-Vejam, Sperver, explica't més clarament- li vaig dir, -perquè de
tot això no n'entenc un borrall.
-Sí, és la perdició de tots nosaltres, aquesta bruixa que veus allà
baix; és d'ella que ens vé tot el mal: ella és qui ens el mata, el
comte!
-Com és possible? ¿Com pot exercir una influència així?
-Què sé, jo? El que hi ha de positiu és que el primer dia del mal,
al moment que al comte li vé el seu atac, no heu de fer sinó pujar a
la torre de senyals, i descubrireu la Pesta Negra, com una taca,
entre la boscúria de Tiefenbach i el Nideck. Allí roman tota sola,
aclofada. Cada dia s'acosta una mica i els atacs del comte es fan
més terribles; un hom diria que la sent venir! De vegades, el primer
dia, a les primeres tremolors, em diu: -Gedeon, vé, ella!- Jo li
sostinc el braç per impedir-li que tremoli; però ell repeteix sempre
amb un tartamudeig i els ulls astorats: -Vé! oh! oh! vé!...-
Aleshores pujo a la torre d'Huc; miro qui-sap-lo temps... ja saps,
Fritz, que tinc bon ull. Al capdavall, entre les bromes llunyanes, a
mig camí de cel i terra, veig un punt negre. A l'endemà el punt
negre és més gros: el comte de Nideck es fica al llit petant de
dents. A l'endemà, un hom destria clarament la vella: els atacs
comencen; el comte crida!... A l'endemà la bruixa és al peu de la
muntanya: aleshores el comte té les barres closes, la boca li
escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brètola... I quan penso que
l'he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre
comte m'ha aturat d'enjegar-li una bala. Ell em cridava: «No,
Sperver, no; gens de sang!...» Pobre home, plànyer la que el mata,
perquè el mata, ella, Fritz; el comte ja no té més que la pell i
l'os!
El meu brau amic Gedeon veia massa de mal ull la vella perquè fos
possible de tornar-lo al seny natural. Altrament, quin home gosaria
plantar les fites del que és possible? No veiem cada dia estendre's
el camp de la realitat? Aquestes influències ocultes, aquests
lligams misteriosos, aquestes afinitats invisibles, tot aquest món
magnètic que els uns proclamen amb tota l'ardor de la fe, que els
altres discuteixen amb un posat irònic, qui ens respon que demà no
esclati al bell mig de nosaltres? És tan fàcil de dir-ne seny
natural de la ignorància de tots!
Vaig limitar-me, doncs, a pregar Sperver de moderar la seva fúria, i
sobretot que es guardés de fer foc damunt la Pesta Negra, tot
advertint-li que això li portaria dissort.
-Ba! me'n ric- va dir, -el pitjor que podrà succeir-me és que em
pengin.
-Ja és molt massa per a un home com cal.
-Bé! és una mort com una altra. Un hom fina escanyat, veus-ho aquí.
Tal vegada val més això que no pas rebre un cop de martell al cap
com a les feridures, o bé no poder dormir, fumar engolir, pair,
estornudar, com passa a les altres malalties.
-Pobre Gedeon, raones ben malament, i això que tens la barba grisa.
-Tan barba grisa com voldràs: aquesta és la meva manera de veure.
Sempre tinc un canó en el meu fusell carregat amb bala per al servei
de la bruixa; de tant en tant en renovo el mixte i si es presenta
una avinentesa...
Va acabar el seu pensament amb un gest expressiu.
-L'erraries, Sperver, l'erraries. Sóc del parer del comte de Nideck:
-Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: -Totes les ones de
l'oceà no poden rentar una gota de sang humana!- Pensa en això,
company, i descarrega el teu fusell contra un senglar a la primera
ocasió.
Va semblar que aquestes paraules li fessin impressió, a l'ànima del
vell caçador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una
expressió consirosa.
Pujavem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable
poblet de Tiefenbach del castell del Nideck.
Havia arribat la nit. Com s'esdevé gairebé sempre després d'una
diada clara i freda d'hivern, la neu començava de caure altra
vegada, i grans borrallons venien a fondre's damunt la crinera dels
nostres cavalls, que renillaven dolçament i doblaven la passa,
excitats, ben segur, per la proximitat del recer.
De tant en tant, Sperver mirava cap endarrera amb una inquietud
visible; i jo mateix no n'era pas llibert d'una certa aprensió
indefinible, tot pensant en l'estranya descripció que el picador
m'havia fet de la malaltia del seu senyor.
Altrament l'esperit de l'home s'harmonitza amb la natura que el
volta, i, per la meva part, no sé pas cosa tan trista com una
boscúria carregada de gebre i batuda pel vent geliu: els arbres
tenen un aire ombrívol i petrificat que fa pena de veure.
A mesura que avençàvem, les alzines esdevenien més rares; alguns
bedolls, drets i blancs com a columnes de marbre, apareixien a bella
distància l'un de l'altre, retallant-se damunt la vitralla fosca
dels avetars, quan, de cop i volta, en eixir d'una arbúcia, el vell
castell va alçar bruscament al davant nostre la seva negra massa
altívola, picada de punts lluminosos.
Sperver s'havia aturat davant d'una porta obrada en forma d'embut
entre dues torres, i tancada per una reixa de ferro.
-Ja hi som!- va exclamar, tot decantant-se damunt el coll de son
cavall.
Va agafar el peu de cérvol que feia de trucador i hom sentí al lluny
el so clar d'una campanada.
Al cap d'alguns minuts d'espera, una llinterna va aparèixer dins les
pregonies de la volta, estellant les tenebres, i mostrant-nos, dins
l'aureola que formava, un homenet geperut, de barba groga, ample
d'espatlles, i abrigat de pells com un gat. Us hauria semblat que
era, en mig de les vastes ombres, algun gnom que travessés un somni
dels Nibelungs.
Va avençar a pleret i va venir a encastar la seva cara camusa contra
la reixa, badant els ulls i fent esforços per a veure'ns en la
fosca.
-Ets tu, Sperver?- va dir amb una veu tota ronca.
-Obriràs d'una vegada, Knapwurst?- va exclamar el picador. -No
t'adones que fa un fred negre?
-Ah! et reconec- va dir l'homenic. -Sí... sí... ets ben bé tu...
Quan parles sembla que vagis a engolir-te la gent de viu en viu.
La porta va obrir-se, i el gnom, tot aixecant la seva llinterna
envers mi, amb una ganyota estranya, va saludar-me amb un: -_Wilkom,
her docter_ (benvingut siau, senyor doctor),- que semblava voler
dir: -Un altre més que se n'anirà igual que els altres!
Després, va tornar a tancar tranquilament la reixa, mentre nosaltres
posàvem el peu a terra; i vingué totseguit a pendre la brida dels
nostres cavalls.