nideck, i, a desgrat de tota l'admiració respectuosa que acabava
d'inspirar-me la filla, no vaig poder-me estar de dir-me: -És un
llop vell!
Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les
orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment
allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplària a la
base; la disposició de les parpelles, acabades en punta al naixement
del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del
ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant
de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em féu
estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em
travessaren l'esperit.
Vaig dominar la meva emoció i vaig agafar el braç del malalt: era
sec, nerviós; la mà era petita i ferma.
Des del punt d'esguard mèdic, vaig trobar un pols dur, freqüent
febril, una exasperació que gairebé arribava al tètanos.
Què calia fer?
Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra,
Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent,
espiant els meus menors gestos... m'imposaven una penosa cohibició.
Tanmateix, vaig reconèixer que no hi havia res de seriós a empendre.
Vaig deixar el braç, vaig escoltar la respiració. De tant en tant
una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, després el moviment
reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El
pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o tètanos, que
hi feia?... Però la causa... la causa... Veu's aquí el que m'hauria
calgut conèixer i el que no podia assolir.
Vaig girar-me tot pensívol.
-Què cal esperar, senyor?- em demanà la donzella.
-La crisi d'ahir és a les acaballes, senyora. Caldria prevenir un
nou atac.
-És possible, senyor doctor?
Anava a respondre amb alguna generalitat científica, no gosant de
pronunciar-me d'una manera positiva, quan els sons llunyans de la
campana del Nideck colpiren les nostres orelles.
-Forasters!- digué Sperver.
Va haver-hi un instant de silenci.
-Aneu a veure qui és!- digué Odila, el front de la qual s'havia
lleugerament aombrat. Déu meu! Com hi ha manera d'exercir els deures
de la hospitalitat en circumstàncies aixís?... És imposible!
Gairebé de seguida la porta es va obrir; una testa rossa i rosada
aparegué en l'ombra i digué en veu baixa:
-El senyor baró de Zimmer-Bluderic, acompanyat d'un seguidor, demana
asil al Nideck... S'ha perdut a la muntanya.
-Està bé, Gretchen,- respongué la comtesa dolçament, -Aneu a avisar
al majordom que rebi al senyor baró de Zimmer. Que li faci entendre
bé que el comte està malalt i només això li impedeix de fer-li ell
mateix els honors de casa seva. Que hom desperti al servei per a ben
tractar-lo i que tot sigui fet així com és escaient.
No hi hauria manera d'expressar la noble simplicitat de la jove
castellana en donar aquestes ordres. Si la distinció sembla
hereditària en certes famílies, és que el compliment dels deures de
l'opulència eleva l'ànima.
Tot admirant la gràcia, la dolcesa d'esguard i la distinció de Odila
de Nideck, el seu perfil d'una puresa de línies que hom no troba
sinó en la flor de l'aristocràcia, aquestes idees em passaven per la
ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves
recordances.
-Aneu, Gretchen- digué la jove comtesa, -enllestiu.
-Sí, senyora.
La cambrera s'allunyà, i jo vaig romandre encara alguns segons sota
l'encís de les meves impressions.
Odila s'havia girat.
-Ja ho veieu, senyor- digué amb somriure melangiós, -és impossible
d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els
propis afectes i el món.
-És veritat, senyora- vaig respondre, -les ànimes triades pertanyen
a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre
sense pa, tothom té el dret de reclamar-ne la seva part. Perquè Déu
les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots.
Odila baixà les llargues parpelles, i Sperver m'estrenyé dolçament
la mà.
Al cap d'un instant, ella afegí:
-Ah! senyor, si salvéssiu el meu pare!...
-Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi és acabada,
Cal impedir-ne el retorn.
-Espereu de conseguir-ho?
-Amb l'ajut de Déu sens dubte, senyora; no és pas impossible. Ara hi
reflexionaré.
Odila, tota commosa, m'acompanyà fins a la porta. Sperver i jo
travessarem l'avantcambra, on vetllaven alguns servents, tot
esperant les ordres de llur mestressa. Acabavem d'entrar al
corredor, quan Gedeon, que anava endavant, es girà de cop i volta i
féu, tot mirant-me de fit a fit i posant les mans damunt les meves
espatlles:
-Vejam, Fritz, jo sóc home, a mi pots dir-m'ho tot: ¿què en penses?
-No hi ha res a témer per aquesta nit.
-Bé, ja ho sé això, ja ho has dit a la comtessa; però, i demà?
-Demà?
-Sí, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que
l'atac tornés, escolta Fritz, francament, ¿et penses que hi trobaria
la fi?
-És possible, però no ho crec.
-Ah!- exclamà el brau subjecte, tot saltant d'alegria, -si no ho
creus, és que n'estàs segur!
I tot agafant-me de bracet, va arrossegar-me cap a la galeria. Amb
prou feines hi posàvem els peus, quan el baró de Zimmer-Bluderic i
el seu seguidor se'ns aparegueren, precedits de Sebalt que portava
una atxa encesa. Se n'anaven a llur cambra, i aquests dos
personatges, amb el mantell tirat damunt d'espatlla, les botes
blanes a la hongaresa que'ls pujaven fins als genolls, el cos
apretat dins llargues levites d'un verd pistatxo amb galons, el
casquet d'orsell enfonzat al cap, el coltell de caça a la cintura,
tenien quelcom d'estranyament pintoresc a la claror blanca de la
reïna.
-Vès!- digué Sperver, -si no m'enganyo, són aquella gent de Friburg.
Ens han seguit de prop.
-Poc t'enganyes: són ben bé ells. Reconec al més jove per son cos
altívol; té perfil d'àguila i porta el bigoti a la Wallenstein.
Ells van desaparèixer per una galeria lateral.
Gedeon prengué una atxa a la pared i em guià per un dèdal de
corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt
d'ametlla, de mig punt. Que sé jo? No se'n veia la fi.
-Veu's aquí la sala dels Margraves- deia ell, -veu's aquí la sala
dels retrats, la capella, on no es diu la Missa d'ençà que Ludwig el
Calb es va fer protestant. Veu's aquí la sala d'armes.
Totes aquestes coses m'interessaven mediocrement.
Després d'haver pujat qui-sab-lo amunt ens calgué tornar a davallar
una rastellera de graons. Finalment, gràcies a Déu vam arribar
davant una porteta massissa. Sperver es va treure una clau
descomunal de la butxaca, i, tot passant-me l'atxa, digué:
-Ves-hi amb compte amb el llum. Para esment.
Al mateix temps va empènyer la porta i l'aire fred del defora va
entrar en el passadís. La flama es va posar a fer torterols,
enjegant guspires en totes direccions. Em vaig creure davant d'un
abisme, i vaig recular, esglaiat.
-Ah! ah! ah!- exclamà el monter, obrint la bocassa fins a les
orelles, -un hom diria que tens por, Fritz!... Vés endavant... No
tinguis por de res... Som a la cortina de muralla que va del castell
a la torre vella.