-Ah!- afegí l'excel·lent home, tornant a venir, -no t'oblidis de
tirar la teva pellissa per aquí damunt.
En acabat, davallà.
Mai no he sabut fer-li resistència al vell Gedeon; des de la meva
infantesa que ell obtenia de mi tot el que volia amb una inclinació
de cap o un moviment d'espatlla. Vaig vestir-me, doncs, i no vaig
trigar a seguir-lo a la sala gran.
-Ah! massa sabia que no em deixaries partir tot sol,- exclamà, tot
joiós.
-Enllesteix-me aquesta tallada de pernil a peu dret i bevem d'una
esgarrapada, perquè els cavalls s'impacienten. Oh, i ara que hi
penso, he fet posar la teva maleta a la gropa.
-Com s'entén, la meva maleta?
-Sí, no hi perdràs res; cal que hi romanguis alguns dies al Nideck:
és indispensable, ja t'ho explicaré tot seguit.
Vam davallar al pati de l'hostal.
En aquell moment arribaven dos cavallers: semblaven atuïts de
fatiga; llurs cavalls eren blancs d'escuma: Sperver, gran aficionat
a la raça cavallar, llençà una exclamació de sorpresa:
-Quins bells animals!... són valacs... I quina finor! veritables
cérvols. Ala, Niclause, anem, cuita a tirar-los una manta al llom;
el fred els podria emmaleir.
Els viatgers, embolcallats en pells blanques d'Astracan, passaren a
prop de nosaltres quan ficàvem el peu a l'estrep; no vaig descobrir
sinó el llarg bigoti castany d'un d'ells, i sos ulls negres, d'una
vivacitat singular.
Els viatgers entraren a l'hostal.
El palafrener tenia els nostres cavalls a la mà; va desitjar-nos bon
viatge i deixà anar les regnes.