I
Cap a les festes de Nadal de l'any 18..., un matí que jo dormia
profundament a l'hostal del Cigne a Friburg, el vell Gedeon Sperver
entrà a la meva cambra tot cridant:
-Fritz, alegra't!... et meno al Castell de Nideck, a deu llegües
d'aquí. Coneixes Nideck?... La més vella residència senyorívola de
la contrada: ¡un antic monument de la glòria dels nostres pares!
Fixeu-vos bé que no havia vist Sperver, el meu respectable didot, de
setze anys a aquella banda; que ell s'havia deixat créixer tota la
barba, que una gorra immensa de pell de guineu li cobria la nuca, i
que em posava la seva llinterna sota el nas.
-Primer de tot- vaig exclamar, -procedim metòdicament; qui sou?
-Qui sóc!... Com s'entén, no reconeixes Gedeon Sperver, el caçador
furtiu del Schwartz-Wald?... Oh, ingrat!... Jo que t'he criat,
educat; jo que t'he ensenyat a posar un parany, a sotjar la guineu
al capdavall d'un bosc, a tirar els gossos damunt la pista del
cabirol!... Ingrat, no em reconeix! Mira d'un cop la meva orella
esquerra, gelada.
-Ara! Reconec la teva orella esquerra. Au, abracem-nos.
Vam abraçar-nos tendrament i Sperver, tot eixugant-se els ulls amb
el revés de la mà, va afegir:
-Coneixes Nideck?
-Sens dubte... de nom. Qué hi fas, allà?
-Soc primer picador del comte.
-I de part de quí vens?
-De la jove comtesa Odila.
-Bé... quan partim?
-Tot seguit. Es tracta d'un urgent afer; el vell comte està malalt,
i la seva filla m'ha recomanat que no perdés un minut. Els cavalls
estan a punt.
-Però, Gedeon del meu cor, mira el temps que fa; tres dies ha que la
neu no para.
-Ba! ba! Suposa't que es tracta d'una cacera de senglar, posa't les
calces, ferma't els esperons, i amunt s'ha dit! Vaig a dir-los que
et preparin un mos.