Sperver, montava un mecklemburgués _pur sang_, i jo un cavallet de
les Ardennes ple d'abrivada; volàvem damunt la neu. En deu minuts
vam haver deixat enrera les últimes cases de Friburg.
El temps començava d'aclarir-se. Tan lluny com podiem estendre els
nostres esguards, ja no vèiem cap senyal de camí, de sendera, ni
tirany. Els nostres únics companys de viatge eren els corbs del
Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les
muntanyoles de neu, voleiant de l'una banda a l'altra i cridant amb
la veu tota ronca: -Misèria, misèria, misèria!
Gedeon, amb la seva carassa de color de boix vell, la seva pellissa
de gat fer i la seva gorra de pell, les llargues orelles penjants,
galopava al davant meu tot xiulant no sé quina tonada del
_Freischutz_; de vegades es girava, i aleshores jo vèia com una gota
d'aigua tota pura resplendia, tremolenca, al cap de son nassot
retort.
-Eh, eh, Fritz- em deia, -veu's aquí el que se'n diu una gentil
matinada d'hivern.
-Sens dubte, però una mica crua.
-M'agrada el temps sec, a mi; això ens refresca la sang. Si el vell
pastor Tobies tingués l'ardidesa de posar-se en camí en un temps com
aquest, aviat no se'n cantaria gall ni gallina de tot el seu
reumatisme.
Jo somreia a la punta dels llavis.
Al cap d'una hora d'una correguda furibunda, Sperver apaivagà el seu
delit, i vingué a posar-se al costat meu.
-Fritz- em digué en un accent més seriós, -cal, tanmateix, que
sàpigues el motiu del nostre viatge.
-Ara hi pensava.
-Sobretot perquè ja hi ha hagut un bell nombre de metges que han
visitat el comte.
-Ah!
-Sí, ens n'han vingut de Berlin, amb grans perruques, que no volien
veure del malalt sinó la llengua; de la Suïssa, que només en miraven
que l'orina, i de Paris que es posaven un trocet de vidre a l'ull
per a observar la seva fesomia. Però tots ells no han sabut
engaltar-hi i s'han fet pagar abundosament llur ignorància.
-Diable! Com ens malmenes!
-Això no ho dic per tu, al contrari, et respecto, i si m'arribés a
trencar una cama, m'estimaria més refiar-me de tu que no pas de
qualsevol altre metge; però pel que fa a la banda de dins del cos,
encara no heu descobert cap ullera per a veure el que hi passa.
-I tu què sabs?
Davant aquesta resposta, el brau subjecte em va mirar amb aire de
sospita.
-¡Ara vejam si serà un enganya-badocs com els altres!- pensava.
Tanmateix va continuar dient:
-Fritz, si posseeixes una ullera així, per ma fe, serà d'allò més
oportuna, perquè la malaltia del comte és precisament a la part de
dins: és una malaltia terrible: quelcom de mena rabiosa. Ja sabs que
la ràbia es declara al cap de nou hores, de nou dies o de nou
setmanes, oi?
-Ho diuen, però com que no ho he observat jo mateix, en dubto.
-Sabs, al menys, que hi ha febres d'aiguamoll que tornen cada tres,
sis o nou anys. La nostra màquina té uns encadenatges d'allò més
estranys. Quan aquest maleït rellotge té la corda d'una certa
manera, la febre, el còlic o el mal de queixal us venen a un minut
senyalat.
-Ah! pobre Gedeon, a qui ho contes!... aquestes malalties
periòdiques fan la meva desesperació.
-Malament!... La malaltia del comte és periòdica, torna cada any, el
mateix dia, a la mateixa hora; la seva boca s'omple d'escuma, els
seus ulls es tornen blancs com a boles de vori; tremola de cap a
peus i peta de dents.
-Ben segur que aquest home ha passat atzars dolorosos.
-No! Si la seva filla es volgués casar, seria l'home més feliç del
món. És poderós, ric, ple d'honraments. Té tot allò que els altres
desitgen.
Desgraciadament la seva filla refusa tots els partits que se li
presenten. Vol consagrar-se a Déu, i a ell li reca de pensar que
l'antiga raça dels Nideck s'extingirà.
-Com s'ha declarat la seva malaltia?
-De cop i volta, fa deu anys.
En aquell moment va semblar que el brau subjecte es recullia; va
treure del seu gec una pipa i va omplir-la lentament i després va
fer, havent-la encesa:
-Un vespre, jo estava tot sol amb el comte, a la sala d'armes del
castell. Era cap a les festes de Nadal. Haviem empaitat el senglar
tot lo dia per les afraus del Rheethal, i haviem tornat, closa la
nit, portant amb nosaltres dos pobres gossos extenuats de cap a
peus. Feia precisament un temps com aquest d'ara: de fred i de neu.
El comte es passejava d'amunt d'avall de la sala, amb el cap
decantat sobre el pit i les mans darrera les espatlles, com un home
que cavil·la profundament. De tant en tant s'aturava a mirar les
altes finestres on s'amuntegava la neu; jo m'escalfava sota el
pabelló de la llar tot pensant en els meus gossos, i maleïa
interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben bé dues
hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que
el soroll d'aquelles botasses amb esperons del comte damunt les
lloses. Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escomès
d'una rauxada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala
tot llençant un crit de mal ésser i que tot un pa de neu va
destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes
negres per aquella banda...
-Aquests detalls ¿què tenen res que veure amb la malaltia del teu
senyor?
-Deixa'm acabar... ja veuràs. En sentir aquell crit el comte s'havia
aturat, amb els ulls fixos, les galtes esblaimades i el cap inclinat
cap endavant, com un caçador que sent venir l'animal. Jo seguia
escalfant-me i pensava: -¿Què trigarà gaire a anar-se'n al llit?-
Perquè, si cal dir la veritat, estava mig mort de cansament. Tot
això que et dic, Fritz, ho veig com si hi fos ara!... Tot just el
corb va acabar de llençar son crit a l'abisme, el vell rellotge va
sonar onze hores. Al mateix instant, el comte va donar un tomb; ell
que escolta, sos llavis es belluguen, i el veig que vacil·la com un
home embriagat. Estén les mans, barres apretades, ulls blancs. Jo
que li crido: -Missenyor, què teniu?- Però ell es posa a riure com
un foll, es sotraga i cau damunt les lloses, de cara a terra. Tot
seguit demano auxili; els criats arriben. Sebalt agafa el comte per
les cames, jo per les espatlles i el transportem al llit que hi ha
prop de la finestra; i mentre jo estava a punt de tallar-li la
corbata amb el meu coltell de cacera, perquè em creia que tenia un
atac de feridura, veu's aquí que la comtesa entra i es tira damunt
el cos del comte, i ell feia uns crits tan esgarrifosos, que només
de pensar-ho m'eriçono.
En aquell punt, Gedeon es llevà la pipa de la boca, la buidà
lentament damunt el pom de la seva sella, i continuà amb aire
melangiós:
-D'aquell dia ençà, Fritz, el diable ha vingut a raure entre les
parets del Nideck i sembla que no en vulgui sortir més. Cada any, a
la mateixa època, a la mateixa hora, el comte agafa aquell mal
tremolenc. El mal li dura de vuit a quinze dies, durant els quals fa
una cridòria que us redreça els cabells del cap! Després es refà de
mica en mica, de mica en mica. Està tot feble, esblaimat,
s'arrossega de cadira en cadira, i si un hom fa la més petita
fressa, si un hom es belluga, ell es gira: té por fins i tot de la
seva ombra. La jove comtesa, la criatura més amorosa de la terra, no
l'abandona poc ni gaire, però ell no la pot veure: -Veste'n!
veste'n!- li crida, amb les mans esteses. -Oh! deixa'm estar!
deixa'm estar! No he sofert prou, encara?- És terrible de sentir-lo,
i jo, jo, que l'acompanyo de prop a les caceres, que sono el corn
fins que ell ha ferit l'animal, jo, que sóc el primer de sos criats,
jo que em deixaria badar el cap pel seu servei; el que és en aquells
moments voldria escanyar-lo, tant abominable és de veure com tracta
la seva pròpia filla!
Sperver, l'aspra fesomia del qual havia mostrat una expressió
sinistre, picà amb els dos esperons i vam fer una estona de galop.
Jo m'havia posat tot consirós. El guariment d'una malatia com
aquella em semblava molt dubtós, gairebé impossible. Era evidentment
una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d'ascendir fins
a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el
llunyedar de l'existència.
Tots aquests pensaments m'agitaven. La narració del vell picador,
ben lluny d'inspirar-me confiança, m'havia abatut: trista disposició
per a assolir un èxit! Eren gairebé les tres quan descobrírem
l'antic castell del Nideck, al capdavall de tot l'horitzó. A desgrat
de la distància prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades
en forma de coves als caires de l'edifici. No era encara sinó un
vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l'atzur del cel;
però, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues
aparegueren.
En aquell moment Sperver apaivagà la seva passa i exclamà:
-Fritz, cal arribar-hi abans que sigui nit closa... endavant!...
Però endebades esperonava el seu cavall que romania immòbil,
enarcant les potes del davant, horroritzat, redreçant la crinera, i
llençant pels badius dilatats dos brolls de vapor blavenca.
-Què és això?- exclamà Gedeon tot sorprès. -No veus res, Fritz?...
No fóra pas que?...
No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes,
darrera la costa, un ésser aclofat entre la neu:
-La Pesta Negra!- va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix
vaig ser-ne tot ferit.
Seguint amb l'esguard la direcció del seu gest, vaig destriar amb
estupor una dona vella, amb les cames arrupides dintre els braços, i
tan miserable, que sos colzes, de color de rajola, li eixien a
través de les mànegues. Alguns flocs de cabells cendrosos penjaven
al voltant del seu coll, llarg, rogenc i nuu, com el d'un voltor.
Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i
sos ulls esmaperduts s'estenien cap al llunyedar, damunt la plana
nevada.
Sperver havia seguit el seu camí a mà dreta, dant un tomb immens al
voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m'hi.
-Ei!- vaig cridar-li, -què diable fas? ¿És una broma?
-Una broma! No, de cap de les maneres! Déu me'n guard de fer-hi
broma amb una cosa així! No sóc pas supersticiós, però aquest
encontre em fa basarda.
Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i
que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcció, va semblar
una mica tranquilitzat.
-Fritz- em va dir amb un aire solemnial, -ets un savi, has estudiat
qui sap les coses que jo no en conec ni la primera lletra; doncs bé!
aprèn de mí que un hom l'erra cada vegada que es clava a riure
d'allò que no entén. No és pas sense raó que anomeno aquesta dona la
Pesta Negra. En totes les terres del Schwartz-Wald, no té pas altre
nom; però és aquí, al Nideck, on sobretot se'n fa mereixedora!