Però ell, saltant-me encara altra vegada al braç, va exclamar:
-Podríem entendre'ns pel que fa a la resta. Hi ha or: veritat?
-Sí: la tomba és plena de peces d'or.
En oir aquestes paraules, la cara se li va fer tota verda, i va dir:
-Jo servo l'or! Tu tindràs l'argent.
-Si no n'hi ha pas d'argent!- vaig cridar. -I, d'altra banda, encara
que n'hi hagués, no en voldria: sabeu?
El vell, dessenyat amb to ferotge, va començar, aleshores, de voler
suplicar-me, de voler enternir-me. Però era ben palès que hauria
assajat d'escanyar-me si hagués reparat que era el més fort i no
hagués tingut necessitat de mi.
-Vejam- deia: -escolta'm, Nicklausse. Ets un brau minyó; no vols pas
robar-me. Et dic que aquest tresor em pertany: fa cinquanta anys que
el cerco. Em recordo d'haver-lo guanyat fa qui-sap-lo temps...
moltíssim de temps! Veritat que no puc gaudir-lo amb la vista; però
és igual, essent meu com és.
-Doncs bé: ja que és vostre, deixeu-me estar en nom de Déu.
-El descolgaràs!- udolà ell, tot saltant damunt una destral.
Per sort, jo tenia a l'abast de la mà un gros garrot amb punta de
ferro; perquè massa havia cregut que la cosa podia pendre mal carès.
Vaig posar-me en guàrdia, tot dient-li, fredament:
-Mestre, he vingut a casa vostra com a amic, i vós voleu
assessinar-me. Però aneu amb compte: al més petit moviment que fareu
us badaré el cap.
Va fer-se'n càrrec; i, després d'haver-me observat un segon per
espiar els meus moviments i sospesar si ell seria el més fort, deixà
estar la seva destral, i va dir-me, en veu baixa:
-Vols la meitat?
-Sí.
-Quina meitat? L'or?... l'espasa?... ¿la corona?... Què?... què?...
Parla d'una vegada!
-Farem dues parts, i la sort decidirà. Cal que les dues parts siguin
iguals.
Va rumiar un instant, i va dir:
-Accepto! Cal que accepti. Però em robes: que en caigui el pes
damunt la teva ànima! Així t'escanyés el diable!... Cal que accepti.
-Està entès?
-No t'he dit que accepto?...
-Sí, però ara jureu-m'ho damunt aquesta creu.
Aleshores vaig treure'm la meva creueta de bronze. Tot veient-la, va
semblar que sos ulls s'enterbolien.
-D'on t'ha vingut, això?
-Què se us en dóna? Jureu.
-Bé: juro... que et deixaré la meitat.
-Parts iguals, i com vulgui la sort.
-Sí.
-Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara
podem entendre'ns. I, per començar, mestre Zulpick, el tresor és
aquí.
-Aquí! On?- va fer tartamudejant.
-Cal aixecar aquesta llosa, i després cavar a sota. Arribarem damunt
una escala i davallarem cinquanta graons. Al capdavall hi ha un
soterrani, i en el soterrani el tresor.
Tot escoltant-me, badava els ulls.
-I com ho saps, tu, això?- va fer.
-Ho sé.
-N'estàs segur?
-N'estic segur. Ja ho veureu.
I anava a pendre el càvec al fons de l'estatge. Aleshores ell va
pegar un bot, tot cridant:
-Vull alçar-la jo, la llosa! Vull treure-la jo, la terra!
-Alceu la llosa, mestre Zulpick; caveu!... Però recordeu-vos del
jurament que heu fet damunt la creu. Un hom pot ser damnat una
vegada: dues vegades fóra massa.
No va dir cap paraula: va agafar el càvec i va alçar la llosa.
Jo m'estava a la vora d'ell amb el garrot punyent, tot malfiat de la
seva follia. Manta vegada vaig reparar que em llançava una ràpida
llambregada per assegurar-se que jo estava en guàrdia. Alçada la
llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la
terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot
dient:
-Aquest soterrani és meu. No vull anar més enllà. Cal que te'n
vagis.
-Recordeu-vos del vostre jurament damunt la creu- vaig dir-li, amb
tota fredor.
Ell va rependre el seu treball, tot repetint, a cada cop de càvec:
-Em robes!... em robes! Ets un lladre!... Tot és meu!...-, fins que
va atènyer la petita volta de l'escala. Un cop va descobrir-ne la
primera pedra, va esdevenir, de cop i volta, blanc com la cera, i es
va asseure damunt el caramull de terra. I veint que jo volia pendre
el càvec, com em tocava, va tirar-s'hi damunt, tartamudejant:
-Deixa-ho estar, això! Vull fer-ho tot jo!... jo!... Vull ésser el
primer de davallar!
-Molt bé: aneu!
Va continuar la seva tasca amb un aferrissament que no li permetia
de respirar. La ràbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix,
però, l'obra avançava: cada cop de càvec feia ara un so balmat; i
sobtadament va caure una pedra, i després tota la volta s'esfondrà
per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a
punt de ser arrossegat per les runes. Vaig retenir-lo amb prou
fortuna; però, ben lluny de regraciar-me, l'home, a penes va veure
l'escala, amb una terrible exasperació va udolar:
-Tot és meu!
-I meu- vaig dir-li en un to eixut.
Jo havia pres la làmpara, i ell va voler tenir-la.
-Bé està: més m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick.
Vam davallar.
El llum tremolenc il·luminava aquelles voltes de deu segles de
vellúria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons,
era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de força que
n'hi havia per a esberlar-me el pit. Veia al davant meu el crani
calb del vell cordaire, el seu bescoll gris-blau, la seva esquena
jupa. Potser ell, en el meu lloc, hauria tingut alguna temptació
funesta; però, gràcies a Déu, mai no va entrar-me a l'ànima el
pensament del mal, senyor Furbach (cal que us ho digui), perquè la
mort ens seguia: sotjava, en l'ombra, a un de nosaltres dos.
¡Sortosos aquells que no tenen retret a fer-se, i que deixen a
Nostre Senyor l'esment de retirar les seves criatures d'aquesta vall
de llàgrimes! No en té pas freturança, de nosaltres, per a aquesta
feina terrible!
Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el
soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i
cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li
l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i,
deixant el llum a terra, agafà l'anella amb les dues mans, fent un
clam salvatge. La suor lliscava lentament de sos polsos. Jo,
mentrestant, servava tot el meu domini.
Veient la inutilitat dels esforços del vell,
-Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria.
Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia
els llavis blaus.
-Asseieu-vos; repreneu alè... No us robaré pas la vostra part:
estigueu tranquil.
Però no volgué asseure's, i s'aclofà vora la llosa. I, mentre jo
l'aixecava introduïnt el meu càvec pels intersticis de la pedra, ell
s'esforçava a retenir-la amb les seves ungles.
-Aneu amb compte, aneu amb compte!- vaig exclamar. -Mireu que us
aixafaré les mans!
Treball perdut: no sentia res. La fúria de l'or el posseïa. I al
mateix moment que, alçant-se la llosa, em calia esmerçar totes les
meves forces a contenir-la, ell ja lliscava per sota, i jo el sentia
com feia crits inhumans, interromputs per sanglots estranys.
Alçada la llosa, vaig restar alguns segons com a enlluernat: el
guspireig de les pedreries sota dels reflexos del llum, em feia
rodar el cap. En aquell moment, ràpid com un llampec, reaparegueren
totes les meves recordances esborrades. Vaig recordar-me fins i tot
del que m'havieu dit a Munic: -¿Com podíeu veure l'or, la tomba i el
cavaller, Nicklausse, si no teníeu llum? Reconegueu que el vostre
somni no va enlloc.- I, per respondre a aquesta objecció, mos ulls
cercaven un llum qualsevol. Aleshores va ésser quan vaig veure una
obertura a la muralla. De part de fora, l'obertura semblava un
d'aquells canonets massissos com n'hi ha a tots els baluards per
deixar respirar la humitat de la terra. La lluna esblaimada, mirava
per aquell forat i confonia sos raigs blaus amb els grocs del nostre
llum.
Tot això, estimat senyor Furbach, és per a dir-vos que, en instants
així, els nostres sentits es fan amatents d'una manera que espalma.
Res no els escapa: ni tan sols les circumstàncies indiferents.
Zulpick acabava d'agafar la corona dipositada sobre un coixí de
púrpura arnada; se la posà damunt la testa, superbiós. Prengué
igualment l'espasa i la copa, i, tot mirant-me,
-Veu's aquí el duc- digué amb accent solemnial: -el vell duc Gontran
l'Avar!
I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartró, i en
mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alçant la
seva espasa, volgué dar-m'hi un cop damunt la testa; però un
gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se,
tot exhalant un llarg sospir.
Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el
pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs
conques i que una escuma rosada cobria sos llavis.
-Mestre Zulpick!- vaig exclamar.
No em va respondre.
Tot seguit vaig compendre que acabava de llampar-lo una feridura
fulminant. Ho havia fet la vista de l'or? ¿Ho havia fet la violació
del jurament en refusar-me la meva part de botí? ¿Ho havia fet
l'arribada de la seva hora, així com a nosaltres ens vindrà la
nostra? No ho sé pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em
sorprenguessin en aquelles circumstàncies vora d'aquell cadàver em
glaçava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver
assasinat Zulpick, el pobre vell sense força, per rapissar-li sos
béns. Què faria? Fugir i deixar-lo allà?... Va ser la meva primera
idea; però, tot pujant l'escala, la desesperació de perdre les
riqueses que tant havia cobejat em féu tornar cap avall. Vaig
arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits,
rígids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les
damunt la tomba, així com la corona. Després, carregant el cos
damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins
el soterrani superior. Allí vaig estendre el vell cordaire damunt el
seu jaç; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de
bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig
entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la
plaça deserta. Tot dormia en aquells voltants. No eren encara les
dues del matí. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres
de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al
Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada
del parc.
L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de
sangs. El seu enterrament tingué lloc el dia següent: les velles
comares del poble, els mariners, els raiers, el conduïren, en
processó, al cementiri.
Jo vaig seguir arrossegant el meu carret per espai de tres setmanes.
Aleshores s'esdevingué la venda, en públic encant, del soterrani, el
jaç, la cadira i el vell armari de Zulpick; i, com que em restaven
els dos cents florins que havia guanyat al vostre servei, vaig
adquirir-ho tot per la suma de tres gulden, cosa que no deixà pas de
maravellar al veïnatge i el mateix mestre Durlach. ¿Com podia tenir
tres gulden, un senzill criat? Vaig fer veure al senyor Durlach la
nota que m'havíeu donat i no va objectar res més. Aviat va córrer
fins i tot per la contrada, la veu que jo era un ricàs que
arrossegava carrets per complir un vot de penitència. D'altres
pretenien que m'havia disfressat de criat per comprar sota preu les
ruïnes de Brisach Vell, i revendre-les després en bloc a l'emperador
d'Austria, el que es proposava de reconstruir els castells dels
Habsburgs, de cap a peus, a la manera del segle XII, tornant-hi a
posar soldats belitres, capellans i bisbes. Alguns, de més seny,
s'inclinaven a creure que volia fundar a Brisach, senzillament, una
fàbrica de capells de palla com les que hi ha a Alsàcia.
La senyoreta Fridolina ja no era la mateixa, envers mi, d'ençà de la
meva adquisició. No sabia pas què cosa pensar-ne, de totes les veus
que corrien sobre meu; i es feia més tímida, més reservada, que no
pas abans. La veia com s'enrojolava en acostar-m'hi jo; i, quan vaig
anunciar-li la intenció de tornar al meu país, va posar-se tota
trista. L'endemà, va semblar-me, fins i tot, que havia plorat, cosa
que em féu molt de plaer, perquè havia resolt de dur a compliment el
meu somni en totes les seves parts, i el que restava no era pas el
menys agradable.
Què més us diré mon estimat senyor Furbach? L'acabament de la meva
història és de bon capir. Quan tancat, de nit, dins el meu cau, vaig
tornar a baixar al segón soterrani,i aquesta vegada em vaig veure
ben bé en possessió del tresor; quan vaig calcular aquelles inmenses
riqueses, i vaig dir-me que a l'esdevenidor no passaria més
fretures; ¿com expressaré el sentiment de gratitud que abassegà tot
el meu ésser? com traduiré en paraules les accions de gràcies que
s'elevaren del fons de la meva ànima?
I, més tard, quan vaig haver canviat, a Francfort, algunes centes
peces d'or a casa del banquer Kummer (meravellat de l'antigor
d'aquella moneda, que era del temps de les Creuades), i vaig tornar
a Brisach Vell com a gran senyor, damunt el _dampschiff_ «Hermann»,
que tantes vegades havia esperat amb els peus ficats a la neu, ¿com
us pintaré l'astorament, l'èxtasi de Fridolina, tota roja, tota
commosa veient-me pendre lloc a la taula dels viatgers; les
felicitacions afectuoses del senyor Durlach i la confusió de Katel,
que s'havia permès de tutejar-me, i àdhuc de tractar-me, de vegades,
de taül quan li semblava massa melangís i sospirava a la vora de la
llar? La pobre Katel ho feia amb la millor intenció del món: em
burxava una mica per a esperonar la meva ardidesa; però aleshores
¡no en va semblar poc de confosa empallegada i astorada, d'haver
maltractat aquell gran personatge que ara veia allí, greument
instal·lat davant la taula, duent un _witchura_ verd dragó, amb gira
de gibelina!
Ah, senyor Furbach! Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en
aquest món, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: «L'hàbit no
fa el monjo»! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner;
però no hi ha com ell perquè un home prengui relleu! Sempre em
recordaré que al moment que vaig badar la maleta, i, havent-ne tret
la meva cartera, la vaig obrir damunt la taula, el bon vell Durlach
(molt prudent de natural, i que fins aleshores n'havia dubtat una
mica, de la solidesa de la meva opulència), veient guspirejar l'or
de cop i volta, es tragué molt humilment la gorra de seda negra, i
digué, amb aire enujat, a Fridolina:
-Vaja, doncs, Fridolina: acosta una cadira per al senyor Nicklausse.
Mai no penses en res!
I, quan vaig dir al bon home que la més volguda de les meves
aspiracions era d'obtenir la mà de la seva néta, ell, que algunes
setmanes abans s'hauria indignat d'una proposició semblant i
m'hauria mostrat la porta tot seguit, va semblar que en tingués un
gran enterniment:
-I ara, estimat senyor Nicklausse! Ben segur que això és un gran
honor per a nosaltres!
Hi posà, tanmateix, una condició; i era que jo restaria al
Schlossgarten, «no volent -digué- que un establiment fundat pel seu
avi caigués en mans estranyes».
Fridolina, asseguda en un recó, plorava baix, baixet.
I, quan agenollant-me davant ella, li vaig demanar: -Fridolina,
m'estimeu? Fridolina voleu ésser la meva muller?- amb prou feines,
la pobra noia, em pogué respondre:
-Prou sabeu, Nicklausse, que us estimo!
Ah, senyor Furbach! Recordances com aquestes ens fan beneir aquest
or tan menyspreable, perquè només ell fa possibles aquestes
felicitats.
Nicklausse callà, i romangué per molt de temps tot somniós, amb el
colze damunt la taula i el front dins la mà. Li semblava de veure
desfilar pel seu esperit tots els bons i mals dies transcorreguts.
Una llàgrima tremolava en sos ulls. El vell llibrer, amb el cap
decantat, es perdia també en somieigs que no li eren gens habituals.
-Benvolgut amic- digué, de cop i volta, aixecant-se: -la vostra
història és meravellosa; però més que hi cavil·li, no hi capeixo
res. Potser era un efecte magnètic, i la creueta que em vau mostrar
a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic
segur que passaré somnis terribles.
Nicklausse no respongué. S'havia aixecat, i acompanyà en silenci son
antic senyor.
La lluna emblavia les altes finestres de la sala. Era prop de la una
del matí.
L'endemà, el senyor Furbach, embarcat en el _dampschiff_, reprenia
el camí de Basilea. Aixecava la mà en senyal d'adeu, i Nicklausse li
responia tot agitant el seu feltre.